Fer la pau

Amb tot el tema de l’assemblea de les CUP i el que l’ha envoltat, de dins com de fora, s’ha manifestat que a Catalunya hi ha un enorme problema de comunicació. No s’ha fet res bé, des del principi. Des del llenguatge no verbal de la primera negativa a Mas, amb els portaveus feliços i somrients mentre comunicaven una noticia negativa, fins al canvi de les normes a mitja votació el mateix diumenge 27.

Tot aquest temps, els uns han demanat aigua, els altres han portat vi. Els uns parlant de tomàquets, els altres entenent cargols. I tots enfadats amb tots perquè ningú s’ha preocupat de pensar en si potser no s’està perdent alguna cosa.

Un gran, terrible i esperpèntic error de comunicació que ha fet que persones que pensen exactament el mateix, acabin mig picades per no entendre bé el que deia l’altre.

En el pitjor dels casos, s’ha pogut veure a una i altra banda gent insultant i amenaçant. I entre mig, tothom que ha intentat exercir aquella virtut humana de l’empatia, de posar-se a la pell de l’altre i mirar a través dels seus ulls, allò de “in the shoes of”, tothom ha rebut clatellots de banda i banda. Des de ser titllat d’hiperventilat, traïdor, espia, infame…

S’han sobrepassat tots els nivells de rigor, respecte, cordialitat i sentit comú. S’han creuat totes les línies vermelles, i potser alguna negra i tot. Però tot i això, hi ha qui comença a adonar-se d’on està avui. La boira de batalla comença a dispersar-se, i ara és quan alguns dels qui s’han dedicat a disparar a qualsevol cosa que es mogués, s’adona que potser s’ha fet alguna cosa malament.

N’hi ha que, fins i tot, demanen treure la pipa de la pau. Pensant en calent, després del que s’ha vist resulta bastant difícil creure que precisament ara, quan ens adonem que ens hem passat bastant de la ratlla i que s’ha perdut molta feina i, el més important, credibilitat, es vulguin fer les paus. Però pensar en calent ens ha portat on som.

És evident que cal fer les paus. Però ara no val fer com a l’escola, donar-se la mà, fer-se un petó i oblidar el que ha passat. S’han dit coses molt grosses, i potser abans d’enterrar la destral, tots els que s’han dedicat a denigrar l’adversari haurien de demanar perdó i mostrar una mica de vergonya i penediment públics.

El camí a la independència no s’acaba aquí, per molt que els uns o els altres ho diguin. Però hi haurà conseqüències que caldrà assumir i per les quals els uns i els altres i els de més enllà hauran de prendre responsabilitat. Aquesta responsabilitat comença per escenificar, amb igual vehemència, el penediment i la vergonya. Amb rancor i un “doncs ara no vull” no s’arregla res. Fent veure que aquí no ha passat res, que era “el fragor de la batalla” i tornem a començar només fa que amagar un problema que a la mínima tornarà a sortir.

L’esquerra independentista hauria de ser capaç de veure que hi ha vida més enllà dels seus postulats, i pensar, com a bona esquerra, en El Bé Comú™. I aquest Bé Comú™ inclou, principalment, la majoria de ciutadans que vàrem votar independència en qualsevol dels seus sabors, i que per la pèrdua de credibilitat que està comportant tot el show, potser ens ho pensem dos o tres cops. I no s’hi val a exigir “ser responsable” quan fins ara s’ha obviat tota responsabilitat.

Aquests dies hem viscut al pati de l’escola. Potser cal que tothom es comporti com adults, no?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s