Llibertat i autonomia (traducció de P. Goodman)

El text que segueix és una traducció lliure de "Freedom and Autonomy", escrit per Paul Goodman, crític social i filòsof anarquista jueu americà, publicat al febrer de 1972. El text final es basa en extractes de "Little Prayers and Finite Experience" i material nou, i forma part del llibre recopilatori "Drawing the line once again".

Molts dels filòsofs anarquistes es basen en l’ànsia per la llibertat. Que la llibertat sigui un concepte metafísic o un imperatiu moral, ni em va ni em ve –no puc pensar en abstractes. Però molt sovint la llibertat dels anarquistes és un crit profundament animal o una súplica religiosa com l’himne dels presoners a Fidelio. Es senten empresonats, de forma existencial per la naturalesa de les coses o per Déu; o perquè han vist o patit massa esclavitud econòmica; o han estat privats de les seves llibertats; o han estat colonitzats internament pels imperialistes. Per a esdevenir humans han de desfer-se de les restriccions.

Com que la meva experiència és suficientment ampla, no tinc ànsia per la llibertat, no més del que desitjo “expandir la consciència”. Podria sentir-ho diferent, si més no, si estigués sotmès a la censura literària, com Solzhenitsyn. Sovint la meva queixa ha sigut no l’empresonament, sinó que em trobava exiliat o que havia nascut al planeta erroni; més recentment, que em trobo prostrat al llit. El meu problema real és que el món és impràctic per mi, i que entenc que la meva estupidesa i covardia el fan encara menys pràctic del que podria ser.

Us ho puc assegurar, hi ha atrocitats que m’indignen sobre-manera, com tothom, i de les que desitjo alliberar-me. Insults a la humanitat i a la bellesa del món que m’indignen. Una atmosfera de mentides, trivialitat i vulgaritat que em fa venir nàusees. Els poders establerts no coneixen el significat de la magnanimitat, i sovint actuen de forma maliciosa i ficant-se on no els demanen; com Malatesta deia sovint, hom tan sols intenta fer les seves coses i ells ho impedeixen, i després hom esdevé culpable de la violència que segueix. I el que és pitjor de tot, les accions que destrueixen el planeta son demencials; i com a les tragèdies i històries de l’antigor, llegim com els homes arrogants cometen sacrilegi i provoquen la seva pròpia maledicció i la dels qui els envolten, així mateix em trobo atemorit, supersticiosament, de pertànyer a la mateixa tribu i caminar pel mateix terra que els nostres homes d’estat.

Però no. Els homes tenim dret a estar bojos, a ser estúpids i arrogants. És la nostra ‘cosa especial’. El nostre error és armar a qualsevol persona amb poder col·lectiu. L’anarquia és l’únic sistema polític segur.

És una errada comú pensar que els anarquistes creuen que “la naturalesa humana és bona” i que, per tant, es pot confiar en que els homes poden governar-se sols. De fet, tendim a prendre el punt de vista pessimista; la gent no és confiable, per tant cal prevenir la concentració de poder. Els homes amb autoritat son fàcilment susceptibles d’esdevenir estúpids, perquè perden el contacte amb experiències concretes i finites i s’entesten en interferir amb les iniciatives d’altres persones, fent-los esdevenir estúpids i ansiosos. Imagineu el que pot comportar pel caràcter d’una persona ésser deïficat com Mao Tse-Tung o Kim Il Sung. O pensar de forma no habitual en allò impensable, com fan els amos del Pentàgon.

Per mi, el principi essencial de l’anarquisme no és la llibertat sinó l’autonomia. Mentre que iniciar quelcom i fer-ho a la meva manera, i ésser un artista en un tema en concret, és la mena d’experiència que m’agrada, m’inquieta haver de rebre ordres d’autoritats externes, que no coneixen de cap manera el problema ni els mitjans que hi ha disponibles. Encara més, el comportament resulta més graciós, efectiu, i refinat sense cap intervenció d’autoritats verticals (de dalt a baix), ja sigui Estat, col·lectiu, democràcia, burocràcia empresarial, guardes de presó, degans, plans d’estudi, o planificació central. Poden ésser necessaris en un moment d’emergència, però el cost n’és la vitalitat. Aquesta és una proposta empírica en la psicologia social i penso que les proves hi estan a favor. Per norma general, l’us del poder per a realitzar una feina és ineficient fins i tot a curt termini. El poder extrínsec inhibeix la funció intrínseca. Tal com afirmà Aristòtil, “L’ànima disposa de moviment autònom”.

En el seu llibre “Més enllà de la Llibertat i la Dignitat”, B.F.Skinner manté que hi ha prejudicis defensius que interfereixen en la condició operant de les persones vers els seus objectius desitjats de felicitats i harmonia. (Resulta estrany llegir avui en dia una reafirmació tan planera de l’utilitarisme de Bentham.) No encerta el tema.

El que resulta qüestionable sobre la condició operant no és que violi la llibertat, sinó que el comportament que provoca és mancat de gràcia i inferior, i també canviant–no és assimilat com a segona naturalesa. Skinner està tan impressionat pel fet que el comportament d’un animal pot modelar-se completament per tal que actuï segons l’objectiu de l’ensinistrador, que no compara l’acció amb el comportament creatiu, flexible i madurat de l’animal com inici i com a resposta dins el seu hàbitat natural. I de forma accidental, la dignitat no és un prejudici específicament humà, tal i com pensa, sinó el comportament ordinari de qualsevol animal, que la defensarà violentament quan s’insultin la seva integritat o el seu espai.

L’ànsia per la llibertat és, certament, un motiu més poderós per al canvi polític que l’autonomia. (Tanmateix, dubto que sigui igual de tenaç. Les persones que realitzen la seva feina a la seva manera acostumen a trobar altres formes diferents a la revolta per a seguir fent-la, i això inclou del tot la resistència passiva a la interferència.) Per a fer la revolució anarquista, Bakunin volia, al seu període inicial, confiar precisament en els marginats, delinqüents, prostitutes, presoners, pagesos desplaçats, lumpen proletariat, tots aquells que no tenien res a perdre, ni tan sols les seves cadenes, però que es sentien oprimits.

Hi ha tropes suficients d’aquesta mena en el trist punt màxim de l’industrialisme i la urbanització. Però naturalment, les persones que no tenen res són difícils d’organitzar i consolidar per a fer un esforç de llarga durada, i són seduïdes fàcilment per un feixista que els pugui oferir armes, venjança, i un moment fugisser de poder.

El tret distintiu dels oprimits que desitgen la llibertat és que, si aconsegueixen alliberar-se, no saben què fer. Com no han sigut mai autònoms, no saben com comportar-se, i acostuma a ser tard un cop ho aprenen. Els nous directors ja han pres el control, i poden ser o no tan benevolents o estar o no imbuïts per la revolució, però mai tindran pressa per abdicar.

Els oprimits n’esperen massa de la Nova Societat, en comptes de mantenir-se tenaçment atents a fer les seves pròpies coses. L’únic moviment d’alliberament que ha tingut èxit que puc recordar és la Revolució Americana, realitzat en gran part per artesans, grangers, comerciants, i especialistes que ja tenien prou preocupacions i que volien desfer-se d’interferències, i que després van gaudir d’una pròspera quasi-anarquia durant uns trenta anys–a ningú li va importar massa el nou govern. Estaven protegits per 3000 milles d’oceà. La revolució Catalana durant la Guerra Civil podria haver anat bé, per les mateixes raons, però els feixistes i els comunistes els van matar.

L’anarquia requereix aptitud i confiança en un mateix, el sentiment que el món és per a un mateix. No prospera entre els explotats, oprimits, ni els colonitzats. Per tant, desafortunadament, és mancada d’una direcció forta cap al canvi revolucionari. Tot i això en les pròsperes societats lliberals d’Europa i Amèrica hi ha la possibilitat i l’esperança que es doni el següent: Persones amplament autònomes, d’entre les classes mitges, els joves, artesans, i especialistes, no poden evitar veure que no poden continuar fent la seva vida amb les institucions actuals. No poden realitzar feines honrades ni útils ni practicar una professió de forma noble; les arts i les ciències s’han corromput; les empreses modestes han de créixer de forma desproporcionada per a poder sobreviure; els joves no poden trobar les seves vocacions; resulta difícil pujar les criatures; el talent esdevé estrangulat pels títols; el medi natural es va destruint; la salut està en perill; la vida en comunitat és vana; els barris són lletjos i poc segurs; els serveis públics no funcionen; els impostos es malgasten en guerra, professors, i polítics.

Llavors es podran fer canvis, expandir les àrees de llibertat i separar-les de les invasions. Aquests canvis poden fer-se gradualment i no resultar dramàtics, però han de ser essencials; ja que moltes de les institucions actuals no poden ser reestructurades i la tendència del sistema, com a ens en si mateix, és desastrosa. M’agrada el terme Marxista “El marciment de l’Estat”, però ha de començar abans, no després; l’objectiu no és una Nova Societat, si no una societat tolerable on la vida pugui continuar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s