L’albada des de Rabanal del CaminoQuan neva es fa el silenci. Us hi heu fixat? Tot queda quiet, callat. Però no és el silenci espaordidor, infernal, que no pots treure’t del cap quan s’acaba el dia. Tampoc aquell silenci nocturn quan et despertes sense saber l’hora que és.
No és el silenci que et trobes quan, passejant pels vorals d’una vinya, t’atures a mirar cap al nord i descobreixes que la muntanya, avui, porta barret. Encara menys és el silenci que perceps quan t’apropes a la riba de Sant Maurici i pots veure el cel als teus peus. I tampoc és aquell silenci feixuc i cansat, ple de pols, abans de descobrir Hontanas. Ni el silenci humit, inquietant i que et fa dubtar, quan es lleva el sol abans de creuar a peu els Montes de León el Dia del Perdó.
No. És un silenci flonjo i esponjós. És aquell instant quan la orquestra mira atenta al mestre, esperant aquell moviment imperceptible que fa que tot comenci. Quan neva es fa un silenci diferent, especial. Silenci de veritat. El de l’absència de superfluïtat. És el silenci de les coses importants, perquè no hi ha cap altre res que pugui reclamar l’atenció, quan neva. I ahir, aquí al poble, hi fotia un siroll de mil dimonis.
Mentre mitja Catalunya esperava la nevada, un quart es quedava a casa per la neu, i la mermeta restant havia de ser rescatada de la mateixa, per aquí hem anat fent la recopilació setmanal –ara si, i per segona setmana consecutiva!– d’enllaços, articles i #coses que vull compartir-vos.
Dos del musicòsof de la tribu, i ambdós relacionats amb el periodisme. El primer, sobre el sou de la regidora de mobilitat del Cap i Casal (i de pas el de la Terribas) i el tractament dels mitjans. El segon, somniant una vaga de periodistes que, lamentablement, no s’esdevindrà. A mi, com ja vaig dir, només em queda el somni de la vaga indefinida de consumidors de premsa. Com el meu sindicat no te gaire poder de convocatòria, doncs tampoc.
A The Newyorker parlaven de les teories conspiratòries sobre el Zika. Que si mosquits modificats genèticament, que si Montsantos… Molt bona reflexió, i un nou recordatori del per què és important repetir i recordar –valgui– certs temes per no caure en la histèria.
Sobre participació, també dos. El primer, de Carlos J. Gil, La democracia no representativa no es representativa, que tot i ser obvi, resulta que no ho és tant. I el segon, pel company Jose Alcántara, (aka Versvs) sobre els límits de la participació ciutadana. De lectura obligatòria per a tothom. Els comuns i defensors de l’assemblea-per-tot no el trobaran adient, per raons obvies, però l’haurien de llegir. Per si de cas sona la flauta. Tampoc deixeu de llegir-los.
I per acabar, una micona d’humor, que bona falta fa. Sabeu què és fer un Martín Vazquez? Llegiu-ho a Martín Vázquez y el sexo. A mi em corria una llàgrima galtes avall!
I bé, espero que tingueu un bon diumenge i que la setmana que ve s’enllaci el tercer recull consecutiu! Cuideu-vos.
Cercant cercant, vaig arribar a Escritos libertarios, d’Albert Camus, editat per Lou Marin. Em va cridar l’atenció perquè no conec la figura de l’autor francès, així que me’l vaig emportar a casa.
El llibre, com diu la nota editorial, és una col·lecció d’articles, cartes i comentaris sobre la justícia, la llibertat, l’absurd i la rebel·lia, però no només de Camus, sinó d’altres autors, amics i companys. De fet, del mateix Camus n’hi ha ben bé pocs. Potser entre deu i quinze.
Per algú que descobreix Camus per primer cop, el recull resulta curiós. Sorprèn la defensa que fa de l’Espanya republicana. I enamora pel seu esperit, lliure i llibertari, comunista però no marxista –i per cert, alguna atzagaiada deixa anar–, reflexiu i revolucionari. Els pocs escrits seus m’han encantat i els comentaris en offline em diuen que segurament acabi obsessionat, llegint-ho casi tot. Intentaré resistir la crida del cantó existencialista, però.
Com dic, no he llegit mai res de Camus, i tan sols un grapat d’articles no em permeten fer-me’n una visió. Per això sí que ajuda la resta del llibre. Cartes, comentaris, respostes a editorials i crítiques a la seva feina, que fan que es pugui veure a Camus des de fora. No sé si serà, potser, el millor llibre introductori, però crec que ho és, per a mi.
El capítol final de la tercera temporada de House of Cards comença mostrant com comença un dia de la nova vida de Rachel després de –spoiler alert– l’important canvi que fa. De fons, sona “The sun is shining down“, de J.J. & Mofro, una agradable descoberta bluesera del passat estiu.
En resum: tot i el desenvolupament de la sèrie, lo de la segona estrofa.
“How many more days can you hold out,
How much longer can you wait?” she asked.
There was a time I thought I, I could answer
But my tongue gets tied as my thoughts drift away.
Glory, Glory – Hallelujah
The sun is shining, shining down
Glory, Glory – Hallelujah
I’m alive and I’m feeling, feeling fine
All those simple thoughts all those peaceful dreams,
Share the space with a hard worked, hard worked day
But it’s the little things, the little things not expectation
That make life worth living, worth living.
Glory, Glory – Hallelujah
The sun is shining, shining down
Glory, Glory – Hallelujah
I’m alive, and the world Lord, world is fine.
De la mateixa manera que necessitem parlar, necessitem que ens escoltin. I de garlar en sabem molt, però d’escoltar, ai las, no tant. Proveu-ho. Quan algú, amic, familiar o conegut, us vingui a explicar les seves històries –no cal que siguin penes–, proveu a prendre consciència del moment en què, bé desconnecteu, bé preneu la iniciativa, explicant una peripècia vostra, en mode «doncs jo més».
Fa cosa de tres mesos, fent l’idiota, em vaig fracturar mitja mà dreta. Esmorzant a un bar on conec el cambrer, aquest em preguntà pel guix. En relatar-li l’experiència, el sol·lícit professional passà a donar-me explicacions no reclamades sobre «el cop que es va trencar braç i clavícula», amb tota mena de detalls: antecedents, procés a la trencadissa, viatge a l’hospital, debat amb els professionals mèdics, canvi de centre, procés d’immobilització, tractament i, naturalment, el procés rehabilitatori.
Jo assistia, impassible però cagant-me en tot, a la tremenda filípica. Impassible, si, però preguntant-me també «si jo només he demanat una infusió, per què nassos he d’aguantar que m’expliquis tot això, quan a més has sigut tu qui m’ha preguntat a mi?». Com que sóc massa educat, aguantí estoic tot el degotall d’anècdotes, descripcions i graus de dolor. Cinc minuts, amb l’abric posat. I quan el braç de l’hamich ja començava a recobrar la funcionalitat, decidí que n’havia tingut prou. «Bueno tu, que marxo. Cuida’t!». I fugí a corre-cuita.
Intento no caure en aquestes situacions i esdevenir jo el cansí. A vegades me’n surto, a voltes no. No hi ha res més desmoralitzador que estar tovet i amb necessitat de compartir un pensament, un sentiment… tan sols compartir-lo… i que l’altre contra-ataqui amb «doncs jo estic pitjor». O, per contra, voler explicar una vivència de la qual n’has sortit airós i que et surtin amb un «doncs jo ho faig millor». Quan rebem aquestes respostes és com si ens agafessin els sentiments, s’hi moquessin, s’eixuguessin l’engonal amb ells per després retornar-nos-els amb un somriure amable, com d’empleat del mes que et saluda: «Gràcies, i torni aviat!».
Cal saber diferenciar molt aquelles situacions en les quals algú t’explica una cosa buscant consell, per a què n’opinis o hi diguis la teva, i les altres, en les que només cal escoltar. El primer dia que entrà al despatx, el meu, aviat, exdirector penjà un cartell que diu «Fins i tot els herois necessiten parlar». A vegades també cal ser un vertader heroi per escoltar.
(A en Miquel, el millor cap que he tingut, i que probablement tindré, i un amic que sap escoltar de veritat. Sort!)
Fa temps, en un comentari a un article de Sonia Carbajal, vaig trenar una visió de la teoria de jocs i el dilema del presoner. En ella, arribava a la conclusió que l’equilibri de Nash era resultat de la percepció del propi matemàtic, esquizofrènic sense diagnosticar quan feu la seva teoria.
Sis anys després, m’he d’empassar les afirmacions. Podria ser que Nash hagués fet allò de modificar l’experiment per tal que els resultats quadressin. Però també podria ser que l’experiment original, amb les secretàries de la RAND, no s’hagués dissenyat bé. I dic podria perquè ho desconec, em fa mandra buscar-ho, i no alteraria per a res el que diré a continuació.
Cooperar per a assolir un millor resultat a llarg termini és ben bé la decisió lògica i racional per a qualsevol. Tret que aquest qualsevol es trobi en una situació d’estrès. En aquest cas, la racionalitat defuig qualsevol crida, i la paranoia ego(t)ista pren el control de la persona. Quin hauria sigut el resultat si les secretàries de la RAND Corporation haguessin fet l’experiment de Nash sota pressió, per exemple enganyant-les dient que s’havia de retallar la plantilla?
Els experiments que cerquen trobar respostes lògiques i racionals són una cosa, i els resultats del dia a dia en son una altra de diferent. Els humans, quan estem bé, satisfets i tranquils, ens comportem de forma racional i cooperem fins a un cert punt. Quan la situació de normalitat canvia, ens tornem qualsevol cosa menys racionals i lògics. La cosa és que això no passa només en països “llatins”, on si algú es pot saltar un stop, o avançar amb línia contínua, ho farà pel senzill fet de poder fer-ho, encara que la recompensa sigui arribar un segon abans a la feina. Encara que la contrapartida sigui posar en risc la seva vida i la dels altres.
Per això els moviments populistes, que apel·len als sentiments i no a la raó, tenen tanta tirada. I per aquesta raó el liberalisme mai triomfarà. Sempre hi haurà qui aprofiti el sentiment d’enveja a curt termini per esborrar tota possibilitat de cooperació futura. També per aquesta mateixa raó no va triomfar el socialisme científic, que promulgava un futur perfecte de cooperació proletària, però que engendrà un món on l’avantguarda –la classe dirigent– ho tenia tot, mentre que les bases passaven gana amb un coeficient del 90% de felicitat.
Però tot i copsar aquesta paradoxa –més ben dit, gràcies a copsar aquesta paradoxa– aquells que per la nostra condició, educació o ideals, mantenim la fe en poder atansar-nos a un nivell òptim –atenció, òptim, no perfecte– de cooperació i fraternitat universals, podem seguir intentant-ho. A un dels capítols d’ Escritos libertarios, Jean-Paul Samson li escriu a Albert Camus:
«Tot home disposa d'una zona més o menys gran d'influencia. Li deu als seus defectes així com a les seves qualitats. Però què importa. Està allà, utilitzable immediatament»
Cal emprar la nostra zona d’influència, per petita que sigui, per anar equilibrant la balança mica en mica. Tenir clar que mai assolirem la perfecció, però intentar trobar el punt òptim. Perquè si no ho intentem nosaltres, qui? I si no ho fem ara, quan?
Des del passat estiu, en què moure’s per Barcelona amb el suburbà esdevingué causa de deshidratació i lipotímia, quasi mai vaig en metro. Tanmateix, la setmana passada l’agafí per anar al centre. Avui que hi ha vaga, us en vull comentar una cosa que hi veié un dia que, com no portava els auriculars, no podia evadir-me de la realitat del vagó. Observar persones més de 30 segons seguits m’inquieta, així que vaig mirar la tele.
Entre el reguitzell de bullshit que apareixia a la pantalleta, una “notícia” em va copsar. Parlava d’una jornada sobre “exercir els nostres drets culturals”. Avui, després de visitar el web de l’evento, no tinc gaire clar de què anava. Si miro les biografies dels i les ponents –hi ha paritat exacta– veig perfils de mestres, filòlegs, cooperants i expertes en “Dret internacional de la cultura”. De mica en mica he anat entenent que el sarau no anava del que pensava. Això m’ha fet veure que la enorme quantitat de gasòfia culturetil a la que ens han acostumat fa que, en llegir “drets culturals”, alguns pensem directament en dispendi i xiringuitos. O això, o deformació d’anys de parlar d’assumptes sobre drets d’autor…
Jo que volia denunciar un nou sarau del món de la “cultureta”, i el copyright, i resulta que això va, suposo, de la Diversitat Cultural, la integració i el multiculturalisme… En fi, que sobre la integració ja en parlí fa uns mesos, així que, si ho voleu, llegiu-vos-ho. I si no, podeu anar a multiculturalitzar-vos de la forma que trobeu més adient. Ara bé, reconec que el cuc de la curiositat em barrina el cervell. Si no parlem de música, o de llibres, o de cinema, o de… que pebrots vol dir això d’exercir els nostres drets culturals? Sortir al Karakia? Reconec que estic perdut en això…
Com que piano piano vai lontano (?), avui encetem la vuitena edició del Recull d’enllaços setmanal (¿), on comparteixo aquelles coses que trobo interessants, per alguna raó o una altra.
Per a qui només conegui la cançó, en Jordi Graupera explicava fa uns dies algunes històries del YMCA. Llàstima que no pugui entrar al YWCA, que també existeix…
L’ Esparver, el meu críptic favorit, ha tornat a escriure. A Espectres d’una societat bòrnia parla de Lo D’ADIF. Més aviat, de la part de la qual no s’en parla.
En un tuit d’aquells que poden passar desapercebuts, hi vaig trobar Una nueva religión. El nou ateisme s’està convertint en una religió exclusiva, i ja va bé que, fins i tot alguns ateus, ho comencin a veure.
En Bernat Dedéu comentava el tema del, diguem-li, Poema Del Cony. Ras i curt. Vaig riure molt i fort, i m’aixequí d’empeus per aplaudir.
I un que recupera l’esperit inicial d’aquest blog, que quan era jove parlava de coses d’Internet i tecnologia… En Jose Alcántara fa comentaris que fan pensar, i molt, sobre el futur de la xarxa i els problemes que venen de les, aparentment, bones intencions com la instauració del protocol HTTPS. Llegiu Google, HTTPS y la internet de los muertos, que va bé per saber com funciona tot això, quines implicacions comporta emprar un protocol o un altre i que posar la “S” al protocol no vol dir, per si mateix, estar més segurs.
En Josep Sala fa una ressenya sobre Un estiu a les trinxeres (Enric Vila). L’afegeixo a la llista perquè em va sobtar que, tal i com el llegeixo jo –i tot i ser certament crític amb l’escriptor–, l’article és un reconeixement a en Vila, que a Twitter ho va interpretar no del tot bé (ho il·lustrem amb el twit final d’una sèrie de J. Graupera).
I parlant d’Enric Vila, feu una descripció, que m’encanta, de Rivera i tot el que representa. L’analogia amb el ciment fraudulent és realment encertada. Si hi hagués afegit el concepte “aluminosi” ja seria de mocadorada. Resulta interessant, perquè ja es comencen a veure persones, que aplaudien el discurs Ciudatà, copsant la cara real d’aquests nois tan macos. Bé.
I donant per acabada una setmana amb massa adeus, esperem que la que avui comença sigui un xic més alegre. Tranquil·la, si més no. Que tingueu un bon diumenge.
I què passa quan ja hem decidit allò que volem llegir? Per on comencem? Anem fent d’un en un o, per contra, entrem a sac? Jo vaig a temporades. Depenent de la fase lunar, en pic n’acabo un que en començo el següent; i hi ha èpoques que, ans al contrari, els volums envaeixen diferents llocs estratègics de casa. Com ara. A la foto il·lustrativa podeu veure part de les meves lectures actuals. Tot començà retornant dos llibres a la biblioteca i traient-ne quatre. Al següent dia que hi passí, en caigueren dos més. I just aquesta setmana, encara un altre. Cal sumar-los als dos que ja reposaven a la tauleta de nit, i a un que, pobret, dorm en un armari, acotxat amb un paper que diu “préstec en sala”.
Però no només de llibres en paper viu l’hòmen. A la llista també cal afegir un parell d’arxius digitals –un d’ells la segona part de La lechuza del norte, del celebèrrim Jentros Bluenipple–, a més d’altra literatura que no pot eixir a la foto, ja que és secreta i hauria d’occir-vos. I entre que la majoria de vosaltres em caieu bé, que matar és delicte, fa mandra i embruta –i que tampoc caldria– doncs us foteu, que no us ho diré. Si que sabreu, especialment qui segueixi el compte amb què comparteixo enllaços a Twitter, que tot i la meva recança a la premsa, alguna cosa cau de tant en tant. Posem-hi, encara, els quatre –o deu– blogs de confiança, i tenim l’amanida literària gairebé completa.
I amb aquest batibull, hom es preguntaria «I com pebrots s’ho fa, per seguir tots els fils?». Jo fa un parell o tres de plans quinquennals que me la faig, aquesta pregunta. I encara em sorprèn no haver-ne trobat resposta clara. Tot i això, he trobat alleujament en Don Miguel, a qui he descobert aquesta setmana que s’acaba, coses de ser un indocumentat del sistema educatiu. Contra esto y aquello és un compendi d’articles escrits per Don Miguel, essencialment comentaris i crítiques literàries. Al que porta per títol “Leyendo a Flaubert”, hi diu que
El buen lector debe leer a la vez tres, cuatro o cinco libros, descansando de cada uno en la lectura de los otros.
Duplico la xifra recomanada per Don Miguel, però trobar-te algú que fa coses semblants a tu, alleuja l’angoixa existencial que provoca saber que mai podrem llegir-ho tot. I ja que prenem consciència de nostra finitud, no perdeu el temps llegint notícies, tingueu la bondat.
(A qui escrigué el primer gran llibre que vaig llegir.)
Ceci n’est pas un contenidor – paper plastificat sobre ciment.Hi ha coses que donem per fetes. Convencions a les quals es va arribar fa més o menys temps, però que avui en dia segueixen vigents. En les que en fa més, de temps, una part del personal no va viure’n la gestació i, per tant, o no coneix ben bé la raó per la qual s’adoptà la cosa, o no la comparteix per trobar-la arcaica i sense utilitat. També tenim aquells nouvinguts al tema, que en portar idees fresques i visions de més enllà les quatre parets de casa, tenen una perspectiva diferent, tot i desconèixer les raons i el procés per la qual es va fer el que es va fer. Però també hi ha qui, havent viscut de primera mà tots els ets i uts, sobtadament oblida aquell consens, fent una mena de reinici neuronal.
Així doncs, amb l’erosió mental del pas del temps, el què era una pràctica comuna i entesa per tothom, de sobte passa a esdevenir una raresa, inclús una novetat. Algú llença la pregunta màgica: cal fer alguna cosa», i s’obre la capsa de merda de Pandora. Els qui no van poder participar des del principi poden adoptar l’actitud «mimimi doncs us foteu», o per altra banda entrar de pet a participar del debat. Els nouvinguts aviat aixequen la bandera amb el lema «d’on jo vinc, aquest problema el vàrem resoldre així i aixà, fe-me cas (o el vostre cabdill, o cabdillessa) i us salvaré, colla de bàrbars!». Els ancians de la tribu afectats de senectut avançada, de la que deriva en senilitat, també sobtadament intueixen una llumeta llunyana i tènue: «doncs jo penso–ja hi som–que això ja ho vàrem parlar, oi?».
Els custodis del saber, els pobres Moisesos que tenen coneixement no només de La Llei sinó del que comporta, de com es va redactar i quines foren les raons per a fer-ho, desenvolupen un nou grapat de canes mentre assisteixen, desganats o furibunds segons son caràcter, al batibull d’idees i propostes, més o menys desficaciades o assenyades. En un moment determinat, s’aixequen i abandonen la sala, també segons son caràcter lentament i silenciosa o cagant-se la mare que els va parir a tots, obren aquell armari a la vista de tots on hi ha un cartell lluminós que hi diu “com i per què fem les coses en aquesta casa”, n’extreuen un parell de folis i tornen al conclave. Presenten els documents a una concurrència que, en llegint-los, s’adona que el que allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se i que no hi ha res de nou sota el sol. El nostre Moisès assisteix cofoi a l’instant en què il·luminats i il·luminadors copsen la realitat: que quan d’una cosa diuen «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.
Certament podria donar-se el cas que la convenció, o el consens, pogués millorar-se o canviar. Encara que no existeixi res de nou sota el sol, les coses es poden fer de formes diferents segons l’època i la circumstància. No costa res revisar per què i com es fa el que es fa. De fet, aquesta revisió s’hauria de fer periòdicament i sistemàtica. Però no només com a control, sinó com a teràpia. Hi ha temes que cal recordar cada cert temps, no fos cas que se’ns oblidi i algú opti per obrir la capsa de merda de Pandora. Tot i que al fons de la capsa hi resta l’ Esperança, la llordesa que salta–impulsada per aquella molla amagada– taca, fa pudor i arriba prou lluny per haver d’estar passant el drapet i ruixant-ho tot d’ambientador durant una bona temporada.
Hi ha conceptes “d’occident”, com podria ser La Civilització –o la gestió de deixalles domèstiques de la foto, que descobrí un cop escrit aquest article–, en els quals passa que estem arribant al punt d’erosió mental previ al reinici de neurones. Les noves generacions, els que no vàrem viure cap guerra ni vàrem córrer davant els grisos, i encara més els que tot just ara ronden els carrers tot espolsant-se fragments de la closca que acaben de trencar, alguns n’hi ha que volen participar dels debats, i d’altres que tan sols desitgen que no els (ens) toquin gaire els pebrots, segons son caràcter. Els qui acaben d’arribar, o no estan per la feina –prou en tenen en tirar endavant, enviar quartos a casa i estalviar per tornar– o bé importen noves idees que, de tolerància a occident en tenen ben poca cosa i que NO ES POT DIR. I en darrer lloc, la senectut, que bé intenta escapar-se de l’asil en aquells pocs moments lúcids, provocats pel fet que algú oblidi administrar la dosi preceptiva d’haloperidol; o que prega incessantment per a què la deriva cap a la senilitat es transformi en un viatge ràpid, per tal de no veure la podridura de tot plegat.
Caldria ritualitzar certs aspectes de la vida. Repetir un cop darrere l’altre aquells gestos, moviments i diàlegs. Llegir els texts que ens han portat fins aquesta situació i, en acabar-los, tornar a començar. D’aquesta forma –amb rituals, relectura i repetició metòdica– no només s’interioritzen els conceptes, sinó que ens força a pensar molt millor per què fem el que fem. I en el cas que arribi un punt en què la situació canviï, si tenim la lliçó apresa, podrem reaccionar molt millor i molt més ràpid, adaptant-nos a la nova realitat.
Cercant cercant, vaig arribar a Escritos libertarios, d’Albert Camus, editat per Lou Marin. Em va cridar l’atenció perquè no conec la figura de l’autor francès, així que me’l vaig emportar a casa.
El capítol final de la tercera temporada de House of Cards comença mostrant com comença un dia de la nova vida de Rachel després de –spoiler alert– l’important canvi que fa. De fons, sona “The sun is shining down“, de J.J. & Mofro, una agradable descoberta bluesera del passat estiu.
Aviat farà un any que, aprofitant l’avinentesa de Sant Jordi, publicava
I ara... què? 