Conèixer

La Cerdanya

Els catalans coneixem poc el nostre país. Si que hem vist diferents programes que ens l’han mostrat en helicòpter, o des d’una barqueta. Fins i tot ens hem atrevit a fer programes de tarda emetent des de pobles diferents. I encara més atrevits que ningú, hem entrat a casa de personalitats nostrades per compartir un parell de dies de la seva vida, o hem convidat personalitats foranes per a mostrar les nostres tradicions. Però per molt que veiem el país a la tele, sigui a vista d’oreneta (europea) o de seitó, ens manquen coses.

Som molt de l’hortet, literal o figurat, al darrere de casa. I no cal sortir gaire de casa, que avui plou, demà nevarà i ahir feia vent. Només cal veure els topònims que s’empren arreu: El Territori, Cabralunya, Can Fanga, a pagès, a comarques. Per comentaris copsats i converses mantingudes, podria dir que no hi ha gaire mobilitat, que el nomadisme no és una cosa arrelada a Catalunya. Que en temes de viure a un lloc o altre, més aviat som funcionaris. I com a bons funcionaris hom fa defensa de la seva terreta i de la seva tomaquera, ja sia cultivada en terra, en hort urbà, o permaculturitzada per la façana.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi gent que amb prou feines conegui els voltats de casa seva. Per molta broma que faci, especialment a Twitter, sobre llaurar Barcelona o cremar la Catalunya Vella per sembrar-hi sal, en alguna ocasió m’he arribat a emprenyar quan m’han recriminat desconeixement de causa per algun d’aquests comentaris. Qui em coneix fora del meu vessant de 140 caràcters, sap que no em calen mapes per arribar a qualsevol punt del Principat.

Els Pallarsos, on s’hi arriba per carreteres sinuoses que, tant de sobte com s’estrenyen i passes sota gegants de color gris, es tornen a obrir al cel amb un paisatge diferent. Passar per Ponts, sentir l’olor de bosc i recordar vint-i-cinc anys enrere. Badar amb històries antigues de Toloriu i més modernes a Pont de Bar; de cop mirar a la dreta, veure el Cadí perfectament cisellat i, a l’hivern, emblanquinat. Els prats alpins del Pla d’Anyella. L’encaixonat de Ripoll, que no conec tant com voldria. Baixar d’Olot per la Vall d’en Bas, seguir per Susqueda, Rupit i Tavertet, parar a una corba per veure Sau d’esquitllentes i sortir, finalment, a la Plana de Vic.

El misteri de Sant Pere de Rodes, on la Tramuntana és capaç de fer-te volar. Les carreteres rectes, planes i amb mil rotondes als empordans. Els camps inacabables, en tota la gamma de grocs i ocres possibles, de la Segarra. L’aridesa i sequedat de les Garrigues, on et diuen que volen fer un embassament, i et preguntes d’on trauran l’aigua. Despertar-se un matí de Sant Joan i veure La Pertusa i les crestes que t’indiquen la direcció de Mont Rebei. Des de Queralt, veure el primer raig de sol amb Berga als teus peus. Festa i bullanga amb olor de pólvora als dos Penedesos. El cel clar i lluminós a Montblanc, i les pedres que parlen a Poblet, Vallbona i Santes Creus. L’humor cabotón de les Terres de l’Ebre…

M’oblido paratges, però encara que conec molt poc Catalunya, el que n’he vist m’impedeix parlar d’ El Territori. No seriosament. Puc fer bromes sobre voltar per les carreteres de la Catalunya profunda, però poc més. Cal recórrer el país per deixar-se de tòpics. O més aviat per beure de la font original i saber d’on i per què. Cal vagar per la terra. Diuen que permet copsar millor la realitat de casa quan s’hi torna.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s