La necessària virtut de la repetició

Ceci n'est pas un contenidor - paper plastificat sobre ciment.
Ceci n’est pas un contenidor – paper plastificat sobre ciment.
Hi ha coses que donem per fetes. Convencions a les quals es va arribar fa més o menys temps, però que avui en dia segueixen vigents. En les que en fa més, de temps, una part del personal no va viure’n la gestació i, per tant, o no coneix ben bé la raó per la qual s’adoptà la cosa, o no la comparteix per trobar-la arcaica i sense utilitat. També tenim aquells nouvinguts al tema, que en portar idees fresques i visions de més enllà les quatre parets de casa, tenen una perspectiva diferent, tot i desconèixer les raons i el procés per la qual es va fer el que es va fer. Però també hi ha qui, havent viscut de primera mà tots els ets i uts, sobtadament oblida aquell consens, fent una mena de reinici neuronal.

Així doncs, amb l’erosió mental del pas del temps, el què era una pràctica comuna i entesa per tothom, de sobte passa a esdevenir una raresa, inclús una novetat. Algú llença la pregunta màgica: cal fer alguna cosa», i s’obre la capsa de merda de Pandora. Els qui no van poder participar des del principi poden adoptar l’actitud «mimimi doncs us foteu», o per altra banda entrar de pet a participar del debat. Els nouvinguts aviat aixequen la bandera amb el lema «d’on jo vinc, aquest problema el vàrem resoldre així i aixà, fe-me cas (o el vostre cabdill, o cabdillessa) i us salvaré, colla de bàrbars!». Els ancians de la tribu afectats de senectut avançada, de la que deriva en senilitat, també sobtadament intueixen una llumeta llunyana i tènue: «doncs jo penso–ja hi som–que això ja ho vàrem parlar, oi?».

Els custodis del saber, els pobres Moisesos que tenen coneixement no només de La Llei sinó del que comporta, de com es va redactar i quines foren les raons per a fer-ho, desenvolupen un nou grapat de canes mentre assisteixen, desganats o furibunds segons son caràcter, al batibull d’idees i propostes, més o menys desficaciades o assenyades. En un moment determinat, s’aixequen i abandonen la sala, també segons son caràcter lentament i silenciosa o cagant-se la mare que els va parir a tots, obren aquell armari a la vista de tots on hi ha un cartell lluminós que hi diu “com i per què fem les coses en aquesta casa”, n’extreuen un parell de folis i tornen al conclave. Presenten els documents a una concurrència que, en llegint-los, s’adona que el que allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se i que no hi ha res de nou sota el sol. El nostre Moisès assisteix cofoi a l’instant en què il·luminats i il·luminadors copsen la realitat: que quan d’una cosa diuen «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.

Certament podria donar-se el cas que la convenció, o el consens, pogués millorar-se o canviar. Encara que no existeixi res de nou sota el sol, les coses es poden fer de formes diferents segons l’època i la circumstància. No costa res revisar per què i com es fa el que es fa. De fet, aquesta revisió s’hauria de fer periòdicament i sistemàtica. Però no només com a control, sinó com a teràpia. Hi ha temes que cal recordar cada cert temps, no fos cas que se’ns oblidi i algú opti per obrir la capsa de merda de Pandora. Tot i que al fons de la capsa hi resta l’ Esperança, la llordesa que salta–impulsada per aquella molla amagada– taca, fa pudor i arriba prou lluny per haver d’estar passant el drapet i ruixant-ho tot d’ambientador durant una bona temporada.

Hi ha conceptes “d’occident”, com podria ser La Civilització –o la gestió de deixalles domèstiques de la foto, que descobrí un cop escrit aquest article–, en els quals passa que estem arribant al punt d’erosió mental previ al reinici de neurones. Les noves generacions, els que no vàrem viure cap guerra ni vàrem córrer davant els grisos, i encara més els que tot just ara ronden els carrers tot espolsant-se fragments de la closca que acaben de trencar, alguns n’hi ha que volen participar dels debats, i d’altres que tan sols desitgen que no els (ens) toquin gaire els pebrots, segons son caràcter. Els qui acaben d’arribar, o no estan per la feina –prou en tenen en tirar endavant, enviar quartos a casa i estalviar per tornar– o bé importen noves idees que, de tolerància a occident en tenen ben poca cosa i que NO ES POT DIR. I en darrer lloc, la senectut, que bé intenta escapar-se de l’asil en aquells pocs moments lúcids, provocats pel fet que algú oblidi administrar la dosi preceptiva d’haloperidol; o que prega incessantment per a què la deriva cap a la senilitat es transformi en un viatge ràpid, per tal de no veure la podridura de tot plegat.

Caldria ritualitzar certs aspectes de la vida. Repetir un cop darrere l’altre aquells gestos, moviments i diàlegs. Llegir els texts que ens han portat fins aquesta situació i, en acabar-los, tornar a començar. D’aquesta forma –amb rituals, relectura i repetició metòdica– no només s’interioritzen els conceptes, sinó que ens força a pensar molt millor per què fem el que fem. I en el cas que arribi un punt en què la situació canviï, si tenim la lliçó apresa, podrem reaccionar molt millor i molt més ràpid, adaptant-nos a la nova realitat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s