Der ring des nibelungen

Fa unes setmanes em vaig iniciar amb Wagner al Liceu. Com no en vaig tenir prou, el cap de setmana següent convertí la saleta/estudi de casa en una mena d’Arfuestpielehaus, per tal de visionar tot el cicle complet de l’Anell dels Nibelungs. Entre divendres al vespre i diumenge al matí passaren per ulls i orelles les quatre obres del cicle, una darrera l’altra. I fruí com un camell que gaudeix molt i molt. I a punt vaig estar de cremar la casa al final del Capvespre dels déus, seguint els consells del Mestre Magrané.

De totes les peces, leit-motifs, moviments i fum-li sabatilla no podria quedar-me només amb un. Ni tan sols amb la marxa fúnebre per la mort de Siegfrid, que de mica en mica començo a apreciar. El que sí que em va impactar és la presència de tots i cada un dels arquetips i de bona part de conceptes psicoanalítics en totes quatre òperes. No només les dualitats de l’amor i l’odi, l’estima i la traïció, el bé i el mal, o el sexe i tot això, no. Pares que fan espases per als seus fills, però que només són validades per la figura femenina, sia muller o amant. L’ús que es fa d’aquestes «espases», que es trenquen i són forjades de nou. Les diferents figures paternes (Wotan i Brünnhilde/Siegmund; Alberich i Hagen…) El procés vital de la «llança» del Wotan «pare» fins que l’heroi la trenca per tal d’aconseguir accés a sa filla. Diferents personatges que adopten el seu sentit en funció del context i l’argument, i que al mateix temps constitueixen tres i quatre conceptes diferents… La puresa, la innocència, la maldat, la voluntat… i la seva evolució… Ho vaig trobar simplement brillant… excels… genial.

I més encara el final de tot el cicle, amb la immolació de Brünhilde, quan Wagner ens explica, amb la història i reforçant-ho amb la música, que per evolucionar cal sacrificar la puresa –la marxa fúnebre de Siegfried, trista al principi, però amb força i un punt joiós a partir de la meitat i que torna a baixar fins la «prudència» cap al final– i la innocència. I no és possible fer-ho si no és amb la voluntat (Grane!), que ens permet cavalcar cap a les flames, cremar i acabar amb les velles concepcions i històries per, després, tornar a començar un altre cop. Bellíssim. I tot i que no sóc músic ni musicòleg ni res que s’hi assembli, m’atreviria a dir que no hi ha gaire diferència entre la primera nota del cicle i la darrera, però això ja seria cercar significats massa ocults i no caldria.

Vegeu Der ring des nibelungen i gaudiu. De la música les emocions i de tota la resta. I sobretot, desmitifiquem la llegenda negra del pobre Wagner. I cremem coses, cremem-ho tot!!

Growing up, o la intenció de mantenir-nos com nens

Avui divendres no faré ressenya literària, més que res perquè encara no n’he acabat cap més. Això que us parlaré d’un article que porta per títol Growing up a The Economist, aquell termòmetre que serveix per mesurar part de la totxeria euro-britànica, en què comenten el llibre Splinternet: How Geopolitics and Commerce are Fragmenting the World Wide Web. Que el text surti pocs dies després dels atacs terroristes a Brusel·les tampoc és coincidència.

Segons la ressenya, sembla que el llibre comentat sigui un altre llibre sobre la decepció dels vells habitants del ciberespai, un altre nou remake the The net delusion de Morozov, que he sigut incapaç d’acabar perquè l’autor és un plasta. Per tant, tot el que faci ferum a net delusion ja fa que arrufi el nas i guardi les distàncies.

Comença amb una cita del Manifest per la independència del ciberespai, de Barlow. Seguidament es passa a la revolta egípcia organitzada des d’Internet i a com els governs persegueixen a grans empreses com Google o Apple, o que aquests governs han après de l’experiència egípcia i ara filtren el tràfic de la xarxa.

No sé si és l’autor del llibre o de la ressenya el que patina, però els governs d’arreu ja espiaven les comunicacions bastant abans de les revoltes àrabs. El filtratge que no permet l’accés a la pornografia a Anglaterra o Austràlia, o els impediments per consultar Google o Facebook a la Xina ja existien molt abans. Això, i que una cosa és que els Estats persegueixin empreses tecnològiques, i una cosa diferent és que Internet siguin aquestes empreses.

Després de navegar pels tòpics de la DARPA i tota la pesca, el fragment més interessant de tota la ressenya ocupa unes poques línies, i és un d’aquells típics memes –els de veritat, no les fotos de gats– tremendament perillosos. Us en poso una captura.

En només sis línies apareixen tots els arquetips de la paranoia de la seguretat: si la resta del món està ultra regulat, per què Internet ha de ser diferent; cal regular amb normes acceptades per tothom; la regulació d’Internet és beneficiosa per tothom; i si això vol dir perdre una mica de llibertat, tot sigui en favor d’aquells que no en saben.

Refutem els arquetips:

Cal regular la xarxa perquè no pot ser diferent de la resta del món

Internet no és un ens artificial i exogen al món. Internet, el ciberespai, és aquell conjunt de cables, servidors i antenes per on circulen les nostres dades. Aquests servidors, cables i antenes estan situats en llocs físics, en països amb legislacions vigents contra tota mena de delictes, siguin econòmics o contra la moralitat. Si ja existeix legislació específica contra, per exemple, el frau o l’abús de menors, per què cal afegir més lleis per si es produeix frau o abús de menors a la xarxa? Internet és una eina. Cal aplicar la legislació existent sigui quina sigui l’eina que s’hagi emprat per cometre un delicte concret. Castiguem el delicte o la forma en què es realitza? Per què el càstig a copiar un arxiu mp3 és superior a copiar una cinta de casset?

Les normes a Internet les decidirem entre tots

Fem una llista: les directives europees contra el programari de codi obert que es pretenien aprovar en sessions de les Comissions d’Agricultura, Turisme o Industria, i que estaven fetes a instància de la Comissió Europea, un organisme no electe; les clàusules de la Ley de Economía Sostenible a España, indicades pel Departament d’Estat dels Estats Units, aprovades sense debat al Congrés; HADOPI a França; la Digital Millennium Copyright Act; les clàusules que regulen drets d’autor a Internet als tractats de lliure comerç ACTA o TTIP i que s’han negociat directament entre els governs sense informar a la ciutadania. I paro, perquè això de decidir les normes entre tots és molt cansat.

La regulació d’Internet és beneficiosa per tothom

Caldria definir aquest «tothom». Quan fa anys dèiem que legislar contra els drets d’autor a Internet obria la porta a la censura, personal i informativa, podíem sentir udols de rissa per part de la ciutadania general. A Europa encara no –espereu al TTIP–, però als Estats Units és delicte intentar eludir un sistema de Restricció de Drets Digitals (DRM en anglès) com per exemple el que no et deixi veure un DVD o llegir un llibre en format digital que has comprat i és de la teva propietat. De la mateixa forma, caldria explicar molt i molt bé quin benefici per tothom és canviar el sistema de drets de propietat, on hom ja no adquireix un llibre o una pel·lícula en format digital o un videojoc, sinó que n’adquireix els drets limitats d’ús, a efectes pràctics un lloguer, però n’està pagant el mateix preu que la còpia física.

Es pot assumir la pèrdua d’una mica de llibertat general en favor d’aquells que no disposen dels coneixements per a l’autoprotecció

L’esquerda digital, amics, és això. No és teclejar amb més velocitat o menys, ni que a casa arribi ADSL o fibra òptica. És tenir el coneixement necessari per saber diferenciar entre els venedors de fum regulatori que es justifiquen en la por i el desconeixement per fer valer els seus interessos. Estic d’acord en què no tothom té la necessitat interior de convertir-se en hacker. Jo ho vaig provar i és molt cansat. Però això no vol dir que calgui construir una gàbia per tothom.

Conclusions

Articles com aquest a The Economist insinuen que oposar-se a aquesta nova regulació que s’acosta és pueril, inútil i cosa d’idealistes romàntics d’una Internet que, com també diu l’article al lamentabilíssim paràgraf final, ja s’ha acabat, com s’acabaren els vols amb menú de tres plats i espai pels peus després de la democratització –aquesta paraula connecta l’alerta bullshit— dels vols barats. Com deia al principi, Internet no és un ens situat fora del món. Per molt romanticisme nostàlgic després d’haver llegit Neuromancer o Monalisa overdrive, el ciberespai real es troba al nostre mateix espai físic, i aquest espai ja està regulat i legislat de sobres. Afegir noves capes és no només innecessari sinó contraproduent. La xarxa, com a eina, ha de mantenir-se neutral. Qualsevol altra acció esdevindrà, tard o d’hora, en intents d’apropiació d’uns o d’altres. Que seria molt trist? Doncs sí. S’acabaria el món? Òbviament no, però tot seria una mica més avorrit. I seriosament, a qui li agrada volar amb Ryanair?

Periscopers

La next other big thing d’ Internet ja és aquí. Periscope és la nova sensació a les xarxes. Des d’un telèfon mòbil –em resistiré a anomenar-los smartphones– hom pot soltar la seva filípica en vídeo, sigui de forma periòdica o espontàniament en trobar-se davant de qualsevol situació digna d’ésser relatada en directe.

Una de les seves features és la possibilitat de prémer un botó i que l’aplicació connecti de forma arbitrària amb qualsevol d’aquests Cicerons 2.0. Però també consultar el típic mapa de Google. Allà se’ns presenten, un cop ampliem una zona del planeta, un munt d’icones que ens marquen els periscopis que afloren la superfície indicant la situació de l’emissor. En seleccionem un, i au. I com els periscopis als submarins reals, només surten a la superfície una estona. El vídeo pot consultar-se durant un temps i, després, desapareix i es fon en l’oceà cibernàutic.

Si caminem cap enrere en el temps, podrem trobar el fenomen youtuber, chatroulette, els videoblogs, els podcasts i alguna altra coseta més. I com en tots aquests exemples, ja es comencen a trobar emissors recurrents –periscopers?– que parlen d’un tema en concret.

Periscope no és cap novetat en si mateixa. Potser el que és nou és la capacitat de poder-se gravar i emetre en streaming, però només ho seria en tant ho fem des d’un telèfon, perquè ja existien sistemes d’emissió de vídeo en directe –alerta batalleta: un sopar de tots sants amb una de les convidades saludant a través de la pantalla d’un portàtil. Potser la novetat és que arreplega diferents funcionalitats i les conjunta en una sola aplicació. Però això tampoc és cap novetat: els mashups 2.0 són tan 2006…

Saber escriure

Ja he parlat sobre saber llegir en un parell d’ocasions. Avui vull fer un comentari sobre l’escriure. Ja fa anys que es diu que Internet ha democratitzat –sigui el que sigui el que vulgui dir això– la cultura i que, gràcies a la xarxa, hom pot esdevenir «autor».

A la meva llista de lectures pendents hi tinc ¿Qué es un autor?, de Foucault, però com algú que porta debatent sobre autoria a Internet des de fa una dècada, n’he après un parell –però només un parell– de coses. Que hom pugui escriure –o fer fotos, o música, o cinema o qualsevol cosa– i posar-ho a disposició del públic infinitament més fàcil que fa vint anys és un fet. Però que les barreres a la distribució literària hagin –virtualment, joc de paraules intencionat– desaparegut no vol dir que tot sigui bo. La facilitat tècnica implica que la base augmenta i prou.

I així com augmenta la base, minva la capacitat d’atenció. Internet treballa amb economia de l’abundància, però la nostra atenció és un recurs molt escàs. I amb aquest recurs tan sols podem llegir una ínfima part, pel que calen nous mètodes de discriminar què llegim i què no. Aquest concepte no és nou: content curators i altres bullshits de les diferents sectes del managing ens diuen què és bo i què no ho és. A casa d’això en dèiem recomanacions d’un amic. Però hi ha una constant que es manté: els textos escrits per a la glorificació de la sapiència de l’autor.

No us negaré que aquí, al blog, n’he publicat un parell d’aquesta mena d’articles. I fora, a vegades, també he escrit coses en plan «guaita quant en sé i n’he llegit sobre aquest tema en concret». A tothom li agrada demostrar la seva capacitat intel·lectual. Però potser és que em faig gran, o que d’altres que en saben més que jo m’ho fan veure, però cada cop aprecio més els punts subjectius. En determinades ocasions m’interessa més saber quina és la visió de l’autor sobre el tema que tracta que no pas comprovar que ha fet els deures, que ha llegit molt i que és una eminència en je ne sais quoi.

Dit això, continuaré cercant continguts que m’omplin, que m’aportin coses, sentiments i pulsions reals d’aquells qui ho escriuen: per llegir articles amb cent cites i dues idees pròpies, val més llegir l’original citat. També seguiré caient en la supèrbia que ens empeny a tots, especialment als qui fem treball intel·lectual, a demostrar la nostra qualitat, encara que espero fer-ho cada cop menys, o com a mínim fer-ho bé. I seguiré garlant de coses meves i de les meves coses –amb el meu estil honest i certament naïf–, perquè, al capdavall, la vida és subjectiva i ningú la pot viure per nosaltres ni veure-la a través dels nostres ulls.

Escriviu sobre el que sentiu, sobre com veieu passar la vida. Adaptant les paraules d’un dels Mestres que en saben més que jo, sigueu com els cristalls, que dispersen la llum que hi passa a través. I al mateix temps que us travessa, deixeu-vos escalfar per aquesta llum. Expliqueu coses i deixeu els fets objectius, plans i sonsos. Els fets són fets i si encara no els sabem, els podem aconseguir fàcilment. A mi m’interessa saber què en penseu, com els veieu i com us afecten aquests fets. Saber escriure és molt més que citar. És explicar les coses que penses o que et passen.

Cebes

Arribo a casa els pares. Havíem quedat d’hora, per ajudar a fer Brasa, però entre una cosa i l’altra arribo a les dues. Com no sé si els convidats ja són a casa, i com hi ha molts cotxes aparcats al carrer, opto per entrar el meu a casa. A la plaça d’aparcament de casa, dic. És un gran invent, això de tenir lloc per aparcar el cotxe.

Surto al jardí i les veig allà, al costat de la paret, prop de la barbacoa encara fumejant. Ben embolicades, sembla que siguin el meu regal d’aniversari. Però no toca fins d’aquí un parell de setmanes. Els pico l’ullet i torno cap a dins. Els convidats ja han arribat i preparat les caipirinhes, que reparteixen amb un somriure. Brindem i em bec la meva. Àcida i forta. I fresca. No s’agraeix, però el sol comença a notar-se. D’aquí res anirem amb màniga curta. Les torno a mirar, totes juntes, embolicades com un regal, per mi.

Pregunto al pare quan comencem, i diu que quan vulgui. Li torno a preguntar: –I quina agafo? –La que més t’agradi… Em dirigeixo cap al grup i miro els embolcalls amb delit. Per quina començaré? En trio una i me l’emporto a taula. La desembolico, i allà apareix, amb tota la seva esplendor. I amb el seu vestit, verd, blanc i negre. No sé per on començar… Pel principi.

La prenc amb cura als meus dits i, lentament i decidida, ressegueixo els plecs del seu vestit tricolor, cercant la forma més ràpida de retirar-lo. Ah, aquí. Premo amb força i amb un sol moviment l’arrenco. Ella em mira, tremolosa. Noto que el seu cos calent s’estremeix entre els meus dits. –Tranquil·la, això no durarà pas gaire.

Llenço el seu embolcall esparracat al cubell, em giro i l’envernisso ben bé per totes bandes. La mare em diu que com em passo. Jo li responc que a ella no li dic pas res. La torno a mirar… –Preparada? Ho estigui o no, alço els ulls al cel, l’alço també a ella, emulant un brindis al sol, i lentament però segura, la vaig deglutint, serrant les dents cada pocs centímetres, per tal d’acomodar-la millor dins la cavitat bucal. Un cop és dins, llenço les restes també al cubell i, en acabat, faig un bon glop de vi del porró. Giro el cap, miro la següent de la fila i, altre cop, li pico l’ullet.

No sé què tenen les cebes escalivades que ens tornen tan bojos… I mira que són la cosa més ximple de menjar.

Recull d’articles, número 12

Avui és el dia en que Perséfone retorna a la terra dels vius des de l’Hades i el món reneix. I també és diumenge i, per tan, toca fer el recull d’enllaços de la setmana. Més aviat d’avui mateix, ja que va esdevenint tradició que el diumenge al matí és el dia de posar-se al dia amb articles digitals, ja siguin del lector de feeds o dels favs de twitter o aquelles pestanyes que fa mig semestre que consumeixen RAM. Espero que trobeu alguna coseta interessant, i si no també podeu consultar el repositori gros.

• I com deia que avui arriba la primavera, us recomano una lectura sobre el mite de Deméter i Perséfone i els misteris eleusins, una de les tradicions mistèriques i iniciàtiques més antigues i importants d’Europa, que després d’haver-se celebrat durant dos-mil anys, ara en fa més o menys dos-mil més que està perduda.
• Mai m’han acabat d’agradar els articles de sapiència musical, però aquest s’ho val. Que fue del britpop és un viatge als 90 i un repàs a una de les èpoques musicals més curioses, per mi, amb esdeveniments com el duel Oasis – Blur. Jo era de Blur. I els que no ho fóssiu sou uns pringats.
• El mormonisme és un tema interessant, fins i tot apassionant. D’ençà que Smith parlava amb pedres per justificar la poligàmia i era apallissat unes quantes vegades, ja fos pels qui descobriren el pastís o pels que van ser estafats, fins avui, ha passat temps. El Mormonisme ha canviat molt. A How the Mormons Conquered America en fan un petit resum.
• Enric March ens delecta amb un dels seus articles de la vella Barcelona. Aquest cop, tramvies. Mentre a tot Europa les grans capitals els mantenien, a Barcelona es retiraven i es feien servir d’escola –rieu de les caracoles— i de bars. Coses de la modernitat. O de la modernor. O alguna cosa, vés a saber…
• En la setmana en què ha mort l’autor de Mossèn Tronxo –amb qui la iaia es tronxava de riure–, el musicòsof de la tribu, al seu semi-obituari, fa una de les coses que, a voltes, critica. Ep, anem.
• Bernat Ruiz, autor de Verba volant, scripta manent, blog que heu de seguir si us interessa el món editorial, fa un article sobre la banalitat del bé tot parlant de l’Alcaldessíssima Colau. Imperdible.
• I avui que és dumenge de Rams, un dels dos dies en què la majoria de catòlics van a missa, heus ací La Passió segons Godó. Sublim i excelsa.
• A més de la vergonya que aquests dies ens marca l’agenda pública sobre els refugiats, la Unió Europea té prou coses en si mateixa, i des de fa massa anys, per avergonyir als seus ciutadans. El meu eurodiputat, Ramon Tremosa, en fa una breu exposició i resum de l’informe a la Comissió d’Economia.
• En tant al futur d’ Internet, Cory Doctorow explica per què no li interessa l’optimisme sinó l’esperança. Llegiu. Fuck optimism. I want hope!
• Boaz Vilallonga ens explica la història de l’objecte jueu més preuat que té a casa: una creu de ferro. Cal llegir molt atentament per trobar tot el sentit a l’article.
• Jesús Pérez ens torna a delectar amb el primer capítol de la història de les milícies armades a Estats Units, des dels anys 90 a Trump. La continuació promet.

Que tingueu un bon diumenge, aneu-vos-en en pau.

Picadura de Barcelona (Adrià Pujol)

En la meva voràgine de lectura compulsiva, i deixant-me aconsellar, vaig escollir “Picadura de Barcelona” com el llibre per a moure’m en transport públic. Que l’autor faci, al llibre, una dissecció sublim d’aquest invent demoníac que és el metro de Barcelona és una molt més que feliç coincidència que mereix un brindis.

Picadura és una mena d’autobiografia però no només. És una descripció cronològica de Barcelona entre els Jocs Olímpics i la primera dècada del 2000, però tampoc «només». És moltes coses. Inclús un recull de poemes! Alguns hilarants, alguns de feixucs –alerta, que potser els llegí en condicions d’haver dormit poc. Comença amb l’autor tot just acabat un sopar, a la plaça del Molino –Poble Sec– i el llibre ens relata la ruta de tornada, que passa per la Rambla, plaça de Catalunya, la Ribera, l’Arc de Triomf i acaba a casa de l’autor, on es dutxa i prepara l’esmorzar per la família. I a diferència de la passejada, que pateix aturades i descansos, el llibre és tot seguit, sense divisió de capítols.

De la mateixa forma que ens explica el viatge de tornada i les seves peripècies amb venedors de cervesa i encenedors, kebabs, passejadors de gossos i d’altra fauna urbanita –molt gran la part de les tribus urbanes–, Adrià Pujol també narra el seu viatge personal des del moment en què decideix anar a estudiar al cap i casal. Els canvis que comporta l’adaptació d’un de comarques a la ciutat i de com acaba esdevenint gracienc, primer, i barceloní després, tot seguint els passos dels avantpassats. L’evolució de diferents parts de la ciutat: La Vil·l·la de Gràcia, Eixample-Arc de Triomf, la sortida al mar… L’evolució dels diferents estadis post olímpics i les fugides endavant dels diferents governs municipals…

Inicialment vaig patir bastant per entendre el que llegia, ja que les parts del text escrites en empordanès tancat, quan no s’hi està avesat, resulten en un «que collons vol dir, això!». Ara, que bé per eliminació o fent un esforç hom en pot treure l’entrellat. O no, que n’hi ha, de paraules, que requereixen diccionari. Sigui com sigui, i deixant de banda els moments en què la cosa s’enfila pels bardissars de la rima, a voltes un xic forçada, al final hom acaba entenent, temporalment, una mica d’empordanès.

També en parla, el llibre, de conceptes nortenys com «El Collonar». Gran cosa, això de la collonamenta. Una mica com a Twitter, però en plan vella escola, amb més caràcters i amb la tranquil·litat de saber que es tracta d’un constructe social –encara que ‘social’ no vulgui dir res–, és a dir, que és un joc. I tal com descriu conceptes locals, també relata aquella faceta generalitzada al país, que és com un collonar però mal fet, amb mala idea i per fotre. Més aviat és un dar pel cul. El del saqueig indiscriminat ajudant-se de la «Catalanor» i el lema fàcil.

TOTAL! L’he trobat un llibre perfecte per anar amunt i avall. Parla de viatges físics i interiors. A voltes m’he trobat davant d’un mirall en el qual m’hi veia reflectit, i a voltes hi veia gent que fa coses rares… molt rares… Com a habitant de l’extraradi que en la joventut baixava –nosaltres, els del baix, o com a mínim jo, baixem– a la ciutat de festa o a estudiar, tot i tornar a casa cada dia, hi ha fragments que m’han resultat molt propers. Allò de «aquí hi he estat i he fet el mateix». Que la vanitat és tot, i que tot és vanitat. Que com diu un editor a una conversa ja cap al final del llibre, no hi ha res de nou i la cosa va de com ho expliques. I que els humans, per molt que ens vulguem diferenciar, tenim llocs comuns, i bastants. Un llibre molt recomanable.

Nota mental: Quina tocada de nassos escriure una ressenya d’un llibre sabent que l’autor la llegirà…

La no-interpretació del passat

Deia l’Enric Vila la setmana passada que Espanya té una relació complicada amb el passat i que el debat històric genera incomoditat. Si i no. Un dels problemes, que n’hi ha molts, és la voluntat de demostrar la immemorialitud espanyola a través de la història, falsejant-la o modificant-la a plaer. Un dels exemples més clars el tenim a la narració del que es coneix com «Reconquista».

La història oficial ens diu que els moros van expulsar als «Reyes Godos» espanyols (?) quan la realitat fou certament diferent. Per començar, «Got» és el qui ve de la terra de Gòtia, és a dir Alemanya. Els reis gots eren, literalment, «vàndals». La tribu dels vàndals que arribaren a Hispània mentre saquejaven les restes de l’imperi d’occident. No debades aquesta paraula s’empra per al que s’empra. Després de desembarcar a Tarifa, els Omeies conquereixen la península en només quatre anys. Per què? Com és que una tribu de menys de 30.000 expulsats i fugitius, que varen travessar el nord d’Àfrica fugint dels seus enemics, conquereixen tot un regne, presumptament poderós, en només quatre anys? Com és que arriben tan fàcilment fins als Picos de Europa i relativament prop de Toulouse?

Potser els habitants de l’antiga Hispània no van lluitar contra l’invasor àrab sinó que li va donar la benvinguda. Una mica com a l’escena de La vida de Brian sobre què havien fet els romans, els Omeies van millorar ostensiblement la qualitat de vida dels habitants de la protoespanya. Van permetre la llibertat religiosa, les arts van florir com mai ho havien fet –i mai ho faran–, i es donaren les condicions per al sorgiment de l’edat d’or de Sefarad. La població es va assimilar i gràcies a les següents arribades d’immigrants es va fins i tot arabitzar.

Tornem, de nou, a la llengua i dramatitzem: quan els àrabs arribaven a un poble els seus habitants es preguntaven que coi era tot aquell terrabastall que produïen els nouvinguts. Aquests arribaven tot cridant: Al Arabiya! Al Arabiya! –Som els àrabs! Som els àrabs!. «Algarabía» és el mot amb què es designa un gran soroll i terrabastall. Després vingueren les posteriors re invasions fins al desastre almohade. Només quan aquests nous bàrbars –ara provinents del Magrib– trencaren la pau social imposant el fanatisme els petits senyors del cantàbric, que fins al moment tan sols havien fet que resistir els atacs àrabs de la mateixa forma que ho havien fet amb els romans, van ser capaços d’anar fent ràtzies i establir-se de forma permanent cada cop més al sud.

Tot això no és nou. Hi ha teories que intenten explorar altres interpretacions del que succeí a la península, però no se’n parla, o se’n parla en petit comitè. Tornant a l’inici del text, si que hi ha un problema amb el debat històric, però crec que va molt més enllà de la Guerra Civil, l’origen de Cervantes o el Decret de Nova Planta. Penseu un moment amb una altra frase típica, tòpica i que per això mateix no es pren amb tota la serietat que, crec, mereix: «España es Astúrias, y el resto es tierra conquistada». Que després d’això vingueren els «cristianos viejos» contra «cristianos nuevos» i tota la pesca.

El passat d’Espanya, així com el seu futur o la seva unitat, no son camps en que es permetin gaires interpretacions.

Rambla avall

Baixo per Balmes, tinc temps. No és l’hora límit encara. Aquell moment del jorn, quan la zona blava comença a buidar-se i els residents –o els que vénen de fora a passar la vetllada, com jo– voltoregen els xamfrans esperant engrapar la presa: tres metres quadrats de carrer. De moment encara és tot ple. Giragonsejant pels carrers cerco aparcament. Tombo a Consell de Cent i segueixo fins a Pau Claris. Res, tot ple. En algun xamfrà ja n’hi ha un parell, de voltors. Avall i giro a Diputació… de moment tampoc.

Si en un parell de voltes no trobo res, sempre puc anar a l’aparcament, que hi ha oferta per la funció. A la cruïlla amb la Rambla sempre hi ha merder, però just 10 metres endavant hi veig un intermitent. I no tinc cap cotxe al davant. Senyalitzo i deixo que un d’aquells cotxes tot terreny de ciutat, inútils per la seva grandària, marxi per abatre’m sobre el trofeu. Massa fàcil, però comprovo que s’hi pot aparcar. Això si, aquesta zona de la zona blava és el doble de cara!

Abric posat enfilo Rambla avall. La Rambla i Les Rambles. I la Rambla de les Flors, i les floristes de Les Rambles. Podria entrar en un debat però no ho faré. El tema de les flors i les floristes va amb segones? Per lo de senyoretes que ofereixen la flor a senyors i cavallers, dic. No, no farem aquest debat, que avui toca posturejar una mica. Com deia el mestre d’Ors, cal caminar amb pas ample i lent. Especialment per aquest indret. Així doncs, grans passos lents. I com que no tinc a qui endreçar les plomes [1], mans a les butxaques que fa fred.

Intento caminar en línia recta, però entre turistes –llagostes, en diuen–, venedors, les floristes i els urbanos m’és difícil fer més de cinc metres sense esquivar algú. Provo de fer-me el dur i no apartar-me però, si ho faig, hauré de passar entre aquest grup de guiris que se m’acosta. I em sap greu. M’aparto. Passat el mercat de La Boqueria em ve de gust prendre quelcom. No és mala idea, que avui la tarda serà llarga. I com que toca posturejar canvio de banda, en diagonal però esquivant la munió, i entro al Cafè de l’Opera. Hi trobo un lloc a la barra. Tinc temps? Falten quinze minuts, demano un te. Quina mania tenen de fer les teteres petites de forma que, quan et serveixes, l’aigua cau per sota el bec i et mulles tot cremant-te. O et cremes tot mullant-te?

La cosa està en cremar-se, així que em cremo la llengua –com sempre–. I pago menys que a segons quins llocs menys… deixem-ho en menys. Dic Adéu i bona tarda, com sempre. Surt un grup a qui un cambrer aguanta la porta, i amb un parell de salts ho aprofito. Vaig traient el telèfon de la butxaca per cercar l’entrada. En arribar a la meitat del carrer veig un grup d’estudiants. Japonesos? Fan una rotllana, expectants al company que, al centre, grapeja quelcom voluminós. Afluixo el pas i passejo l’esguard pels barbamecs. Què fan? Què porta aquell als dits, que els causa tanta expectació? M’hi fixo… és un meló. Hi ha un grup de japonesos embadocats amb un meló, un dia de març, al mig de Les Rambles. No sé qui està més fascinat, si ells o jo. Què hi fan aquests amb un meló aquí a aquestes hores? Ah, clar. Deuen venir del mercat… Somric i acabo de travessar. Presento l’entrada i saludo a un dels guardians del temple. Avui m’inicien amb Wagner.

1 Per a l’elogi de la frivolitat (Glosari 1906-1907, Eugeni d’Ors)

Recull d’articles, n. 11

Diumenge a la tarda. És el moment de mirar la pel·lícula, dormitar, fregar i netejar la casa –ai las…– o… publicar la onzena entrega del Recull d’enllaços. Aquesta setmana més curt del normal, que han sigut set dies de no parar gaire-res per casa. Recordeu que aquests son els que trobo més interessants, i que podeu trobar la resta, en cru, als marcadors.

• De n’Enric Vila, avui dos. El primer d’avui mateix on ens fa el retrat del diputat Albano Dante-Fachín. I és un retrat prou diferent del que podem veure a Internet, on el diputat és un dels paladins de la Nova Política quan, en realitat, sembla més del mateix. Llegiu Dante Fachin, la ferida argentina. I el segon, L’art d’interpretar el passat i l’entreteixit entre història i política. D’aquí n’he extret una idea que desenvoluparé la setmana que comença.
• Dijous parlava de la pretensió de coneixement i de com ens fa dir bajanades. El títol prové del discurs que Friederich Hayek feu en l’acceptació del Premi Nobel en Ciències Econòmiques. No us el perdeu, que té moltes coses interessants.
• Canviar d’idea és una cosa que no es fa gaire sovint. Aquí deixo dos articles que en parlen. El primer, convidant-vos a fer-ho encara que sigui per fer quelcom diferent, i el segon mostrant alguns dels avantatges que comporta.
• I per acabar, en Bernat Dedéu ens explica els motius de la vida. A diferència de la resposta secret de la vida, l’univers i tota la resta, el tema dels motius és, certament, diferent.

Que tingueu un bon final de diumenge, que jo marxo a escombrar…