Dialoguisme

Recordo la primera pel·lícula en què causaren furor, a més de la pel·lícula en si, els diàlegs: Pulp Fiction. La cigala del Sr. Lobo, els massatges als peus del Travolta i el Mestre Windu –quan encara tenia cabell–, la inacabable conversa entre, altre cop, Mace Windu i el pobre Brett, a qui se li cruspeixen l’entrepà i que acaba amb un dels fragments més mal interpretats (?), sobrevalorats i repetits de la Bíblia: Ezequiel 25:17.

My name's Pitt. And your ass ain't talkin' your way out of this shit, my young apprentice.
My name’s Pitt. And your ass ain’t talkin’ your way out of this shit, my young apprentice.

Tarantino, però, va petar-ho temps abans, a Reservoir Dogs. El llarg comentari sobre Madonna i les seves preferències sexuals, diferents a True Blue que a Like Virgin –conversa que apareix íntegra al CD de la banda sonora– la discussió per l’assignació dels colors…

A partir d’aquí, tot va anar de capa caiguda. I llavors, per acabar-ho d’adobar, arribà Aaron Sorkin. The fucking West fucking Wing fuck. I amb ella els discursos de Bartlet. Les cabòries de Josh Lyman i Toby Ziegler. Shibboleth i la lliçó de Bíblia i totes i cada una de les oportunitats per a poder apreciar i admirar el geni creador Sorkinià.

Però no només de Sorkin viu l’home, i encara menys l’home català. I qui diu l’home, diu la padrina que mira La Riera. Us hi heu fixat mai en els diàlegs de La Riera? Feu-ho. En les ocasions que, mentre dinava a casa els pares, he gaudit del culebrot actual, m’ha costat bastant seguir la trama. El guió fa voltes i giragonses dialèctic-retòriques, dignes de floritures literàries com qualsevulla mostra de la prosa que, darrerament, aquest vostre humil glosador –en minúscula– té l’audàcia de cantar-vos.

Ben mirat, hi ha pocs films en els quals els personatges parlin normal. Tant costa parlar normal? Es fa difícil veure situacions que, tot i voler tractar de les vides normals de la gent normal –ara m’he imaginat una sèrie dialoguitzada per Sorkin de La Gent ESPETECaire i gairebé m’explota l’hipotàlem–, els actors sembla que estiguin immersos en una batalla de pollastres on només falta un «yo niggah, lem’me the mike». Més que pelis, i alguna sèrie, sembla que la indústria audiovisual sigui el pati de Sorkins, JeyJey Abrams i els seus diversos imitadors, tots pixant per les cantonades –i si poden a la cama de qui tinguin al costat–, a veure qui fa el diàleg més enginyós i més sorprenent. A veure qui en sap més. I per això ja tenim Twitter, que és gratis. Però potser és aquest el problema, que hom diria que molts guionistes es basen en el que veuen a Twitter per a fer la seva feina.

Jo trobo a faltar diàlegs reals. Actors reals en situacions reals, comportant-se com gent real, i normal, en comptes de fer-ho com un tuitaire qualsevol. I quan em pregunteu si m’he fixat o recordo aquest o aquell gran i inoblidable diàleg, tingueu present el que us respondré: «Frankly, my dear, I don’t give a damn».

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s