El pa

Obro la nevera i trec el paquet doble. Són pans dels quals en diuen «de pita». No és pas per exotisme que compro aquests pans, rodons i buits (?). Si no per practicitat. El pa de barra, o els panets, els compro per fer l’entrepà de cada dia: obrir –no feu l’idiota, que us tallareu el dit–, tomàquet, oli, fato i embolicar; el de demà sobre la taula i els altres al congelador. Com que en menjo no gran cosa, de pa, si me’n sobra del de barra, es queda gomós i flàccid. El rodó, mal anomenat «de pagès», de quilo –més aviat 750 g– em resulta excessiu i se m’asseca. El de mig fa de mal tallar per la meva agilitat dactilar. Una agilitat que, per altra banda a l’hora de tallar verdures, és molt més… àgil. I si demano que me’l tallin, s’asseca encara més ràpid, i a sobre em cobren el servei. Acabàramus!

Així la cosa, com deia, compro paquets de pa-de-pita al súper per practicitat. Són paquets dobles, de tres unitats cadascun. Te’n pots cruspir només un, deixes el paquet a la nevera i t’aguanta uns tres dies. Fins que no descobrí la forma correcta de preparar-lo, el pa-de-pita, era tot un desastre gustatiu. Ara ja no. Profano l’atmosfera protectora amb precisió de cesària i n’extrec un dels trigèmins. Obro l’aixeta, em mullo la mà i seguidament grapejo descaradament i efusiva el d’allò, xopant-lo per totes bandes. I a la torradora. Al mínim temps. Press play.

Cosa d’un minut després, allò que abans era un desastre terrós i poc mengívol es transmuta. Emergeix de la foscor, per segon cop, cap a la llum. Cremant-me lleugerament els dits, l’engrapo i el poso a un plat petit, tapat amb un tovalló, i a la taula del Bernat, qui no ve no està comptat (i ja podeu dir missa, que la iaia ho deia així). Ja assegut, o dempeus si el primer plat no està llest –i amb les mans netes, tingueu la bondat–, destapo el platet, agafo la rodona blanca i agraeixo al Creador. El parteixo per la meitat. Un altre cop. Li poso una micona de sal, i –ui quina olor més rara– n’endrapo un quart. A més del smelling funny, el gust tampoc és com el de l’altre dia. Torno a la nevera, n’agafo el paquet i cerco àvidament els nombres impresos en matricial. Clar que fotia pudor: fa tres mesos que estava caducat…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s