Rambla avall

Baixo per Balmes, tinc temps. No és l’hora límit encara. Aquell moment del jorn, quan la zona blava comença a buidar-se i els residents –o els que vénen de fora a passar la vetllada, com jo– voltoregen els xamfrans esperant engrapar la presa: tres metres quadrats de carrer. De moment encara és tot ple. Giragonsejant pels carrers cerco aparcament. Tombo a Consell de Cent i segueixo fins a Pau Claris. Res, tot ple. En algun xamfrà ja n’hi ha un parell, de voltors. Avall i giro a Diputació… de moment tampoc.

Si en un parell de voltes no trobo res, sempre puc anar a l’aparcament, que hi ha oferta per la funció. A la cruïlla amb la Rambla sempre hi ha merder, però just 10 metres endavant hi veig un intermitent. I no tinc cap cotxe al davant. Senyalitzo i deixo que un d’aquells cotxes tot terreny de ciutat, inútils per la seva grandària, marxi per abatre’m sobre el trofeu. Massa fàcil, però comprovo que s’hi pot aparcar. Això si, aquesta zona de la zona blava és el doble de cara!

Abric posat enfilo Rambla avall. La Rambla i Les Rambles. I la Rambla de les Flors, i les floristes de Les Rambles. Podria entrar en un debat però no ho faré. El tema de les flors i les floristes va amb segones? Per lo de senyoretes que ofereixen la flor a senyors i cavallers, dic. No, no farem aquest debat, que avui toca posturejar una mica. Com deia el mestre d’Ors, cal caminar amb pas ample i lent. Especialment per aquest indret. Així doncs, grans passos lents. I com que no tinc a qui endreçar les plomes [1], mans a les butxaques que fa fred.

Intento caminar en línia recta, però entre turistes –llagostes, en diuen–, venedors, les floristes i els urbanos m’és difícil fer més de cinc metres sense esquivar algú. Provo de fer-me el dur i no apartar-me però, si ho faig, hauré de passar entre aquest grup de guiris que se m’acosta. I em sap greu. M’aparto. Passat el mercat de La Boqueria em ve de gust prendre quelcom. No és mala idea, que avui la tarda serà llarga. I com que toca posturejar canvio de banda, en diagonal però esquivant la munió, i entro al Cafè de l’Opera. Hi trobo un lloc a la barra. Tinc temps? Falten quinze minuts, demano un te. Quina mania tenen de fer les teteres petites de forma que, quan et serveixes, l’aigua cau per sota el bec i et mulles tot cremant-te. O et cremes tot mullant-te?

La cosa està en cremar-se, així que em cremo la llengua –com sempre–. I pago menys que a segons quins llocs menys… deixem-ho en menys. Dic Adéu i bona tarda, com sempre. Surt un grup a qui un cambrer aguanta la porta, i amb un parell de salts ho aprofito. Vaig traient el telèfon de la butxaca per cercar l’entrada. En arribar a la meitat del carrer veig un grup d’estudiants. Japonesos? Fan una rotllana, expectants al company que, al centre, grapeja quelcom voluminós. Afluixo el pas i passejo l’esguard pels barbamecs. Què fan? Què porta aquell als dits, que els causa tanta expectació? M’hi fixo… és un meló. Hi ha un grup de japonesos embadocats amb un meló, un dia de març, al mig de Les Rambles. No sé qui està més fascinat, si ells o jo. Què hi fan aquests amb un meló aquí a aquestes hores? Ah, clar. Deuen venir del mercat… Somric i acabo de travessar. Presento l’entrada i saludo a un dels guardians del temple. Avui m’inicien amb Wagner.

1 Per a l’elogi de la frivolitat (Glosari 1906-1907, Eugeni d’Ors)

Advertisements

2 pensaments sobre “Rambla avall

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s