La no-interpretació del passat

Deia l’Enric Vila la setmana passada que Espanya té una relació complicada amb el passat i que el debat històric genera incomoditat. Si i no. Un dels problemes, que n’hi ha molts, és la voluntat de demostrar la immemorialitud espanyola a través de la història, falsejant-la o modificant-la a plaer. Un dels exemples més clars el tenim a la narració del que es coneix com «Reconquista».

La història oficial ens diu que els moros van expulsar als «Reyes Godos» espanyols (?) quan la realitat fou certament diferent. Per començar, «Got» és el qui ve de la terra de Gòtia, és a dir Alemanya. Els reis gots eren, literalment, «vàndals». La tribu dels vàndals que arribaren a Hispània mentre saquejaven les restes de l’imperi d’occident. No debades aquesta paraula s’empra per al que s’empra. Després de desembarcar a Tarifa, els Omeies conquereixen la península en només quatre anys. Per què? Com és que una tribu de menys de 30.000 expulsats i fugitius, que varen travessar el nord d’Àfrica fugint dels seus enemics, conquereixen tot un regne, presumptament poderós, en només quatre anys? Com és que arriben tan fàcilment fins als Picos de Europa i relativament prop de Toulouse?

Potser els habitants de l’antiga Hispània no van lluitar contra l’invasor àrab sinó que li va donar la benvinguda. Una mica com a l’escena de La vida de Brian sobre què havien fet els romans, els Omeies van millorar ostensiblement la qualitat de vida dels habitants de la protoespanya. Van permetre la llibertat religiosa, les arts van florir com mai ho havien fet –i mai ho faran–, i es donaren les condicions per al sorgiment de l’edat d’or de Sefarad. La població es va assimilar i gràcies a les següents arribades d’immigrants es va fins i tot arabitzar.

Tornem, de nou, a la llengua i dramatitzem: quan els àrabs arribaven a un poble els seus habitants es preguntaven que coi era tot aquell terrabastall que produïen els nouvinguts. Aquests arribaven tot cridant: Al Arabiya! Al Arabiya! –Som els àrabs! Som els àrabs!. «Algarabía» és el mot amb què es designa un gran soroll i terrabastall. Després vingueren les posteriors re invasions fins al desastre almohade. Només quan aquests nous bàrbars –ara provinents del Magrib– trencaren la pau social imposant el fanatisme els petits senyors del cantàbric, que fins al moment tan sols havien fet que resistir els atacs àrabs de la mateixa forma que ho havien fet amb els romans, van ser capaços d’anar fent ràtzies i establir-se de forma permanent cada cop més al sud.

Tot això no és nou. Hi ha teories que intenten explorar altres interpretacions del que succeí a la península, però no se’n parla, o se’n parla en petit comitè. Tornant a l’inici del text, si que hi ha un problema amb el debat històric, però crec que va molt més enllà de la Guerra Civil, l’origen de Cervantes o el Decret de Nova Planta. Penseu un moment amb una altra frase típica, tòpica i que per això mateix no es pren amb tota la serietat que, crec, mereix: «España es Astúrias, y el resto es tierra conquistada». Que després d’això vingueren els «cristianos viejos» contra «cristianos nuevos» i tota la pesca.

El passat d’Espanya, així com el seu futur o la seva unitat, no son camps en que es permetin gaires interpretacions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s