Cebes

Arribo a casa els pares. Havíem quedat d’hora, per ajudar a fer Brasa, però entre una cosa i l’altra arribo a les dues. Com no sé si els convidats ja són a casa, i com hi ha molts cotxes aparcats al carrer, opto per entrar el meu a casa. A la plaça d’aparcament de casa, dic. És un gran invent, això de tenir lloc per aparcar el cotxe.

Surto al jardí i les veig allà, al costat de la paret, prop de la barbacoa encara fumejant. Ben embolicades, sembla que siguin el meu regal d’aniversari. Però no toca fins d’aquí un parell de setmanes. Els pico l’ullet i torno cap a dins. Els convidats ja han arribat i preparat les caipirinhes, que reparteixen amb un somriure. Brindem i em bec la meva. Àcida i forta. I fresca. No s’agraeix, però el sol comença a notar-se. D’aquí res anirem amb màniga curta. Les torno a mirar, totes juntes, embolicades com un regal, per mi.

Pregunto al pare quan comencem, i diu que quan vulgui. Li torno a preguntar: –I quina agafo? –La que més t’agradi… Em dirigeixo cap al grup i miro els embolcalls amb delit. Per quina començaré? En trio una i me l’emporto a taula. La desembolico, i allà apareix, amb tota la seva esplendor. I amb el seu vestit, verd, blanc i negre. No sé per on començar… Pel principi.

La prenc amb cura als meus dits i, lentament i decidida, ressegueixo els plecs del seu vestit tricolor, cercant la forma més ràpida de retirar-lo. Ah, aquí. Premo amb força i amb un sol moviment l’arrenco. Ella em mira, tremolosa. Noto que el seu cos calent s’estremeix entre els meus dits. –Tranquil·la, això no durarà pas gaire.

porró

Llenço el seu embolcall esparracat al cubell, em giro i l’envernisso ben bé per totes bandes. La mare em diu que com em passo. Jo li responc que a ella no li dic pas res. La torno a mirar… –Preparada? Ho estigui o no, alço els ulls al cel, l’alço també a ella, emulant un brindis al sol, i lentament però segura, la vaig deglutint, serrant les dents cada pocs centímetres, per tal d’acomodar-la millor dins la cavitat bucal. Un cop és dins, llenço les restes també al cubell i, en acabat, faig un bon glop de vi del porró. Giro el cap, miro la següent de la fila i, altre cop, li pico l’ullet.

No sé què tenen les cebes escalivades que ens tornen tan bojos… I mira que són la cosa més ximple de menjar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s