Growing up, o la intenció de mantenir-nos com nens

Avui divendres no faré ressenya literària, més que res perquè encara no n’he acabat cap més. Això que us parlaré d’un article que porta per títol Growing up a The Economist, aquell termòmetre que serveix per mesurar part de la totxeria euro-britànica, en què comenten el llibre Splinternet: How Geopolitics and Commerce are Fragmenting the World Wide Web. Que el text surti pocs dies després dels atacs terroristes a Brusel·les tampoc és coincidència.

Segons la ressenya, sembla que el llibre comentat sigui un altre llibre sobre la decepció dels vells habitants del ciberespai, un altre nou remake the The net delusion de Morozov, que he sigut incapaç d’acabar perquè l’autor és un plasta. Per tant, tot el que faci ferum a net delusion ja fa que arrufi el nas i guardi les distàncies.

Comença amb una cita del Manifest per la independència del ciberespai, de Barlow. Seguidament es passa a la revolta egípcia organitzada des d’Internet i a com els governs persegueixen a grans empreses com Google o Apple, o que aquests governs han après de l’experiència egípcia i ara filtren el tràfic de la xarxa.

No sé si és l’autor del llibre o de la ressenya el que patina, però els governs d’arreu ja espiaven les comunicacions bastant abans de les revoltes àrabs. El filtratge que no permet l’accés a la pornografia a Anglaterra o Austràlia, o els impediments per consultar Google o Facebook a la Xina ja existien molt abans. Això, i que una cosa és que els Estats persegueixin empreses tecnològiques, i una cosa diferent és que Internet siguin aquestes empreses.

Després de navegar pels tòpics de la DARPA i tota la pesca, el fragment més interessant de tota la ressenya ocupa unes poques línies, i és un d’aquells típics memes –els de veritat, no les fotos de gats– tremendament perillosos. Us en poso una captura.

Captura de 2016-03-25 09:18:30

En només sis línies apareixen tots els arquetips de la paranoia de la seguretat: si la resta del món està ultra regulat, per què Internet ha de ser diferent; cal regular amb normes acceptades per tothom; la regulació d’Internet és beneficiosa per tothom; i si això vol dir perdre una mica de llibertat, tot sigui en favor d’aquells que no en saben.

Refutem els arquetips:

Cal regular la xarxa perquè no pot ser diferent de la resta del món

Internet no és un ens artificial i exogen al món. Internet, el ciberespai, és aquell conjunt de cables, servidors i antenes per on circulen les nostres dades. Aquests servidors, cables i antenes estan situats en llocs físics, en països amb legislacions vigents contra tota mena de delictes, siguin econòmics o contra la moralitat. Si ja existeix legislació específica contra, per exemple, el frau o l’abús de menors, per què cal afegir més lleis per si es produeix frau o abús de menors a la xarxa? Internet és una eina. Cal aplicar la legislació existent sigui quina sigui l’eina que s’hagi emprat per cometre un delicte concret. Castiguem el delicte o la forma en què es realitza? Per què el càstig a copiar un arxiu mp3 és superior a copiar una cinta de casset?

Les normes a Internet les decidirem entre tots

Fem una llista: les directives europees contra el programari de codi obert que es pretenien aprovar en sessions de les Comissions d’Agricultura, Turisme o Industria, i que estaven fetes a instància de la Comissió Europea, un organisme no electe; les clàusules de la Ley de Economía Sostenible a España, indicades pel Departament d’Estat dels Estats Units, aprovades sense debat al Congrés; HADOPI a França; la Digital Millennium Copyright Act; les clàusules que regulen drets d’autor a Internet als tractats de lliure comerç ACTA o TTIP i que s’han negociat directament entre els governs sense informar a la ciutadania. I paro, perquè això de decidir les normes entre tots és molt cansat.

La regulació d’Internet és beneficiosa per tothom

Caldria definir aquest «tothom». Quan fa anys dèiem que legislar contra els drets d’autor a Internet obria la porta a la censura, personal i informativa, podíem sentir udols de rissa per part de la ciutadania general. A Europa encara no –espereu al TTIP–, però als Estats Units és delicte intentar eludir un sistema de Restricció de Drets Digitals (DRM en anglès) com per exemple el que no et deixi veure un DVD o llegir un llibre en format digital que has comprat i és de la teva propietat. De la mateixa forma, caldria explicar molt i molt bé quin benefici per tothom és canviar el sistema de drets de propietat, on hom ja no adquireix un llibre o una pel·lícula en format digital o un videojoc, sinó que n’adquireix els drets limitats d’ús, a efectes pràctics un lloguer, però n’està pagant el mateix preu que la còpia física.

Es pot assumir la pèrdua d’una mica de llibertat general en favor d’aquells que no disposen dels coneixements per a l’autoprotecció

L’esquerda digital, amics, és això. No és teclejar amb més velocitat o menys, ni que a casa arribi ADSL o fibra òptica. És tenir el coneixement necessari per saber diferenciar entre els venedors de fum regulatori que es justifiquen en la por i el desconeixement per fer valer els seus interessos. Estic d’acord en què no tothom té la necessitat interior de convertir-se en hacker. Jo ho vaig provar i és molt cansat. Però això no vol dir que calgui construir una gàbia per tothom.

Conclusions

Articles com aquest a The Economist insinuen que oposar-se a aquesta nova regulació que s’acosta és pueril, inútil i cosa d’idealistes romàntics d’una Internet que, com també diu l’article al lamentabilíssim paràgraf final, ja s’ha acabat, com s’acabaren els vols amb menú de tres plats i espai pels peus després de la democratització –aquesta paraula connecta l’alerta bullshit— dels vols barats. Com deia al principi, Internet no és un ens situat fora del món. Per molt romanticisme nostàlgic després d’haver llegit Neuromancer o Monalisa overdrive, el ciberespai real es troba al nostre mateix espai físic, i aquest espai ja està regulat i legislat de sobres. Afegir noves capes és no només innecessari sinó contraproduent. La xarxa, com a eina, ha de mantenir-se neutral. Qualsevol altra acció esdevindrà, tard o d’hora, en intents d’apropiació d’uns o d’altres. Que seria molt trist? Doncs sí. S’acabaria el món? Òbviament no, però tot seria una mica més avorrit. I seriosament, a qui li agrada volar amb Ryanair?

Anuncis

Un pensament sobre “Growing up, o la intenció de mantenir-nos com nens

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s