Fa unes setmanes em vaig iniciar amb Wagner al Liceu. Com no en vaig tenir prou, el cap de setmana següent convertí la saleta/estudi de casa en una mena d’Arfuestpielehaus, per tal de visionar tot el cicle complet de l’Anell dels Nibelungs. Entre divendres al vespre i diumenge al matí passaren per ulls i orelles les quatre obres del cicle, una darrera l’altra. I fruí com un camell que gaudeix molt i molt. I a punt vaig estar de cremar la casa al final del Capvespre dels déus, seguint els consells del Mestre Magrané.
De totes les peces, leit-motifs, moviments i fum-li sabatilla no podria quedar-me només amb un. Ni tan sols amb la marxa fúnebre per la mort de Siegfrid, que de mica en mica començo a apreciar. El que sí que em va impactar és la presència de tots i cada un dels arquetips i de bona part de conceptes psicoanalítics en totes quatre òperes. No només les dualitats de l’amor i l’odi, l’estima i la traïció, el bé i el mal, o el sexe i tot això, no. Pares que fan espases per als seus fills, però que només són validades per la figura femenina, sia muller o amant. L’ús que es fa d’aquestes «espases», que es trenquen i són forjades de nou. Les diferents figures paternes (Wotan i Brünnhilde/Siegmund; Alberich i Hagen…) El procés vital de la «llança» del Wotan «pare» fins que l’heroi la trenca per tal d’aconseguir accés a sa filla. Diferents personatges que adopten el seu sentit en funció del context i l’argument, i que al mateix temps constitueixen tres i quatre conceptes diferents… La puresa, la innocència, la maldat, la voluntat… i la seva evolució… Ho vaig trobar simplement brillant… excels… genial.
I més encara el final de tot el cicle, amb la immolació de Brünhilde, quan Wagner ens explica, amb la història i reforçant-ho amb la música, que per evolucionar cal sacrificar la puresa –la marxa fúnebre de Siegfried, trista al principi, però amb força i un punt joiós a partir de la meitat i que torna a baixar fins la «prudència» cap al final– i la innocència. I no és possible fer-ho si no és amb la voluntat (Grane!), que ens permet cavalcar cap a les flames, cremar i acabar amb les velles concepcions i històries per, després, tornar a començar un altre cop. Bellíssim. I tot i que no sóc músic ni musicòleg ni res que s’hi assembli, m’atreviria a dir que no hi ha gaire diferència entre la primera nota del cicle i la darrera, però això ja seria cercar significats massa ocults i no caldria.
Vegeu Der ring des nibelungen i gaudiu. De la música les emocions i de tota la resta. I sobretot, desmitifiquem la llegenda negra del pobre Wagner. I cremem coses, cremem-ho tot!!
I ara... què? 