L’estrany

lestranySegon llibre de Camus que he llegit, del que en diuen «una de les obres importants de l’existencialisme». Potser és que no li acabo de trobar el què a l’existencialisme o potser és que jo en sóc un, d’existencialista. I com ho sóc de sempre, doncs, escolti miri, no me n’he adonat, què hi farem. O potser és que en això dels gèneres i les etiquetes no hi estic prou versat.

Sigui com sigui, L’estrany és un llibre que hauria de llegir segons qui, ja que parla de l’absurditat. De l’absurditat de la vida del protagonista, que relata la història en primera persona i –almenys en la traducció– en present. És un personatge a qui, de primeres, podríem titllar d’absurd, com la història que explica, o fins i tot de mediocre. Sense gaire aspiració vital a part d’anar fent — i després del judici de valor recordes l’escena que vius cada pocs dies: «Com va, noi? Doncs mira, anem fent».

El personatge accepta tot el que li ve. Sense pensar ni rebel·lar-se. Sense qüestionar tan sols per què passa el que passa. Deixant-se portar pels esdeveniments sense intentar canviar-ne el curs ni dirigir un poc la seva vida. Fa la impressió que no el preocupi el futur. Almenys mentre no el sap. Quan descobreix la certesa del seu futur, només en aquell moment no l’accepta.

El llibre entrega un exemple dels judicis actuals –oh, sorpresa–, on importen només les aparences i el que diuen fiscals, jutges i advocats. Els fets o la versió dels implicats, òbviament, no pinten gaire cosa. Total, tampoc hi ha gaire res més a fer que judicis d’aparences. I mentre passa tot, el nostre protagonista, en Mersault, va acceptant-ne, indiferent, el resultat.

Però a més de la indiferència en vers tot, hom també pot descobrir algunes reaccions curioses en l’estrany Mersault. Reaccions que, un cop o altre, tots hem tingut. No és relativitzar, ni és manca de sentiments: és no fer el que la societat diu que toca fer en aquella situació. Comportar-se de forma normal, sense escarafalls.

Al final del llibre Camus ens mostra que els humans tendim a prendre-ho tot per fet. A què això nostre durarà per sempre. Però de sobte ens posem a pensar en què hi ha després. En el després de la mort. La lluita entre l’oblit i l’ànsia de transcendir i ésser recordats. Només hi ha una cosa que ens permeti la transcendència real, i no implica que se’ns recordi: la descendència. Ens perpetuem, però només un parell de les generacions futures sabran qui vam ser nosaltres. Més enllà només sabran que ells hi son perquè sempre, sempre, hi ha algú abans nostre.

Calla, potser sí que m’he posat existencialista…

Llegiu a Camus.

Errors, fugides i derrotes

Durant la història, als humans ens ha preocupat perdre. Però què considerem una derrota? N’hi ha de moltes i ben diferents. Però no us vull parlar de les grans derrotes. Ni de fracassos militars o empresarials, ni tan sols personals. N’hi ha moltes més que no passen pas desapercebudes. Són de les que en veiem un centenar cada jorn.

Avui en dia, no sé si per la ubiqüitat del saber –ui si– en forma d’aparell que fa de tot menys trucades telefòniques, o per qualsevol altra mutació social, sembla que ho haguem de saber tot. Al moment. I si no ho sabem, almenys inventar-nos quelcom versemblant que ens permeti sortir del pas airosos. Qualsevol sopar, qualsevol reunió d’amics, de coneguts o de saludats, o de cunyats –de familiars, vull dir–, poques són les ocasions en què, mentre comentem qualsevol cosa, algú aprofita per mirar de pixar-nos la cama amb un «doncs jo en sé més». I dins el seu cervell, després de la pixadeta, el set-ciències pensa «he guanyat!».

Però tampoc és d’aquesta mena de derrotes, sorgides al pensament d’altri, que em preocupen. Les més perilloses són les de la fugida endavant. Perilloses per la seva abundància, i per la mala gestió que en fem. Perquè cal tenir clar que d’errors en fem tots, i no tots els gestionem de la mateixa forma. Sovint la caguem, això és així i no canviarà –cal esperar que hom millori amb el temps. Però hi ha un cert tipus de gent que és totalment incapaç de reconèixer un error. No acabo de veure per quins set sous ho consideren una debacle, una impossibilitat quàntica que, vés a saber, potser crearia un ultraforat negre massiu i provocaria la implosió de l’univers conegut. O algo.

Aquesta gent, quan comet un error, o quan –aquesta també és bona– denuncia un greuge que, un cop es demostra que no existeix cap greuge fora de la ment del presumptament agreujat, sempre cerca un nou greuge per tal de demostrar la culpabilitat de l’altre. I així s’entra en una espiral de greuge i demostració que és terriblement cansat. Aquesta gent pensa que havent demostrat que l’altre està equivocat o ha comès un error, té raó.

Com digué el Mestre, «qué gran poquedad de alma arguye tener que negar al prójimo para afirmarse». Reconèixer que hem fallat en quelcom no ens converteix en perdedors. Acceptem que ni ho sabem tot, ni ho sabrem mai. Si acceptem la nostra fal·libilitat, acceptem la nostra humanitat. Que la totalitat és gaudi, i la parcialitat és plaer. I, així, que la perfecció no existeix.

Cessar

Cessar és un verb que, sovint, s’empra malament. Diem que tal cap ha estat cessat, o que qualcun directoràs ha cessat un sub-sub-el que sigui. Però la veritat és que cessar, el que se’n diu cessar, només pot succeir des d’un mateix. Sóc jo, i només jo, qui cessa en fer quelcom.

Cessar és interessant. I necessari. Ja fa temps que, després d’un interessant debat amb un parell d’amics, vaig adoptar un esquema de cessació d’activitat digital. Però no n’hi hagué prou. Cessar va bé si es fa del tot. A mitges no és «no continuar», sinó alentir.

Així doncs, divendres, en tornar a casa des de la feina alenteixo –aquí si– tota activitat. Ho deixo tot, o gairebé tot, llest per tal que no calgui fer res. La cuina, neta. La roba, eixuta i recollida –això de doblegar, ja en parlarem. El sopar i la resta d’àpats, preparats. Si encara tinc esma, fins i tot canvio els llençols. I cap a la dutxa. Allà intento que tota la brutícia i el sutge de la setmana marxin desguàs avall.

Un cop net, polit i planxat –i vestit–, tot s’alenteix encara més, fins que es pon el sol. I cesso. I hi ha tranquil·litat –menys quan arriben els veïns–, i sopo, i llegeixo, i vaig a dormir. I l’endemà al matí, un cop complertes les obligacions, segueixo la lectura. I si estic gamberro, goso posar una pel·lícula o una sèrie. Havent dinat deixo que la nyonya em rondi, em faci la viu-viu, em piqui l’ullet mentre m’acaricia el clatell i, finalment, se’m faci. Total, una becaineta de no res, d’aquelles de pijama, funda nòrdica i porticons tancats, no fos cas que entri un bri de llum.

I ja és mitja tarda, encara que potser és fosc, però la finestra tancada m’impedeix ullar la claror. Per on anàvem? Ah, si. Un nou capítol, un nou fragment de text, més estudi, una nova peli, un nou moment de seure a la butaca/balancí/el que sigui la cosa rara dels famosos magatzems suecs i, senzillament, mirar com la llum s’esgrogueeix sobre el pi davant la finestra. Com les ombres que provoquen les seves branques s’allargassen. Com el vent n’espavila les pues. Com el cel s’enfosqueix fins que, per la finestra, només hi veig la barana del balcó.

És quan arriba aquest moment que m’acomiado fins a la setmana vinent i, a la cuina, encenc el forn per posar-hi la pizza. Perquè saturday night is pizza night. Anem.

Recull d’articles (número 14)

…agafa un d’allò i esmorza. Eeehhh!!! Som-hi amb una nova edició del Recull d’articles que he trobat aquí i allà. No necessàriament durant la setmana, perquè a poc a poc em vaig posant al dia amb els fils RSS, que ja passen de 4000 articles pendents.

  • La setmana passada em guardí l’article El libro electrónico y la brecha digital. De nou, Aharón torna a posar en qüestió alguns conceptes d’Internet, l’escletxa (o bretxa) digital i el llibre electrònic. Un gran descobriment!
  • A la Revista Mirall hi he llegit un articlet que explica la història de l’illa de Pitcairn i el motí del Bounty. Per als amants de les històries de pirates (en la vessant llibertària) i dels països petits i estranys, és un caramelet.
  • Jose Alcántara sobre la responsabilitat personal, la poesia i la infantilització de la societat. Lectura obligatòria.
  • Biel Figueras diu que contra Franco es lligava millor. El nostre present està saturat (as in química) per dues menes de persones: els que (diuen que) corrien davant els grisos, i els que comenta Figueras a l’article. Sobre el text, jo crec que aquests segons segueixen enyorant la Barcelona pútrida. És sabut que els pijos amb consciència social –siguin diputats d’Iniciativa o no– estimen la podridura, ja que els permet sentir-se proletaris encara que només sigui per uns instants. Si hi sumem «fer-se» jovenets i jovenetes suburbials, ecco, que diu aquell. Llegir aquest article m’ha recordat un de tants projectes iniciats i abandonats… potser m’ho hauria de mirar, això…
  • Dimarts fou jorn de celebració a Ca n’Arfues, i el musicòsof glossava el què era. La cosa cal llegir-la en context, perquè si no sembla una sobrada –de fet ho és, i endavant. El millor, els comentaris analítics. Per què s’intenta analitzar tot? Per què no ens limitem, senzillament i simple, a somriure i, com a molt, fer un clic per compartir-ho?
  • I tornem amb un article de Nicholas Carr, aquest cop sobre els projectes dels nous quarters generals de les dues grans empreses tecnològiques, Google i Apple, l’era de la vigilància i l’angúnia que provoquen certes utopies, tema, sembla, del seu nou llibre. Que em perdonin els meus propers que treballen a aquestes dues empreses ;P
  • Per acabar, un article del quasi sempre polèmic –i és necessari ser-ho– Boaz Vilallonga sobre educació lliure a Barcelona, passat, present i futur. Barcelona viu –massa, potser– del passat, especialment en temes d’educació lliure. Arús, Ferrer i Guàrdia i la resta d’E.·.E.·.G.·.G.·. estan molt –massa, potser?– suats. Cal tenir present el passat, si, però mirar al futur. I el present és, en la immensa majoria, igual de monòton que arreu.

I fins aquí el recull d’avui. Podeu consultar els enllaços a pes a la web, però ja vos dic que en les dues setmanes vinents no n’hi posaré gaires. Que tingueu una bona setmana!

Fear of the dark

Sempre dic que el meu primer CD de rock és el “Live” doble d’AC/DC. Però n’hi va haver un altre abans, d’Iron Maiden. No sé quin era però recordo un recopilatori, obria amb Fear of the dark, i el vaig comprar al Don Disco de Molins de Rei. I estava d’oferta.

Aquesta meva primera incursió al metal, posem que fou per allà als catorze, acabà prou ràpid. Maiden no em feu el pes, i vaig acabar per vendre el disc a un amic, que pagà de pressa i sense preguntar –crec que vaig perdre diners–.

La lletra va dels tòpics de la por a la foscor, però també del desconegut. «Allò», però també «el» desconegut. L’altre. De la desconfiança i de pensar que sempre i en tot lloc hi ha alguna cosa amenaçadora que ens observa.

Com diu cap al final, aquestes desconfiances poden fer que el cap ens jugui males passades i que veiem l’ombra, darrere nostre, que ens intenta atrapar. A tots se’ns han eriçat, un cop o un altre, els pèls del clatell mentre caminem pel camí de la foscor, sols –perquè tots caminem aquest camí i tots ho fem sols–, cercant la llum. La llum és l’única cosa que mata l’ombra, però també és allò que la crea. La por ens paralitza, per això cal no tenir por de la foscor, ni del desconegut, ni del que s’amaga darrere les cantonades. Cal no tenir por per poder avançar.

I am a man who walks alone
And when I'm walking a dark road
At night or strolling through the park

When the light begins to change
I sometimes feel a little strange
A little anxious when it's dark.

Fear of the dark,fear of the dark
I have constant fear that something's always near
Fear of the dark,fear of the dark
I have a phobia that someone's always there

Have you run your fingers down the wall
And have you felt your neck skin crawl
When you're searching for the light ?
Sometimes when you're scared to take a look
At the corner of the room
You've sensed that something's watching you.

Have you ever been alone at night
Thought you heard footsteps behind
And turned around and no-one's there ?
And as you quicken up your pace
You find it hard to look again
Because you're sure there's someone there

Watching horror films the night before
Debating witches and folklore
The unknown troubles on your mind
Maybe your mind is playing tricks
You sense,and suddenly eyes fix
On dancing shadows from behind.

Fear of the dark, fear of the dark
I have a constant fear, thought you heard
Fear of the dark, fear of the dark
I have a phobia that someone's always there.

When I'm walking a dark road
I am a man who walks alone

Carlos V i els sil·logismes

carlos-vMentre dino veig un capítol d’alguna sèrie. Avui, però, m’he trobat que cap de les sèries tenia capítols nous. Per això he recuperat Carlos: rey emperador. I a la meitat del segon capítol, que és on m’havia quedat, he recordat per què la vaig deixar de veure.

Carlos: rey emperador és una castanya monumental. I no em refereixo, només, a l’excel·lent anàlisi que en feu Enric Vila. A part de tots els problemes que té la sèrie, haver d’escoltar al rei de França que va impulsar el francès modern parlar en castellà antic em fa sentir brut.

Aquesta sèrie és, per moltes coses, un mirall de l’España actual, de la de l’època que retrata, i també de la España eterna. Al segon capítol es reparteixen els càrrecs clau i s’espolia el país aprofitant la inexpertesa del rei, en presumpte benefici del regne i «perquè que és necessari per al bon govern». Mirem l’estat actual de les institucions i hi veurem exactament el mateix. En comptes de monarques i nobles emplomallats ens hi trobarem alts càrrecs i, també, nobles amb més o menys ploma –fins i tot n’hi ha de les mateixes cases que apareixen a la sèrie– saquejant als ciutadans per al seu propi bé –dels ciutadans–. «Que baje el pan, y vivan las caenas».

No sé si continuaré amb el tercer capítol. Per posar-ho més fàcil, l’enllaç directe a la web de Televisión Española dóna error. Carlos és una sèrie que ni em va ni em ve. A diferència de Vila, m’importa ben poc que sigui una producció de catalans que han optat per obviar tota referència de la presència de l’emperador europeu a Catalunya. Basar el debat en això és bilbenyisme. Ja em perdonarà qui m’hagi de perdonar, però m’és ben igual si a la sèrie no hi apareix l’Augsburg passejant per Igualada. O que la bandera confederada dels Estats Units d’Amèrica no la dissenyés Betsy Ross. O que Miguel de Cervantes es digués Miquel de Sirvent, muntés una cadena d’orxateries i escrivís una altra castanya monumental com és L’Enginyós Gentilhome Dom Quixot de Taradell.

Mentre no tinguem un país propi, basar la nostra validesa en tant a què altri se n’ha apropiat és fútil i banal. I defensar algú com Bilbeny només perquè enfada a tothom més enllà de ponent, però que no té el mínim rigor científic, és trist i perillós. Carlos V viatjà per Catalunya i a la sèrie no surt? Em sembla perfecte, y con su pan se lo coman. «España para los españoles». Jo vull un país que pugui dir meu, propi i lliure. I mirant cap al futur.

La guerra contra la privacitat

Una de les constants després de gairebé tots els atemptats ha sigut la potenciació de la lluita antiterrorista. Aquesta ha consistit a militaritzar els carrers fins a la posada en marxa de diferents lleis, clàusules i reglaments per retallar, de formes ben diferents, la llibertat dels ciutadans complidors de la llei.

newyorker2Una de les pistes on aquest esport coercitiu es practica amb més fervor és Internet. La diferència, en aquesta ocasió, és que les demandes de restricció no s’han produït mentre el pollastre salta sense cap i ho esquitxa tot –comparació políticament incorrecta però se me’n refot–, sinó que es van fent gradualment i velada.

Si fa uns dies comentava un article a The Economist on, molt per dessota, es reclamava més legislació i regulació a la xarxa, a The New Yorker hi llegia el passat diumenge tres articles [primer, segon i tercer] on continuava la preparació per a la nova ofensiva per la regulació que arriba. Al primer dels enllaços l’articulista ens presenta TrueCrypt, una eina criptogràfica que permet xifrar arxius, missatges, discs durs i unitats USB, entre altres coses. Vostre humil escrivent en fou usuari fa uns anys, però a l’article es presenta un perfil completament passat de voltes dels autors: un malvat hacker que va crear una xarxa de tràfic de drogues internacional des de Filipines.

newyorker1A banda d’explicar-nos que les eines criptogràfiques les dissenyen i construeixen traficants de droga –implícitament per dur a terme les seves activitats delictives–, The New Yorker també ens informa de qui en son els usuaris actuals: el DAESH, l’exèrcit terrorista que ha reclamat l’autoria dels darrers atemptats a Europa. També s’informa els lectors, ciutadans complidors de la llei i que paguen sons impostos, que això de la criptografia crea zones fosques, fora de l’abast de les autoritats, amb els suposats perills que comporta.

Així doncs, associant el xifrat i la criptografia a traficants i terroristes, s’expandeixen, dins l’imaginari dels lectors no informats, un parell de perillosos memes: «si no tens res a amagar, has d’estar a favor de les lleis antiprivacitat a la xarxa»; «si fas servir aplicacions de xifrat, ets un traficant o un terrorista».

Després dels atemptats de Madrid i Londres, on s’empraren telèfons mòbils per al sistema de detonació, es va adoptar una nova legislació que obliga a qualsevol ciutadà que vulgui comprar un telèfon així, inclús només amb una targeta de prepagament, a identificar-se i registrar-se. Això no ha impedit que es continuïn emprant telèfons mòbils per a la coordinació dels atemptats ni el seu us en els sistemes de detonació.

newyorker3D’aquesta mateixa forma, prohibir les eines de xifrat de dades privades o de comunicacions electròniques –i avui en dia totes les comunicacions ho són– no evitarà cap nou atemptat. Principalment perquè un terrorista, o un traficant, sap perfectament que es mou fora de la llei, se li enfot no complir-la i està disposat al que sigui per aconseguir el seu objectiu criminal, que és matar-nos. A l’altra banda hi som nosaltres, els ciutadans que respectem la llei, que veurem com aquestes noves lleis ens reduiran –encara més– els espais de mobilitat, el dret de reunió, el de comunicació i la llibertat d’expressió, entre d’altres.

Si es prohibeix legalment l’ús de certes eines, i es restringeixen certs drets, només els criminals hi tindran accés. Contra la por només hi ha una recepta que funcioni: més llibertat.

La professó

Dissabte de pont, a Horta de Sant Joan, sembla festa major. Sant Patrici Corredor. Patrici perquè, a plaça, totes les taules són curulles d’ampolles i gots de cervesa que una munió de runners, abillats amb son trajo regional, engoleixen àvids i assedegats.

La Confraria, o la tribu, dels Quechua envaeix Els Ports per a la seva professó, i també per a professar la seva fe. Una fe que no mou muntanyes, sinó que els hi dóna voltes grimpant per camins i corriols, pujant i baixant marges, saltant troncs i espantant els pocs senglars que, sords com una tàpia, no han escoltat la fressa que fan els confrares.

Uns confrares que vénen del nord, vénen del sud, de terra endins i, algun despistat hi haurà, de mar enllà. Francesos, bascos i nortenyos. Aquests darrers, a les professons trail, no els veuràs pas, no. Aquests es queden a plaça, a missa i repicant quinto, mitjana i canya; fent cua a la pastisseria per comprar un tortell que, «guaita, sembla que sigui de reis però hi foten un ou bullit». A la plaça hom s’hi sent com a casa. Les mateixes converses, el mateix accent, la mateixa cadència i la mateixa totxeria.

A l’entrar al sud haurien de posar una barrera i fer un psicotècnic als de Barcelona per deixar-los entrar. Mentre no passa, jefa, posi’m un vermut, que aquesta colla de vàndals cervesers no en tenen ni idea.

Recull d’articles (número 13)

Després d’un diumenge de descans per microvacances (aquí, no a la vida real), tornem amb el recull d’articles, enllaços i coses interessants trobades per la xarxa. Com sempre, a més d’aquesta selecció podeu consultar la resta a la pàgina de marcadors o a Twitter.

Que tingueu un bon diumenge!

La chica sobre la nevera

Reconec que, a la biblioteca, vaig agafar aquest llibre de rebot. Jo volia llegir Tota una vida, però pel volum de lectura i disponibilitat actuals, i com ja estava a la secció «literatura israeliana», vaig acabar optant per aquest llibret de relats d’Etgar Keret, a qui tampoc coneixia com a autor, com a nou llibre per a fer viatges en transport públic.

La chica sobre la nevera (y otros relatos) és, com s’indica (oh, obvietat d’obvietats!) un llibre de relats. La majoria ocupen de dues a tres pàgines i alguns unes 10 com a molt. Al principi resulten un xic desconcertants però només fins que el lector encarrila l’estil i l’humor de l’autor, que viatja del negre un xic cruel fins al deliri total.

Els títols: Echo de menos a Kissinger, El tío del mono, Huevos de dinosaurio, El verdadero campeón de los juegos preolímpicos, Venus me sale rana (tremenda) o Las aventuras de Gdidin contra el contraespionaje, o el que posa títol al llibre, La chica sobre la nevera. Aquest, especialment, és significatiu de la generació Forever alone.

fragment del llibre
Històries de kibbutz, la shoà, la problemàtica dels territoris, l’exèrcit, la religió (molt poca) i mags. En surten uns quants, de mags, als diferents relats. Humor negre, brut, absurd i, com deia, totalment delirant en alguna ocasió, com la que il·lustra aquest paràgraf. Suposo que viure a un lloc com Israel, amb tot el que té associat, fa que hom vegi la vida de forma diferent. I tal com s’indica a la sinopsi, Keret tracta molts dels temes candents, d’ara i de fa anys, amb aquests estils. Pot ser que no agradin o que, fins i tot, es trobin certament grollers i molests, però quan se li troba el punt, a voltes s’han de fer esforços per no trencar-se de riure i preocupar el veí de l’autobús.

I el relat final, feliç però enganyós, en un exercici realment hàbil i que no cal explicar aquí.

És un llibre fàcil de llegir per estar fet de relats molt breus, ideal per portar-lo en aquells viatges breus en transport públic que no requereixen una atenció ferma per tal d’anar desgranant una trama complexa. Riureu.