Cessar

Cessar és un verb que, sovint, s’empra malament. Diem que tal cap ha estat cessat, o que qualcun directoràs ha cessat un sub-sub-el que sigui. Però la veritat és que cessar, el que se’n diu cessar, només pot succeir des d’un mateix. Sóc jo, i només jo, qui cessa en fer quelcom.

Cessar és interessant. I necessari. Ja fa temps que, després d’un interessant debat amb un parell d’amics, vaig adoptar un esquema de cessació d’activitat digital. Però no n’hi hagué prou. Cessar va bé si es fa del tot. A mitges no és «no continuar», sinó alentir.

Així doncs, divendres, en tornar a casa des de la feina alenteixo –aquí si– tota activitat. Ho deixo tot, o gairebé tot, llest per tal que no calgui fer res. La cuina, neta. La roba, eixuta i recollida –això de doblegar, ja en parlarem. El sopar i la resta d’àpats, preparats. Si encara tinc esma, fins i tot canvio els llençols. I cap a la dutxa. Allà intento que tota la brutícia i el sutge de la setmana marxin desguàs avall.

Un cop net, polit i planxat –i vestit–, tot s’alenteix encara més, fins que es pon el sol. I cesso. I hi ha tranquil·litat –menys quan arriben els veïns–, i sopo, i llegeixo, i vaig a dormir. I l’endemà al matí, un cop complertes les obligacions, segueixo la lectura. I si estic gamberro, goso posar una pel·lícula o una sèrie. Havent dinat deixo que la nyonya em rondi, em faci la viu-viu, em piqui l’ullet mentre m’acaricia el clatell i, finalment, se’m faci. Total, una becaineta de no res, d’aquelles de pijama, funda nòrdica i porticons tancats, no fos cas que entri un bri de llum.

I ja és mitja tarda, encara que potser és fosc, però la finestra tancada m’impedeix ullar la claror. Per on anàvem? Ah, si. Un nou capítol, un nou fragment de text, més estudi, una nova peli, un nou moment de seure a la butaca/balancí/el que sigui la cosa rara dels famosos magatzems suecs i, senzillament, mirar com la llum s’esgrogueeix sobre el pi davant la finestra. Com les ombres que provoquen les seves branques s’allargassen. Com el vent n’espavila les pues. Com el cel s’enfosqueix fins que, per la finestra, només hi veig la barana del balcó.

És quan arriba aquest moment que m’acomiado fins a la setmana vinent i, a la cuina, encenc el forn per posar-hi la pizza. Perquè saturday night is pizza night. Anem.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s