Errors, fugides i derrotes

Durant la història, als humans ens ha preocupat perdre. Però què considerem una derrota? N’hi ha de moltes i ben diferents. Però no us vull parlar de les grans derrotes. Ni de fracassos militars o empresarials, ni tan sols personals. N’hi ha moltes més que no passen pas desapercebudes. Són de les que en veiem un centenar cada jorn.

Avui en dia, no sé si per la ubiqüitat del saber –ui si– en forma d’aparell que fa de tot menys trucades telefòniques, o per qualsevol altra mutació social, sembla que ho haguem de saber tot. Al moment. I si no ho sabem, almenys inventar-nos quelcom versemblant que ens permeti sortir del pas airosos. Qualsevol sopar, qualsevol reunió d’amics, de coneguts o de saludats, o de cunyats –de familiars, vull dir–, poques són les ocasions en què, mentre comentem qualsevol cosa, algú aprofita per mirar de pixar-nos la cama amb un «doncs jo en sé més». I dins el seu cervell, després de la pixadeta, el set-ciències pensa «he guanyat!».

Però tampoc és d’aquesta mena de derrotes, sorgides al pensament d’altri, que em preocupen. Les més perilloses són les de la fugida endavant. Perilloses per la seva abundància, i per la mala gestió que en fem. Perquè cal tenir clar que d’errors en fem tots, i no tots els gestionem de la mateixa forma. Sovint la caguem, això és així i no canviarà –cal esperar que hom millori amb el temps. Però hi ha un cert tipus de gent que és totalment incapaç de reconèixer un error. No acabo de veure per quins set sous ho consideren una debacle, una impossibilitat quàntica que, vés a saber, potser crearia un ultraforat negre massiu i provocaria la implosió de l’univers conegut. O algo.

Aquesta gent, quan comet un error, o quan –aquesta també és bona– denuncia un greuge que, un cop es demostra que no existeix cap greuge fora de la ment del presumptament agreujat, sempre cerca un nou greuge per tal de demostrar la culpabilitat de l’altre. I així s’entra en una espiral de greuge i demostració que és terriblement cansat. Aquesta gent pensa que havent demostrat que l’altre està equivocat o ha comès un error, té raó.

Com digué el Mestre, «qué gran poquedad de alma arguye tener que negar al prójimo para afirmarse». Reconèixer que hem fallat en quelcom no ens converteix en perdedors. Acceptem que ni ho sabem tot, ni ho sabrem mai. Si acceptem la nostra fal·libilitat, acceptem la nostra humanitat. Que la totalitat és gaudi, i la parcialitat és plaer. I, així, que la perfecció no existeix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s