L’estrany

lestranySegon llibre de Camus que he llegit, del que en diuen «una de les obres importants de l’existencialisme». Potser és que no li acabo de trobar el què a l’existencialisme o potser és que jo en sóc un, d’existencialista. I com ho sóc de sempre, doncs, escolti miri, no me n’he adonat, què hi farem. O potser és que en això dels gèneres i les etiquetes no hi estic prou versat.

Sigui com sigui, L’estrany és un llibre que hauria de llegir segons qui, ja que parla de l’absurditat. De l’absurditat de la vida del protagonista, que relata la història en primera persona i –almenys en la traducció– en present. És un personatge a qui, de primeres, podríem titllar d’absurd, com la història que explica, o fins i tot de mediocre. Sense gaire aspiració vital a part d’anar fent — i després del judici de valor recordes l’escena que vius cada pocs dies: «Com va, noi? Doncs mira, anem fent».

El personatge accepta tot el que li ve. Sense pensar ni rebel·lar-se. Sense qüestionar tan sols per què passa el que passa. Deixant-se portar pels esdeveniments sense intentar canviar-ne el curs ni dirigir un poc la seva vida. Fa la impressió que no el preocupi el futur. Almenys mentre no el sap. Quan descobreix la certesa del seu futur, només en aquell moment no l’accepta.

El llibre entrega un exemple dels judicis actuals –oh, sorpresa–, on importen només les aparences i el que diuen fiscals, jutges i advocats. Els fets o la versió dels implicats, òbviament, no pinten gaire cosa. Total, tampoc hi ha gaire res més a fer que judicis d’aparences. I mentre passa tot, el nostre protagonista, en Mersault, va acceptant-ne, indiferent, el resultat.

Però a més de la indiferència en vers tot, hom també pot descobrir algunes reaccions curioses en l’estrany Mersault. Reaccions que, un cop o altre, tots hem tingut. No és relativitzar, ni és manca de sentiments: és no fer el que la societat diu que toca fer en aquella situació. Comportar-se de forma normal, sense escarafalls.

Al final del llibre Camus ens mostra que els humans tendim a prendre-ho tot per fet. A què això nostre durarà per sempre. Però de sobte ens posem a pensar en què hi ha després. En el després de la mort. La lluita entre l’oblit i l’ànsia de transcendir i ésser recordats. Només hi ha una cosa que ens permeti la transcendència real, i no implica que se’ns recordi: la descendència. Ens perpetuem, però només un parell de les generacions futures sabran qui vam ser nosaltres. Més enllà només sabran que ells hi son perquè sempre, sempre, hi ha algú abans nostre.

Calla, potser sí que m’he posat existencialista…

Llegiu a Camus.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s