Gira i tomba. Sempre en un mateix sentit. Al principi tot era transparent però, de mica en mica s’omple la pica, diuen. I sí. S’ha anat espessint. Al principi caòtic i desolat. Només una petita taca blanca però, com deia, de mica en mica tot s’ha anat agregant.
Girant i girant, la petita taca s’ha engrandit a mesura que li arribava matèria. I a poc a poc s’ha format una espiral galàctica. I si dins aquella espiral n’hi hagués una de veritat, de galàxia? Com deu córrer el temps? Com afecta la relativitat dins una quasigalàxia observada des de poc menys de dos metres ia escala?
De sobte, l’espiral que giragonsa creix de cop. Dobla la seva mida i esdevé una mena de cúmul massiu. Ha esclatat una supernova? No ho sé. El moviment esdevé més lent al vèrtex –o àpex? Jo què sé. Ha esdevingut quasi immòbil. Els extrems, però, segueixen voltant cada cop més ràpid.
Ja me n’he cansat. Amb un petit moviment, extrems, vèrtex i mandangues es confonen i tot torna a ser una massa informe. Pocs segons després, tot desapareix. I jo em dic a mi mateix, caram noi, quines coses de pensar mentre et dutxes i mires com s’escola l’escuma pel desaigüe.
No és el primer cop que ho dic, ni serà el darrer. Crec que és molt important que s’estableixin llaços fraternals entre els diferents independentismes que volten per la península Ibèrica. Diumenge seria una bona ocasió per fer-ho: ja que no deixen portar banderes estelades catalanes, es podria omplir el Vicente Calderón amb estelades andaluses.
No em digueu que, a part de maco, no seria una trolejada immensa, inimitable, inigualable i tan impepinable que un parell de ministeris s’esfondrarien immediatament? I això no treu que hom porti l’estelada catalana, que li retirin i permetre la fotografia de piles i piles de banderes retirades a les portes del Calderón.
Imagineu-vos tota la grada banyada amb un mar verd i blanc, amb estels flamejants. Reivindicant la nostra ànsia de llibertat al mateix temps que mostrem el nostre suport a la mateixa ànsia d’un altre poble ibèric.
Imagineu, també, el moment en què sonés l’hipno espanyol. Amb sa majestat el rei dempeus… i de sobte tot l’estadi comencés a entonar la versió original de l’himne andalús.
La bandera blanca y verde
vuelve, tras siglos de guerra,
a sembrar paz y esperanza,
bajo el sol de nuestra tierra.
¡Andaluces, levantaos!
¡Pedid tierra y libertad!
¡Sea por Andalucía libre,
los pueblos y la Humanidad!
Los andaluces queremos
volver a ser lo que fuimos
hombres de luz, que a los hombres,
alma de hombres les dimos.
¡Andaluces, levantaos!
¡Pedid tierra y libertad!
¡Sea por Andalucía libre,
los pueblos y la Humanidad!
Imagineu l’escena: el rei d’Espanya dret, escoltant un himne que demana la llibertat dels pobles i, de fons, un mar d’estelades verd i blanques. I tot el món, el que sí que mirarà el futbol, veient-ho en directe per televisió.
Penseu-ho. Si es fa això, no hi ha resposta possible per part de l’Estat. Ni legal, ni mediàtica ni de cap mena. I ens guanyaríem la simpatia de molts.
Hi ha fílies i obsessions sorprenents. Una d’elles, podríem dir que endèmica de Twitter, és la que té a veure amb una tal Meritxell Lavall o Martell –o Lannister o Baratheon, que s’autodefineix, i és coneguda com, “lacaniana”. N’havia sentit a parlar i és veritat que aixeca passions. Resulta que ara s’ha fet youtuber, i al primer vídeo –sobri, ella sola davant la càmera, sense attrezzo ni escenografia, fent comentaris d’humor intel·ligent, whatever that is– fa una repassada interessant a cert perfil de tuitaire, tuitero, piulaire o com li’n vulgueu dir.
En part té raó i assenyala una altra fília o obsessió també endèmica a Twitter, que és la de fer-se múltiples comptes i identitats per tal de poder dir el que no diríem de forma pública. L’ús de pseudònims i identitats falses, a internet, també és una cosa que aixeca passions. Hi ha els qui ho defensen per evitar represàlies, sigui a la feina o en l’àmbit social. També hi ha els qui n’estan en contra perquè, diuen, amagar-se en l’anonimat és de covards.
Qui diu això de la covardia, sol ésser algú amb una bona posició. Periodistes, comentadors, polítics o qualsevol que en disposar de tribuna pública, no només pot defensar-se sinó que ho farà amb una repercussió important i segurament rebi suport del públic. La resta de simples mortals hem de decidir-nos entre la presumpta covardia d’amagar la nostra identitat per dir segons què en una societat pretesament lliure, o sortir a cara descoberta i dir el què pensem, a veure què passa. L’Anna Gabriel en sap unes quantes coses d’això.
El que no es té en compte en aquest debat és que això d’emprar pseudònims i identitats falses no és nou –perquè no hi ha res de nou sota el sol. Moltes de les grans obres de la història es varen publicar sota pseudònim o de forma anònima. David Hume, per exemple, ho feu amb el seu Tractat sobre la naturalesa humana. I no només això sinó que escrigué diferents pamflets, també anònims, per defensar-se dels atacs que rebia pel seu Tractat.
Un dels molts personatges coneguts que han publicat sota pseudònim és el Venerable Ben Franklin, que disposava d’una llista bastant gran d’alter-egos (Silence Doogood, Caelia Shortface, Martha Careful, Richard Saunders, Polly Baker…) que emprava ja fos per publicar coses seves amb altres editors, bé per ‘alliçonar’ moralment, bé per influir en política.
L’ús de pseudònims i anonimat és una cosa tristament necessària. A internet, i malgrat els esforços de Facebook i d’altres per limitar-ho, no hi ha cosa més fàcil que crear identitats ad-hoc per a diferents propòsits. Hi ha qui ho farà servir bé i hi ha que no. Com amb tot. Lavall (o Martell, o Stark, o la Tyrrell Corporation…) té raó en una cosa: aquells que es fan quatre o cinc perfils falsos, i que els empren per assetjar a qui segueixen i adulen des dels seus comptes ‘reals’, no estan pas gaire bé del cap. Per la resta del vídeo, en especial el final, els plàtans, les pomes i el codonyat van bé. I si m’apures, un Fortasec™.
Que lacanians i freudians se les tinguin és una de les coses que no canviarà. Si t’ho mires des de fora, pots riure bastant. Però no caldria entrar en el conductisme. En aquest cas val més fugir corrents.
Aquests dies estic llegint molts i molt bons articles –sí, Domenechs, sí, feien articles– sobre la refundació de Conveniència Democràtica de Catalunya. Alguns d’ells diuen que aquesta refundació hauria d’orientar-se a recuperar (?) certs espais de poder que han quedat orfes. I és cert.
Però com que jo no em fico en política no vull parlar d’espais ideològics ni mandangues de politòlegs –un petó gros al front–, però sí que ho vull fer de, diguem-ne, activisme polític.
En un dels comptes B de twitter hi tinc una llista d’aquestes amb cadenat. I dins la llista hi ha un parell de perfils d’En Comú Podem, Barcelunya Sí Que Es Potser, Catalunya En Comú o com coi es diguin avui. Hi ha una cosa que em fascina: pujolegen. No vull dir que estosseguin, que parlin amb els ulls tancats o que heretin pasta gansa, sinó que han adoptat una de les primeríssimes tàctiques que feu servir Jordi Pujol, temps abans de ser President. Els comuns, concretament el diputat Albano, estan recorrent tots i cada un dels pobles i barris, almenys de les àrees metropolitanes de les quatre capitals.
És clar que primen l’àrea metropolitana de Barcelona –suposo que per allò que les cabres no voten–, però doneu una ullada al time line del Fachín i veureu que, com a mínim dos o tres cops per setmana, visita un poble o un barri fent assemblees, trobades, xerrades i reunions amb La Gent™. I mentrestant, què fa l’independentisme que demana “eixamplar la base”? Dir que cal eixamplar-la. Des de les tribunes, bé del Parlament, bé de qualsevol acte corporatiu de partit.
Foto: ANC Palamós i Sant Joan.
Hom té més o menys la imatge de Pujol dins un 600, recorrent Catalunya per parlar amb la gent i copsar la realitat –importantíssim– del país i dels seus habitants. Això li permetia fer les sobrades aquelles de desactivar, amb dues frases, qualsevol torracollons que se li queixava per vici. No només això, sinó fer-lo marxar plorant i escuat. Quin polític podria fer-ho, avui dia? Cap ni un en absolut. D’aquí a un temps els únics que podrien arribar a poder fer-ho són els BECSQEPEC, que són els únics que estan sortint al carrer a parlar. I això La Gent™ –i la gent normal també– ho nota i ho aprecia.
Entitats com l’ANC, en aquesta tasca, no hi pinten res. La seva funció podria ser consolidar els nous independentistes, malgrat que ara per ara té prou feina interna per a posar-se a fer res més que no sigui evitar convertir-se en un zombi (encara més) perillós. Però per consolidar, primer cal sortir a buscar als que no creuen en un país propi i convèncer-los. Si els independentistes no els van a buscar ni els hi expliquen les coses, algú altre ho farà.
Si es vol eixamplar la base d’independentistes, és bàsic, crucial, impepinable i fins i tot interessant, que aquells ciutadans no independentistes es sentin escoltats per algú “de dalt” que pugui respondre els seus dubtes. No serveix per a res –amb tot el respecte institucional, senyora presidenta del Parlament– que els polítics vagin a treballar en transport públic, a menys que siguis Colau i tinguis el seu aparell mediàtic. No serveix de res que el diputat Llach assisteixi als plens amb bufanda i gorret de llana. Ni fer lleis socials (per a) que topin amb el Tribunal Constitucional.
No sé si serviria de gaire que els senyors diputats moguessin el cul de la butaca i anessin a trobar-se amb els ciutadans, que jo no sóc ni periodista ni politòleg. Però si es vol eixamplar la base independentista, potser s’ha de fer amb les persones que no n’estan convençudes –ep, és una idea. Que CDC vulgui recuperar no se quin espai ideològic, doncs mira, fantàstic. Però l’independentisme té un enorme percentatge de població per créixer. I mentre alguns ja fa dies que es mouen, d’altres segueixen quiets, intentant no perdre vés a saber què.
Avui, aniversari de la fatalment anomenada “Spanish Revolution” (pre-bonus auto promocionat), us presento el setzè recull de cosetes que he anat trobant aquí i allà per la xarxa. Espero que ho gaudiu i, a diferència de fa cinc anys, entengueu quelcom.
Brain Pickings, un descobriment atrapant –i existencialment perillós–, té un arxiu d’allò més atrapant i curiós. A Emerson on the Two Pillars of Friendship fan un comentari a l’anàlisi de l’amistat que feu Ralph Waldo Emerson. Deliciós.
A The New York Review of Books van fer un article llarg sobre David Hume. No només es comenten algunes de les seves obres, que he posat a la llista, sinó aspectes de la seva vida personal que comentaré, si no falla res, aquesta setmana.
A can Samizdata parlaven fa dies sobre la des-ulsterització de l’Ulster. Penseu en quant fa que no hi ha noticies del nord d’Irlanda. Al text de l’article hi diuen una frase encantadora per explicar-ho: «Maybe the two sides stopped wanting incompatible things. Or to be accurate, one of them stopped caring so much and the other almost stopped caring at all.». Per pensar-hi, oi?
Tornant a El Nacional, Marc Pons feia un relat del brevíssim període de temps en que Catalunya fou independent. I ben poques coses han canviat –en el fons– des de 1641…
Boaz Vilallonga torna a parlar de l’arquetip del jueu a un article de l’Ara que fa, com ja han dit, una esmena a un dossier publicat pel mateix diari. L’heu de llegir, ja que explica la falsedat i la perversió de l’arquetip emprat a la premsa per definir la societat israeliana.
A El Objetivo –el que n’ha fet la traducció des de The Objective deu ser familiar directe de qui traduïa els títols de les pel·lícules– parlen sobre el paternalisme del populisme.
I per acabar, recuperem al musicòsofDedéu explicant-nos qui són dos càrrecs arribats recuperats a diferents estructures de la mamella pública: Pilar Pifarré i Manuel Cruz I com a bola extra, Kids, que m’ha fet recordar a en Martí Llorens, el millor Mestre que he tingut.
Fa cosa d’un més, durant una trobada amb gent molt interessant que prové de diferents àmbits –i països– i que si no fos per aquestes trobades, no s’haurien conegut mai, sorgí el tema de l’ego arran de traduir texts i intervencions per a què tots les poguéssim entendre.
Dies després, ja a casa i llegint Maimònides de Tom Halbertal –un llibre interessantíssim que comencí fa massa–, que estudia la figura del savi de S’farad i dues de les seves obres més importants, la Mishné Torah i Guia per a perplexos. A un dels capítols vaig topar amb l’actitud del Rabí Moshe ben Maimon en tant a la comunicació, especialment filosòfica. Podeu ampliar i llegir si feu clic a la imatge.
Som animals que compartim una diferència importantíssima que és la que, diuen alguns, ens fa humans. La capacitat de pensament, o de raonar si voleu. Sovint el pensament –o el raonament– comporta arribar a conclusions pròpies que tenim ganes de comunicar als altres. Per ego? Per narcisisme? Benefici mutu? O si de cas altruisme?
Com diu Halbertal –i aprofito per fer traducció ràpida i lliure– agafant el mite platònic de la caverna, el filòsof que en surt i copsa la realitat hi torna, en part, perquè sent un deure vers als qui s’han quedat a dins, però també per la responsabilitat d’explicar allò que ha descobert. En canvi, Ibn Bäjja, filòsof musulmà medieval, diu que no. El filòsof ha d’evitar al màxim tota activitat i interacció amb la societat. El fet de sortir de la cova l’allibera de la corrupció i la superficialitat, i un cop fora descobreix que no hi ha forma de millorar la societat cavernària. Pitjor encara: si prova de tornar es corromprà ell mateix. Per Bäjja, la vida del filòsof és un viatge espiritual que el rescata dels lligams de la societat i l’impulsa cap a l’aïllament.
Per Maimònides, al contrari, tornar a la societat i compartir els coneixements adquirits no és només un deure sinó l’essència de l’acte filosòfic. És aquesta ànsia de comunicar, de posar en comú i de debatre –i si, alguns també per inflar el seu ego–, la que ens porta a publicar coses, compartir-les i a xerrar –i a voltes a garlar més del compte.
El problema arriba quan tot i percebre, conèixer o saber certes coses, ens és impossible emprar el llenguatge per transmetre-les. A voltes ens resulta inservible a la nostra intenció, i tampoc podem fer-ho amb analogies, al·legories ni símbols, que podrien resultar en interpretacions errònies. En aquests casos no hi ha forma més comunicativa que el silenci. A vegades només es pot callar per mostrar que s’ha comprès quelcom. I això és una de les paradoxes més fascinants i que, com ens recorda Halbertal al mateix capítol, es reflexa al Salm 65: «Per Tu, el silenci és alabança».
Potser per haver escrit sobre el tema fa mesos –o llegit fa dies–, per travessar una etapa d’aquelles de pensar o simplement perquè veiem allò que volem veure, però el cas és que darrerament m’hi fixo més i percebo que això de la soledat sembla que està de moda.
Sèries com Weird Loners o pel·lícules com How to Be Single en poden ser una mostra, que al final resulta extremadament estereotipada. Personatges de vint-i-escaig fins a trenta-i-tants amb una vida social rica, però que en l’aspecte sentimental fa aigües. Tots cercant-se a si mateixos, tots independents però tots sense voler reconèixer les seves mancances. Tots buscant sentit a sa vida.
I tots seguint els tòpics de pisos desordenats, persones que no saben cuinar ni amb prou feines rentar la roba i, no cal dir-ho, tots els ventalls socials. Des de l’exitós treballador en què sigui, que dedica la seva vida a la feina fins que, oh, descobreix que vol ser pare/mare; addictes al sexe; artistes cercant la musa mentre treballen en feines que odien; el que ve del poble a la ciutat i descobreix un univers nou… Però tots volent-ho tot, principalment l’autorealització.
Com deia, percebo una ostentació de la soledat. O de l’autorealització. I això d’aconseguir l’autorealització fugint del llast que suposa l’altre, jo no acabo de veure-ho clar. No sé si és verament realització personal o, altrament, acumulació d’experiències. Aquelles coses que pensem que només podem fer sols. Que potser quan estem en parella les deixem de banda per alguna raó –què en pensarà? Em dirà que no. Em dirà que estic grillat/da. Se’n riurà de mi. M’engegarà… I en un acte de rebel·lió, decidim afirmar-nos per saber que podem fer això o allò. Que podem/volem ser independents de tot i de tothom.
Malgrat això tots volem tenir algú per a poder-lo cuidar, i tots volem algú que ens cuidi –n’hi ha que ho volen i n’hi ha que ho necessiten. Això implica acceptar que ni som independents ni podem fer-ho tot en soledat. Implica que cal renunciar a certes coses. No significa, però, que la felicitat només pugui assolir-se en parella. Ni tampoc que aquells qui escolliren aquest camí de parella –i possibles fills– ben d’hora no hagin viscut. No hi ha una forma de viure. N’hi ha tantes com persones a la terra, i cadascú escull passar el temps que ens ha tocat com vol, com pot o com li deixen. Simplement vull dir que darrerament hi ha una ostentació mainstream de la soledat. I crec que això d’ostentar, així en general, no és bo.
La carretera que surt cap al sud travessa de camps. Però no els típics camps de cereal, que també, sinó de pastura. La carretera, quan surt de Tyro, sembla més aviat un camí de terra. Però està asfaltada. Travessa, com deia, zones de camp. I espurnejant el camí, hom hi troba casetes i alguna granja. Com a les pelis, són casetes apartades, amb un camí que surt de la carretera a partir de la bústia.
Poc després d’iniciar el viatge comencen petites extensions de bosc. Bosc de fulla caduca però amb algun pi, que més que res sembla que s’hi hagi perdut, aquí. De fet, què pebrots hi fa un arbre mediterrani aquí? Deu ser per allò de la terra de les oportunitats.
Avancem i la carretera esdevé de veritat, amb les seves línies contínues al mig, ben cuidada, i escortada, a banda i banda, per dos tapissos verds, que hom suposa que a l’hivern seran ben blancs.
En deu minuts et pots plantar a la riba del llac. Barbacoa, pescar o posar la barqueta dins l’aigua i anar a fer un volt. Si es té esperit gamberro, un cop al llac, i amb cura, es pot pescar fent allò de tirar petards a l’aigua. La llàstima és que alguns peixets queden prou desfigurats, i també cal estar atents als forestals i no carregar massa de botí. I tornar a la riba i, llavors si, fer un bon festí a la brasa.
Un cop llestos, es pot agafar la pick-up i anar fins a Sardis a fer unes cerveses. Queda un xic lluny, però Como fa pinta de ser un cau de puritans, que hi ha més esglésies que cases. O sinó en direcció contrària, fins Holy Springs. I si estem molt avorrits, a una hora cap a l’est arribem al gran riu. Allà hi podem beure més cerveses i llençar-hi pedres. I si estem amb ganes de festa, sempre podem tirar cap al nord, per la 55, canviar d’estat i arribar a Memphis, ciutat on van començar l’Elvis, en Cash, la Franklin…
Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.
El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?
Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.
Lohengrin, en si mateixa, és una mica així com un gran pastís. De nata, trufa i cinc menes diferents de xocolata que representen l’amor incondicional, la confiança cega, la curiositat que porta a la traïció i que, finalment, desemboca en planyença per haver perdut allò que, aparentment, ens semblava massa perfecte per ser real i que, per aquesta mateixa raó, ens portà a la curiositat traïdora.
Però avui no us vull comentar l’obra sencera, sinó el seu preludi al primer acte, que em sembla una de les coses més delicades que s’han fet. Un inici amb violins subtilíssims, eteris. I als violins se’ls afegeixen lentament la resta d’instruments, seguint la mateixa tonada a cada incorporació, que es fa de forma tranquil·la, flotant. I un cop tot ha anat prenent força, l’orquestra adopta el caràcter wagnerià.
A mi em recorda l’albada. Des que el cel comença a canviar la tonalitat del negre cap al porpra, fins que, de cop, el sol apareix a l’horitzó i ens cega momentàniament. Eteri, flotant i tranquil, però amb força renovada al final.
De Wagner se n’han dit moltes coses, tant de bones com de dolentes, per causa no tant de la seva obra sinó de l’ús que en feren tercers. Malgrat tot, em sembla una persona d’una sensibilitat extraordinària. Algú que té un lloc al valhala, concretament a la llotja dels incompresos.
![andalucía_thumb[2]](https://arfues.files.wordpress.com/2016/05/andalucc3ada_thumb2.png?w=656)
Qui diu això de la covardia, sol ésser algú amb una bona posició. Periodistes, comentadors, polítics o qualsevol que en disposar de tribuna pública, no només pot defensar-se sinó que ho farà amb una repercussió important i segurament rebi suport del públic. La resta de simples mortals hem de decidir-nos entre la presumpta covardia d’amagar la nostra identitat per dir segons què en una societat pretesament lliure, o sortir a cara descoberta i dir el què pensem, a veure què passa. L’Anna Gabriel en sap unes quantes coses d’això.
I ara... què? 