Lohengrin

Lohengrin, en si mateixa, és una mica així com un gran pastís. De nata, trufa i cinc menes diferents de xocolata que representen l’amor incondicional, la confiança cega, la curiositat que porta a la traïció i que, finalment, desemboca en planyença per haver perdut allò que, aparentment, ens semblava massa perfecte per ser real i que, per aquesta mateixa raó, ens portà a la curiositat traïdora.

Però avui no us vull comentar l’obra sencera, sinó el seu preludi al primer acte, que em sembla una de les coses més delicades que s’han fet. Un inici amb violins subtilíssims, eteris. I als violins se’ls afegeixen lentament la resta d’instruments, seguint la mateixa tonada a cada incorporació, que es fa de forma tranquil·la, flotant. I un cop tot ha anat prenent força, l’orquestra adopta el caràcter wagnerià.

A mi em recorda l’albada. Des que el cel comença a canviar la tonalitat del negre cap al porpra, fins que, de cop, el sol apareix a l’horitzó i ens cega momentàniament. Eteri, flotant i tranquil, però amb força renovada al final.

De Wagner se n’han dit moltes coses, tant de bones com de dolentes, per causa no tant de la seva obra sinó de l’ús que en feren tercers. Malgrat tot, em sembla una persona d’una sensibilitat extraordinària. Algú que té un lloc al valhala, concretament a la llotja dels incompresos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s