Ostentació de la soledat

Potser per haver escrit sobre el tema fa mesos –o llegit fa dies–, per travessar una etapa d’aquelles de pensar o simplement perquè veiem allò que volem veure, però el cas és que darrerament m’hi fixo més i percebo que això de la soledat sembla que està de moda.

Sèries com Weird Loners o pel·lícules com How to Be Single en poden ser una mostra, que al final resulta extremadament estereotipada. Personatges de vint-i-escaig fins a trenta-i-tants amb una vida social rica, però que en l’aspecte sentimental fa aigües. Tots cercant-se a si mateixos, tots independents però tots sense voler reconèixer les seves mancances. Tots buscant sentit a sa vida.

I tots seguint els tòpics de pisos desordenats, persones que no saben cuinar ni amb prou feines rentar la roba i, no cal dir-ho, tots els ventalls socials. Des de l’exitós treballador en què sigui, que dedica la seva vida a la feina fins que, oh, descobreix que vol ser pare/mare; addictes al sexe; artistes cercant la musa mentre treballen en feines que odien; el que ve del poble a la ciutat i descobreix un univers nou… Però tots volent-ho tot, principalment l’autorealització.

Com deia, percebo una ostentació de la soledat. O de l’autorealització. I això d’aconseguir l’autorealització fugint del llast que suposa l’altre, jo no acabo de veure-ho clar. No sé si és verament realització personal o, altrament, acumulació d’experiències. Aquelles coses que pensem que només podem fer sols. Que potser quan estem en parella les deixem de banda per alguna raó –què en pensarà? Em dirà que no. Em dirà que estic grillat/da. Se’n riurà de mi. M’engegarà… I en un acte de rebel·lió, decidim afirmar-nos per saber que podem fer això o allò. Que podem/volem ser independents de tot i de tothom.

Malgrat això tots volem tenir algú per a poder-lo cuidar, i tots volem algú que ens cuidi –n’hi ha que ho volen i n’hi ha que ho necessiten. Això implica acceptar que ni som independents ni podem fer-ho tot en soledat. Implica que cal renunciar a certes coses. No significa, però, que la felicitat només pugui assolir-se en parella. Ni tampoc que aquells qui escolliren aquest camí de parella –i possibles fills– ben d’hora no hagin viscut. No hi ha una forma de viure. N’hi ha tantes com persones a la terra, i cadascú escull passar el temps que ens ha tocat com vol, com pot o com li deixen. Simplement vull dir que darrerament hi ha una ostentació mainstream de la soledat. I crec que això d’ostentar, així en general, no és bo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s