Comunicar

fragmentsFa cosa d’un més, durant una trobada amb gent molt interessant que prové de diferents àmbits –i països– i que si no fos per aquestes trobades, no s’haurien conegut mai, sorgí el tema de l’ego arran de traduir texts i intervencions per a què tots les poguéssim entendre.

Dies després, ja a casa i llegint Maimònides de Tom Halbertal –un llibre interessantíssim que comencí fa massa–, que estudia la figura del savi de S’farad i dues de les seves obres més importants, la Mishné Torah i Guia per a perplexos. A un dels capítols vaig topar amb l’actitud del Rabí Moshe ben Maimon en tant a la comunicació, especialment filosòfica. Podeu ampliar i llegir si feu clic a la imatge.

Som animals que compartim una diferència importantíssima que és la que, diuen alguns, ens fa humans. La capacitat de pensament, o de raonar si voleu. Sovint el pensament –o el raonament– comporta arribar a conclusions pròpies que tenim ganes de comunicar als altres. Per ego? Per narcisisme? Benefici mutu? O si de cas altruisme?

Com diu Halbertal –i aprofito per fer traducció ràpida i lliure– agafant el mite platònic de la caverna, el filòsof que en surt i copsa la realitat hi torna, en part, perquè sent un deure vers als qui s’han quedat a dins, però també per la responsabilitat d’explicar allò que ha descobert. En canvi, Ibn Bäjja, filòsof musulmà medieval, diu que no. El filòsof ha d’evitar al màxim tota activitat i interacció amb la societat. El fet de sortir de la cova l’allibera de la corrupció i la superficialitat, i un cop fora descobreix que no hi ha forma de millorar la societat cavernària. Pitjor encara: si prova de tornar es corromprà ell mateix. Per Bäjja, la vida del filòsof és un viatge espiritual que el rescata dels lligams de la societat i l’impulsa cap a l’aïllament.

Per Maimònides, al contrari, tornar a la societat i compartir els coneixements adquirits no és només un deure sinó l’essència de l’acte filosòfic. És aquesta ànsia de comunicar, de posar en comú i de debatre –i si, alguns també per inflar el seu ego–, la que ens porta a publicar coses, compartir-les i a xerrar –i a voltes a garlar més del compte.

El problema arriba quan tot i percebre, conèixer o saber certes coses, ens és impossible emprar el llenguatge per transmetre-les. A voltes ens resulta inservible a la nostra intenció, i tampoc podem fer-ho amb analogies, al·legories ni símbols, que podrien resultar en interpretacions errònies. En aquests casos no hi ha forma més comunicativa que el silenci. A vegades només es pot callar per mostrar que s’ha comprès quelcom. I això és una de les paradoxes més fascinants i que, com ens recorda Halbertal al mateix capítol, es reflexa al Salm 65: «Per Tu, el silenci és alabança».

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s