Hume, Lacan i Twitter

Hi ha fílies i obsessions sorprenents. Una d’elles, podríem dir que endèmica de Twitter, és la que té a veure amb una tal Meritxell Lavall o Martell –o Lannister o Baratheon, que s’autodefineix, i és coneguda com, “lacaniana”. N’havia sentit a parlar i és veritat que aixeca passions. Resulta que ara s’ha fet youtuber, i al primer vídeo –sobri, ella sola davant la càmera, sense attrezzo ni escenografia, fent comentaris d’humor intel·ligent, whatever that is– fa una repassada interessant a cert perfil de tuitaire, tuitero, piulaire o com li’n vulgueu dir.

En part té raó i assenyala una altra fília o obsessió també endèmica a Twitter, que és la de fer-se múltiples comptes i identitats per tal de poder dir el que no diríem de forma pública. L’ús de pseudònims i identitats falses, a internet, també és una cosa que aixeca passions. Hi ha els qui ho defensen per evitar represàlies, sigui a la feina o en l’àmbit social. També hi ha els qui n’estan en contra perquè, diuen, amagar-se en l’anonimat és de covards.

humelacanQui diu això de la covardia, sol ésser algú amb una bona posició. Periodistes, comentadors, polítics o qualsevol que en disposar de tribuna pública, no només pot defensar-se sinó que ho farà amb una repercussió important i segurament rebi suport del públic. La resta de simples mortals hem de decidir-nos entre la presumpta covardia d’amagar la nostra identitat per dir segons què en una societat pretesament lliure, o sortir a cara descoberta i dir el què pensem, a veure què passa. L’Anna Gabriel en sap unes quantes coses d’això.

El que no es té en compte en aquest debat és que això d’emprar pseudònims i identitats falses no és nou –perquè no hi ha res de nou sota el sol. Moltes de les grans obres de la història es varen publicar sota pseudònim o de forma anònima. David Hume, per exemple, ho feu amb el seu Tractat sobre la naturalesa humana. I no només això sinó que escrigué diferents pamflets, també anònims, per defensar-se dels atacs que rebia pel seu Tractat.

Un dels molts personatges coneguts que han publicat sota pseudònim és el Venerable Ben Franklin, que disposava d’una llista bastant gran d’alter-egos (Silence Doogood, Caelia Shortface, Martha Careful, Richard Saunders, Polly Baker…) que emprava ja fos per publicar coses seves amb altres editors, bé per ‘alliçonar’ moralment, bé per influir en política.

L’ús de pseudònims i anonimat és una cosa tristament necessària. A internet, i malgrat els esforços de Facebook i d’altres per limitar-ho, no hi ha cosa més fàcil que crear identitats ad-hoc per a diferents propòsits. Hi ha qui ho farà servir bé i hi ha que no. Com amb tot. Lavall (o Martell, o Stark, o la Tyrrell Corporation…) té raó en una cosa: aquells que es fan quatre o cinc perfils falsos, i que els empren per assetjar a qui segueixen i adulen des dels seus comptes ‘reals’, no estan pas gaire bé del cap. Per la resta del vídeo, en especial el final, els plàtans, les pomes i el codonyat van bé. I si m’apures, un Fortasec™.

Que lacanians i freudians se les tinguin és una de les coses que no canviarà. Si t’ho mires des de fora, pots riure bastant. Però no caldria entrar en el conductisme. En aquest cas val més fugir corrents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s