Sentir la immensitat

A voltes els avatars de la vida moderna –prometo fustigar-me per aquest lloc comú tan lamentable– no ens permeten parar. I si no parem, ens perdem coses. Ens perdem pensar si estem fent alguna cosa malament o ens perdem aquella sensació de sentir-nos petits, ínfims, minúsculament microscòpics com una partícula de pols.

Un hom pot gaudir l'experiència o fer-ne una foto, que mai a la vida reflexarà la realitat...
Un hom pot gaudir l’experiència o fer-ne una foto, que mai a la vida reflexarà la realitat…

Conec poques coses que em facin sentir la immensitat com veure sortir el sol a una plana que els ulls no poden acabar-se, sense cap muntanya pel mig. Sense res que en pertorbi la visió a part de l’atmosfera, que li atorga els colors, i algun núvol tenyit que realci –encara més– la bellesa del conjunt. Cap punt de referència que distregui, excepte la corba terrestre que oculta el nostre estel uns pocs minuts, després dels quals emergirà amb tal força que desfarà la subtilitat, el detall i l’encanteri.

Hom pot entristir-se en veure acabar la funció. Però la saviesa ens diu que la força i la bellesa es complementen. Que sovint l’una no pot ésser sense les altres. Que l’ordre de les coses és aquest. I també que si som capaços de saber esperar fins demà –i mirem en la direcció correcta–, podrem tornar a gaudir-ho i, si Déu vol, podrem tornar a sentir-nos novament petits, ínfims i minúsculament microscòpics com una partícula de pols.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s