De l’imperialisme provincià

Diuen que viatjar cura malalties. Però també en provoca d’altres. O almenys ho sembla. Una d’elles, diuen –diuen, diuen–, és el provincianisme. Darrerament se’n parla molt, d’això del provincianisme. I jo que, com Don Miguel, en llegir certes coses no solc resistir la temptació d’envestir contra elles, avui hi poso cullerada.

Aquest també viatjava molt.
Aquest també viatjava molt.
Un dels llocs comuns del provincianisme és aquell que quan un hom viatja –a Estocolm o a Varanasi–, acostuma a identificar allò que veu com més avançat o millor i intenta imitar-ne els fets diferencials, els costums o qualsevol cosa que hi trobi d’interessant. És el cas que el refranyer, en castellà, ens diu que «allá donde fueres, haz lo que vieres».

Però una variació d’aquesta dita ens avisa que, si no vols semblar (una mica) imbècil, «allá donde fueres haz lo que eres». Per tant, què fem quan anem a puestus? Ens comportem com realment som i mostrem el llautó, o intentem imitar als indígenes i fem, també, que se’ns vegi el llautó?

Sigui com sigui, el mateix mot «provincià» –almenys avui en dia– deixa entreveure una certa intenció despectiva: la gent que arriba a ciutat provinent d’allà on viuen les cabres –encara que de cabres, a casa, ben poques. Més aviat porcs, vaques i alguna ovella perduda. I conills. Això comporta un problema: aquella creença principalment urbana per la qual els de ciutat (o barri, o comarca, o regió o país…) pensen que són, d’alguna mena, civilitzats. I que tenen el deure d’exportar-ho.

Però, ai amichs, quan parlem de civilitzacions, n’estem segurs que la nostra és la més avançada? Hi torno: el problema, sempre, és creure que hom és civilitzat i, per tant, superior. És no reconèixer l’altre.

El fet de pensar que es pot millorar o canviar alguna cosa sovint és el que crea –o confirma– els estereotips. Per exemple, hi ha qui pensa que «es pot transformar Espanya». Estaria bé saber si aquest algú ha pensat en els qui pretén canviar. Necessiten de veritat el canvi? Per què i a partir de quin criteri? Potser no els fa cap falta –i els fa encara menys gràcia– que vingui ningú a dir-los que «això s’hauria de canviar». Però caldria pensar, primordialment i imperativa, qui coi es pensa que és aquest algú que proposa transformar la casa aliena.

És més, caldria pensar si a nosaltres ens agrada gaire que vingui algú de fora a dir-nos que estem fent les coses malament –segons criteris que no compartim de forma necessària– i que ho faríem millor d’una altra manera. A la seva manera. I reblem el clau: algú s’ha parat a pensar, també, que això de «liderar Espanya» sempre ha funcionat al revés? Qui és el provincià? Qui és l’endarrerit? Qui és el cornut i acaba per pagar el beure?

Que hi hagi cultures més avançades –de la definició d’«avançada» se n’hauria de parlar– que altres és una realitat que no implica, almenys no sempre, que una d’elles sigui superior. Donar per fet que la nostra ho és, i més encara sense tenir gaire idea de la cultura ni conèixer la gent amb qui ens comparem, sí que és provincianisme despectiu i del més galdós. Sobretot quan descobreixes que tot el que pensaves de l’altre era infundat. O quan et recorden que a casa teva hi passen coses molt semblants a les que proposes canviar.

Els grecs són els primers que titllen als altres de retrassats –perdó, endarrerits–, de barbaroi. Com a guardians del saber –en concret del «seu» saber, que té coses precioses però també aberrants–, es dedicaren a hel·lenitzar per allà on passaven. Ara bé, comparem la civilització Persa –els que, sorpresa, es van inventar això de La Civilització™– amb el conjunt de tribus que no paraven de matar-se entre elles fins que arribà Alexandre? Una cosa és una cultura avançada i una altra és el poder militar.

Una federalista transformadora.
Una federalista transformadora.
Arendt, a Los orígenes del totalitarismo, dedica un capítol prou extens sobre el naixement de l’imperialisme modern. Entre les moltes coses interessantíssimes que hi diu, en destaco la visió que tenien els imperialistes, tant els anglesos com els francesos o els holandesos. No només condescendent com ara sinó totalment racista –cal recordar i tenir molt present aquesta obvietat. Els nous dominadors apreciaven als nadius, fins i tot deien que els estimaven, però no creien que fossin capaços de governar-se sols sense supervisió. Que ja fossin allà, vivint durant segles segons les seves pròpies normes –també és obvi?– no vol dir res de res per al pensament imperialista, pretesament civilitzador.

L’imperialisme no és la construcció d’un imperi i l’expansió [de la nació] no és la conquesta, diu Arendt. Fou, com en tots els imperis moderns, saqueig i instrumentalització en favor de la nació mare. Caldria preguntar-se si el model per a fer-ho –«aplicar» el sistema administratiu i polític d’un país a un altre– és l’adient, però en realitat mai hi hagué cap intenció que els africans (o els hindús, o els algerians…) esdevinguessin millors persones, sinó que seguissin essent africans, hindús i algerians, sense –o amb una quota ben baixa– ciutadania. La diferència entre això i justificar la conquesta espanyola d’Amèrica perquè els indis no tenien ànima és nul·la.

De la mateixa forma, la intenció de transformar Espanya no sorgeix per ganes de millorar les vides dels espanyols –o millor dit de certes capes de la seva població– sinó que adaptin les seves vides a les necessitats dels catalans. És paternalisme condescendent. I és clar que funciona de forma bidireccional. Recordem Pdr Snchz i la comparació de les amigues.

Però com a mi m’interessa més el que passa aquí trobo, d’entrada, que allò de «la responsabilitat d’un poble no pot mai tancar-se en els límits territorials» és inquietant. Prou feina tenim matant-nos entre nosaltres per a haver de preocupar-nos de què passa o deixa de passar més enllà de Fraga –calla, que potser és per això… Digueu-me grillat, però crec que abans d’intervenir en els afers d’altri valdria més poder realitzar els afers nostrats.

Ni sóc ningú per imposar a algú altre la meva visió de fer les coses ni vull fer-ho. Que sí, que la política la fas o te la fan –darrera frase de l’anterior paràgraf–, però a mi m’agrada més parlar en termes de persuasió i diàleg que d’intervenció. El diàleg veu l’altre com un igual. La intervenció el veu com un inferior. L’un respecta la diversitat, l’altre busca la unicitat. Tornem-hi: qui és el provincià?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s