Ni procés ni desobediència: RUI

El 17 de maig de 2016, el doctor Antoni Abat i Ninet feu una compareixença al Parlament de Catalunya on defensà un model «inèdit» fins ara: la declaració d’independència directa i una confirmació posterior mitjançant referèndum ciutadà. D’aquell dia ençà gent amb abast i audiència, respectats i admirats, com en Jordi Graupera, en Bernat Dedéu i d’altres –que feia temps que llençaven la idea–, en van parlant, estenen i defensen el concepte.

He posat inèdit entre cometes perquè tot i ser-ho al vessant mainstream de comunicació, en som uns quants que defensem el que el doctor Abat exposà al Parlament. Estic segur que molts dels que hem defensat que un resultat que, de forma clara i visible, conformés una majoria independentista al Parlament permet declarar la independència de forma immediata, hem patit mofa, escarni, rissa i menyspreu per gairebé tots els qui, avui, neden i naveguen –en l’accepció sinonímica de «senilitat»– pels oceans de percentatges necessaris en un, encara, hipotètic referèndum pactat amb el Gobierno de España.

Antoni Abat citava la Convenció de Montevideo sobre els drets i deures dels Estats, que és la legislació internacional vigent i vàlida que defineix els requisits d’un Estat per declarar-se completament sobirà. És curiós que de tots els experts legalistes que porten garlant sobre el tema des de 2011-2012, cap ni un conegui l’existència d’aquesta Convenció. O que la conegui i no l’hagi citat. O que ho hagi fet i jo m’ho hagi perdut, i en aquest cas us demano, lectors, que em corregiu.

Aquesta Convenció la vaig citar en la no-tan-humorística Declaració d’Independiència (amb dues «i») de la República Contubernial Judeo Maçònica i Anarquista. Molt hi-hi ha-ha i algun «goita el grillat», doncs, au: mentre alguns van fent bullir l’olla amb propostes de constitucions anabolitzades, la legislació vàlida que ens permet, avui mateix, esdevenir un país sobirà continua essent desconeguda –i ignorada– pel mainstream polític, periodístic i ciutadà.

«Antoni Abat va fer una declaració potent i innovadora». Potser sí per als processionaris. El que féu Abat fou parlar clar: «nois, estem fent l’enze. Les coses són increïblement més fàcils». Torno a repetir-ho un cop més: esmerçar temps debatent si es fa un referèndum, si ha de ser pactat o no, el percentatge necessari i tota la mandanga és perdre energia.

Hi ha una majoria independentista al Parlament. Que es presenti una moció per declarar la independència de forma immediata i que es voti. Si s’accepta, cal que el Govern actuï. I el primer acte un cop declarada la independència, demanar-ne confirmació als ciutadans de Catalunya. Qualsevol altre rumb, sigui amb lleis de desconnexió, sigui amb creació d’estructures d’estat, sigui amb retòrica de desobediència, sigui amb fulls de ruta barrejant tots aquests conceptes, és marejar la perdiu.

Si cal una mica més de temps perquè, com diu gent que hi toca, es necessita establir cert poder físic per garantir que tot s’aguanti, cap problema. A les pròximes eleccions catalanes, tots els partits independentistes s’han de presentar amb un punt únic al programa: proclamar la independència com a primer acte del nou Govern que es constitueixi. Ni trampes dialectiques, ni llistes úniques, ni pactes, ni fulls de ruta, ni històries. Clar i català –seny!

«Si hi ha voluntat, tot és possible», diuen. Doncs menys garlar i més actuar.

Advertisements

2 pensaments sobre “Ni procés ni desobediència: RUI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s