Notes sobre xarxes, tribunes i retòrica

Fa uns dies que no paro, si és que en puc dir així, amb tot el tema del RUI. I de tot plegat n’he extret unes quantes coses. Algunes me les guardaré per mi, d’altres les comentaré tot seguit.

Centralized-Decentralized-And-Distributed-System

Aquesta gràfica, que tants records ens porta a quatre o cinc amics, fou una de les bases, tòtems i leitmotivs d’una època passada. Es tracta de les diferents topologies de xarxes: centralitzada, descentralitzada i distribuïda. Aquesta gràfica és la que va donar peu a Internet, que és, òbviament, la figura de la dreta del dibuix.

Però aquestes tres figures no il·lustra tan sols xarxes de comunicació de bits. Ens parla de xarxes socials. I les xarxes socials, companys, són bastant més que Twitter, Facebook i qualsevol aplicació 2.0. Imagineu que cada puntet és una persona. I que voleu disseminar una informació qualsevol. Quin és el model més fàcil per fer-ho? Exacte.

La figura del mig és, entre altres coses, el model dos-puntzerista de Twitter o Facebook. També és el model de la premsa, dels ‘curadors’ de contingut i dels editors: dics de contenció que dominen la informació i la transmeten a qui ells volen en un moment determinat. Tot això ensucrat amb cantonades rodones, colors pastel –de rica miel– i digues-li com vulguis.

Sí que és cert que si aconseguim que el nostre missatge sigui retuitat per un d’aquests grans nodes arribarà a molta més gent. Però a quin cost? Què hem de fer per aconseguir que els grans nodes –diaris, altres publicacions mainstream, twitstars i altres–, en un món en el qual l’atenció és un recurs caríssim, ens facin cas? No podem. O tenim un amic o conegut que hi té contacte estret –afegim un node més a la cadena–, o depenem de fer un nivell de buzz –o de run-run en neollengua en comú– suficient perquè el node gran ens presti atenció i cregui adient fer-se’n ressò. Per tant, parlem d’un model de màrqueting d’afiliats.

Els sistemes dospuntzeristes es basen, des de l’inici, en conceptes com karma o klout. D’acord amb uns paràmetres i algoritmes propis, converteixen això en «influencers». Però d’influència real, al món real, no gaire. En realitat, el que indiquen, és nombre de connexions a altres nodes a partir dels retuits. Per tant, basar la capacitat de modificar comportaments personals al món físic en el nombre de seguidors a Twitter és una mica com jugar a apamar-se la tita: algú ho pot trobar graciós quan és adolescent.

A l’altra banda dels «influencers» de Twitter hi tenim aquella gent que és capaç de fer que algú canviï el seu comportament. Això es dóna per múltiples raons. Entre d’altres la persuasió directa, però per arribar aquí cal tenir una relació molt íntima. No valen quatre argumentacions de 140 caràcters, o N articles a diaris o digitals. Ara per ara la immensa majoria de persones llegeix només al seu grup/facció/clan, molts cops ho fa en diagonal i, molt més important, entén el que vol entendre –a mi em passa molt sovint i m’ha ocasionat un parell d’errades més o menys espectaculars. La influència real és a les xarxes socials reals, físiques. De persones. La gent amb la qual parles cada dia, la família, la feina, la comunitat de veïns, els de l’AMPA, els del partit casats contra solters… El món, companys, no és ni molt menys Twitter. Twitter és buzz, soroll. Poc més.

Tribuna

Una de les altres coses que he confirmat és que en aquest país –com a tots, com bé m’apuntaven–, sinó tens tribuna, no ets ningú. I per tribuna vull dir algun lloc on poder dir el que penses. Però que no sigui un lloc teu, propi. Diaris, digitals individuals o col·lectius, fòrums i el que sigui amb un nom més o menys ocurrent. Excepte un blog. Un blog és garantia, en el millor dels casos, de no passar de «cara B». A 2016 encara s’empra el terme «bloguer» en forma despectiva per definir contingut sospitós i, sobretot, de baixa qualitat.

Aquest fet sobta bastant en especial quan tenim en compte que, arreu, es fa mofa i escarni públics de l’Edat d’Or del Periodisme. Ens fotem de les cagades i lamentabilitat del periodisme, tradicional o digital, i li restem credibilitat. Sobretot a aquelles publicacions contràries al nostre punt de vista. Però encara són càtedres des d’on emana La Veritat. Quina veritat? La del clan, la que volem sentir. Quin és el seu nivell de manipulació –òbviament de «l’altre»? Tornem a l’explicació dels nodes descentralitzats.

I mentre la premsa tradicional i la que aspira a ser-ho segueixen amb el desdeny als blogs i anunciant-ne la desaparició, aquests segueixen –#seguim– a la xarxa. Alguns en segon pla, alguns amb més visibilitat. Com a tot arreu, les grans estrelles –els blogstars, els blogs triple A, etc.– tenen una reputació a mantenir. Mai a la vida acceptaran que llegeixen a la terregada. Alguns, fins i tot, asseguraran desconèixer-ne l’existència. Tampoc no dubtaran en apuntar-se a l’èxit de qualsevulla idea que s’hagi impulsat des del seu terreny proper, sigui pròpia o adaptada. I això és el més humà i normal de la vida. Recordem la Gauche Divine reclamant l’autoria de la mort de Franco.

Tenir més visibilitat no implica tenir més capacitat d’influir en l’actitud d’algú. A vegades sí, però la major part del temps no. Especialment a Internet, on l’atenció, com deia a l’inici, és un recurs escassíssim. Implica, això sí, clics a sistemes publicitaris i propaganda per als qui, a més, siguin escriptors. Recordem el Cas Moliner el passat Sant Jordi. Tornem-hi: hi ha els «influencers» i hi ha qui és capaç de fer que la gent actuï diferent i fer que una idea es transmeti.

El comportament individual, hi torno, no es canvia d’un dia per l’altre –exceptuant desastres naturals i casos espectaculars–, i s’acostuma a fer a casa, per allò de poder dir «si jo ja ho feia abans». Som humans, acceptem que la vanitat –de vanitats, tot és vanitat–, més que la fe, mou muntanyes.

Conclusions

Les revoltes de Twitter, els efectes Streisand, el klout i el karma estan molt bé per fer-ne articles, «papers», llibres i conferències. Fins i tot jo en vaig fer una! Serveixen, també, per donar a conèixer un tema. És el que va passar amb les famoses primaveres àrabs. Però la feina real es fa al món físic, no amb hashtags.

Estem vivint uns moments certament emocionants. Existeix l’oportunitat d’aconseguir que Catalunya esdevingui un país independent. Si no ara, potser d’aquí uns anys Els que rondem la quarantena o la cinquantena –fins i tot els de 60– ho veurem, segur. Caldrà que certs actors modifiquin les seves actituds.

Els que reclamen «sentit d’estat» des de diaris i publicacions s’apliquin la cosa i renunciïn a vendre notícies per tal de fer accions determinades i concretes. Que deixin de confondre «unitat», «unicitat» i «uniformització» i d’emprar aquests conceptes per augmentar les tensions entre diferents clans i faccions en lluita –difícil quan diaris i publicacions formen part d’una facció o l’altra.

Caldrà que els qui fan volar coloms –i bullir l’olla– des dels escons abandonin el pensament electoral a quatre anys –o dos o sis, segons quina ronda toqui— i estiguin disposats parlar, a respondre preguntes, a recórrer barris i pobles i a jugar-se-la. Per això van escollir la política, no?

Caldrà, també, que els qui tenen tribuna, visibilitat i, fins i tot, cert nivell d’influència abandonin la retòrica buida i concretin. Que renunciïn, també, a vendre publicitat i diaris. A fer articles de posicionament en què no s’aporta ni es diu res nou ni interessant. Que sí, que a vegades les obvietats s’han de dir, però arriba un moment que cansa i fa pensar que tan sols es fa per vendre més publicitat. Que es mullin, que es posicionin i que deixin d’amagar les cartes.

I també, potser, caldrà que renunciïn a «fer política» des de fora de la política –ja m’enteneu: tot és política, des de comprar el pa a anar a la feina amb vehicle propi o en autobús. En Graupera deia la tardor de 2015 que «no tenim un Thomas Paine que faci el nostre ‘Common sense». Crec que tu, Jordi, podries ser-ne un gran candidat. Personalment m’agradaria tenir-te aquí a casa, però el català és un poble que escolta més i millor a qui parla des de fora. I tu estàs a fora, tens tribuna i la gent t’escolta.

Caldrà especialment que els ciutadans abandonin la mediatització –de mediàtics, de mediada, de premsa– de la seva experiència vital. Que deixin de construir el seu món a través de què diuen la tele, els diaris o les tertúlies i comencin a parlar. Primer entre ells, després entre tots.

Els discursos èpics pot ser que no mobilitzin tant com fa dos o tres anys. La gent s’ha cansat. A més, el discurs èpic i patriòtic potent –i influent, però al carrer, no pas a la xarxa— és en mans de Podemos. Lluitar contra les incoherències dels comuns i desmuntar-ne el fals, buit i hipercentralitzador programa electoral a Twitter no aporta res en absolut. Mentre es fa això, la piconadora de Podemos avança sense aturador pels carrers i va captant vots que, al final, és el que compta en lloc dels retuits i els fav.

La lírica és bonica i refinada. Cal discurs mitjanament líric, però sobretot calen fets reals, tangibles i decisió. Precisió. I mentre això no arribi, jo faré el que em deia un benvolgut company que, com jo, habita en la boira del desconeixement: dedicar-me a la feina, la família i l’esbarjo.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s