Les nits caniculars

Tancat a l’habitació, amb els porticons de les finestres closos, per tal d’evitar la pluja de foc que s’esdevé a l’exterior. A la fosca les hores passen, i quan te n’adones, ja són les 22. Oberts els porticons, ja no hi ha foc sinó tendra foscor.

De tanta calor durant el dia ha marxat la gana. Dinat per obligació, la mandra ha fet la resta per no haver de fer el sopar. Un iogurt i endavant. I una altra pel·lícula. Una de l’Elvis, però no d’ell, sinó una caracterització. N’hi ha de millors, de caracteritzacions, però es riu força. I entre una cosa i l’altra ja és la una de la matinada. Que demà sigui festa no vol dir que no s’hagi d’anar recuperant el ritme circadiari, perquè dimarts torna la llauna del treballar, i allò de cada dia haver-se d’aixecar.

Un soroll, qualsevol, i desvetllat. El rellotge diu que són poc més de les dues. Tot obert i fa una calor que espanta. Recordar que fa tan sols quatre dies has dormit tapat –no gaire, però tapat–, i el cap comença a accelerar. Merda. Pensaments que salten, atropelladament i vertiginosa, l’un de l’altre. O era de l’un a l’altre? No podria dir-ho, i de fet, no importa. Perquè van saltant.

Volta al llit. I són dos quarts de quatre. Saps que el veí de sota està al balcó, també sense dormir, perquè flaires l’herba que s’està fumant. De l’avorriment, el pensament torna a fugir. Baixar i demanar-ne un xic. Per fer alguna cosa. Connectar el wifi. Hola Truiter. Dorms? N’hi ha que no. I com que no dorms, el pensament salta un altre cop.

Torna a girar-te, que fa calor. Obrir un llibre i fer un capítol. Obrir-ne un altre. Fer una foto i penjar-la. Que gran, don Miguel. Ara sembla que fas un parell de badalls. Tanca el llum i torna a gitar-te. Sembla que si… però arriba un cotxe. El conductor coneix al veí i la xerradeta inevitable –mentida, ho era del tot, d’evitable–, no més de trenta segons, ho desgavella tot. Decideixes engegar-ho tot i aixecar-te, engegar l’ordinador, anar a la nevera i servir-te un got de vi –oh, després d’això queda un culet, potser acabarem l’ampolla? Obrir l’editor i, abans d’escriure la meitat d’això, haver-te begut 3/4. Potser amb una semiborratxera tonta ve la son i pots tornar a dormir. Pensaments que tornen a saltar. I wanna wake up in the city that doesn’t sleep. Obrir el d’allò de la música –pagueu publi o feu-me descompte–, cercar la cançó. It’s up to you, New York.

Badalls. Per despertar-te a la ciutat que mai dorm, primer has d’estar adormit. Comences a pensar en coses que potser –potser!– has fet malament. Coses que vas dir fa mesos. Induït per pensaments i paraules d’altri? Sí, però qui ho va fer ets tu, i tu n’ets el responsable. I com hom és conseqüent, començaries a enviar missatges per esmenar situacions…. però són les cinc de la matinada. Són les cinc i aquí segueixes… gaudint de les nits caniculars al poble. L’únic que reconforta, essent extremadament roí, és pensar en els que viuen a ciutat. Si ara t’estàs fotent de calor… pobrets els de can fanga…

No cal estar a Nova York. Avui la ciutat que mai dorm és accessible a un parell de clics. This little town blues, are melting away. Tu si que t’estàs desfent. Badall, guardar, tancar i tornar al llit. Segur? Ves… tampoc hi ha gran cosa més a fer a les nits caniculars, a part d’escoltar Sinatra i beure vi. O sí? Irrellevant. És un quart de sis: it’s up to you, noi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s