Cal recuperar a Unamuno

Miguel de Unamuno, filosop, escriptor, novel·lista, assagista, articulista, poeta, viatger, catedràtic i rector en diverses ocasions de la Universidad de Salamanca, regidor d’aquesta mateixa ciutat, diputat a les Corts i moltes coses més. Entre elles dissenyador d’una mena de faristol doble que li permetia treballar, llegir i escriure al llit. Famós per la seva intervenció –que no discurs–, no planificada, durant l’acte del primer “Día de la Raza”, el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de la Universidad de Salamanca, i la frase «Venceréis, pero no convenceréis».

Vía C.Porcel
Vía C.Porcel
Unamuno va nàixer a Bilbao. Després de guanyar un concurs-oposició per a la càtedra de grec de la Universidad, es traslladà a la «tranquila y aburrida capital de províncias», fet al qual ell anomenarà sovint el seu «exili voluntari». Tot i ser basc (?), don Miguel fou un home que es sentia profundament espanyol, en l’accepció bona de la paraula. Malgrat això, la percepció general és que Unamuno fou un espanyolista ranci que donà suport total a l’alçament militar del 36. I res més lluny de la realitat.

Don Miguel s’enfrontà diverses vegades, i ben de cara, als règims totalitaris espanyols de finals del segle XIX i principis del XX. Va ser condemnat a 16 anys de presó per injúries al rei Alfons XIII d’Espanya, però la pena mai es va executar. No essent feliç amb això, seguí atacant al rei i també al dictador Primo de Rivera. Aquest fet va provocar la seva destitució, un altre cop, com a rector i que fos desterrat a les Canàries durant 5 mesos. En rebre l’indult, es va autoexiliar a França, primer a París i després a Hendaya, durant 6 anys.

Unamuno va ser qui proclamà la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó de l’ajuntament de Salamanca. Escollit diputat per la candidatura socialista-republicana, el desencís va fer que no s’hi tornés a presentar. El 1934 es va jubilar com a docent i el van designar Rector vitalici honorífic, i el 1935 el van nomenar ciutadà d’honor de la República. Però el seu desencant amb la reforma agrària, la política religiosa –era un catòlic devot i tenia aigua beneïda al dormitori de la casa del rector. Però va criticar diversos fanatismes, com la devoció al sagrat cor de Jesús–, el govern i en especial la persona d’Azaña i la classe política en general, van fer que quan es va organitzar l’alçament del 18 de juliol de 1936, Miguel de Unamuno es posés del seu cantó. La raó fou que veié l’alçament com l’única forma de salvar la civilització occidental, cristiana, a la que considerava assetjada i en perill.

Tanmateix, aquest suport va durar el temps que va trigar a adonar-se de la realitat que s’amagava en els rebels: dos mesos. Aquest nou desencant, molt més dur encara que l’anterior amb el govern republicà, és un dels grans desconeguts pel públic general. Unamuno va saber veure com molt pocs el futur que esperava a Espanya si guanyava el bàndol nacional en la «guerra incivil» –així anomenava Unamuno al conflicte, perquè de ‘civil’ en va tenir ben poc–, i així ho anà escrivint en una sèrie de notes que no es van publicar fins a la dècada de 1990.

Com deia a l’inici d’aquest text, l’episodi que ha atorgat la fama a don Miguel succeï el 12 d’octubre de 1936, a la Universidad de Salamanca. Carmen Polo el va salvar d’ésser linxat allà mateix després que els falangistes presents comencessin a treure les pistoles després que insultés al seu cabdill, Millán-Astray, i l’alzamiento per complet –podeu consultar moltes versions, ordre i intervencions de què passà aquell dia–. Don Miguel fou suspès novament com a rector i va quedar en una mena d’arrest domiciliari no oficial. La nit del 31 de desembre del mateix 1936, moria sobre la taula de casa seva.

Personalment, crec que don Miguel es va morir de pena. Ell es sentia profundament espanyol i no comprenia aquesta ànsia de matar-se, de forma real o figurada –l’enveja i l’odi els tracta en moltes ocasions en diferents fragments de moltes de les seves obres, ja siguin novel·les, articles periodístics o assaigs filosòfics–. La «guerra incivil» va ser el més gran i dur desencant, i Unamuno no el va poder superar. Ell, un dels més grans lluitadors i pensadors contra la mort, l’oblit i el pas del temps, va decidir morir.

La seva mort, just a l’inici de la guerra, va permetre que el bàndol nacional pogués apropiar-se de la seva figura, tot i el rebuig clar, directe i total que Unamuno va fer, a la cara dels mateixos sublevats. Això i algunes intervencions a, i sobre, Catalunya, en especial durant la seva conferència per inaugurar el Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 –ja n’escriuré d’aquest gran episodi–, i la reacció dels intel·lectuals, periodistes i escriptors catalans de l’època, han fet que es creï un tel nacional-espanyolista ranci entorn la figura del rector de Salamanca. Cosa que considero totalment falsa. Unamuno coneixia i estimava el català i Catalunya –era filòleg i va fer diverses traduccions de Maragall–, el que no suportava era la ximpleria.

És per això que m’he proposat recuperar la seva figura. Que Unamuno parlava clar i dur contra el que pensava que eren foteses? Sí. Però no només a Catalunya, sinó arreu. En multitud d’obres carrega contra el castellanisme, contra el castissisme, el dogmatisme –religiós, científic i intel·lectual–, contra la ideocràcia, contra els literats de torre d’ivori… Unamuno repartia estopa Contra esto y aquello –títol del primer llibre seu que vaig llegir i que, com podeu apreciar, em va marcar–, fos qui fos i vingués d’on vingués –16 anys de presó per “injúries contra el rei”, però aquí n’hi ha que es vanten de simular cremar la constitució o el DNI–, perquè no suportava les preses de pèl ni la bajanada.

Cal recuperar a don Miguel de Unamuno. Els seus escrits, en especial els articles a diferents diaris espanyols i americans, les relacions epistolars amb diferents personalitats –al moment de redactar això acabo de començar l’epistolari entre ell i Joan Maragall, una delícia que mostra una relació entre dos quasi amants–. Cal també recuperar i clarificar el context d’algunes declaracions i conceptes. Ho intentaré fer amb comentaris a aquests articles, textos i assaigs que ens mostren, cent anys després, que hi ha coses que no canvien i que cal dir, explicar i combatre, en algun cas de forma aferrissada.

També cal recuperar el seu esperit contestatari, contrari a la niciesa, a l’estultícia i a la moral de celobert –concepte de Xènius, aquest darrer– que regnen i campen sense aturador, i encara menys vergonya, per les nostres contrades.

Per què? Doncs perquè no trobo just que se situï a aquest home al bàndol nacional. I perquè al cap i a la fi, som família. Com aquells cosins, llunyans o propers, a qui veiem molt de tant en tant. Amb qui a vegades ens enfadem perquè ens diuen alguna veritat de les que couen. I perquè crec que es pot aprendre molt del passat, en especial mostrar que moltes coses que avui ens volen vendre com grans novetats no ho són, i que qualsevol passat mític pot haver estat adulterat. Arreu.

Y os llevo conmigo, hermanos, para poblar mi desierto.
Cuando me creáis muerto retemblaré en vuestras manos.
Aquí os dejo mi alma-libro, hombre-mundo verdadero.
Cuando vibres todo entero, soy yo, lector, que en ti vibro.

Jo vibro l’hòstia amb don Miguel, i us en vull fer partícips, si em deixeu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s