Sense perdó

Que mentre em vanto, en alguna ocasió, de ser “director de cinema sense títol”, mai hagi vist el film Unforgiven complet fins a l’estiu del 2016 no té perdó. Però com els assumptes entre la divinitat i jo són privats, intentaré reparar l’assumpte amb els mortals.

Dir que Unforgiven és una obra mestra no és nou, però com algú que acaba de veure la llum, espero que m’ho permeteu. La pel·lícula s’obre a un nombre gairebé infinit d’interpretacions simbòliques, metafòriques i al·legòriques. Algunes per mi, claríssimes, les indicaré. D’altres les deixaré a interpretació del lector, que podrà estar d’acord amb la meva interpretació, o tenir-ne una de molt diferent. I en això consisteix la màgia. Si encara queda algú que no l’hagi vist, alertat queda.

Una de les millors escenes és la presentació del protagonista, William Munny. Un text inicial ens diu que era un home dolent i de mal caràcter, un pistoler geniüt. Però d’entrada el veiem vidu i amb dos fills. Separant porcs a una granja tot caient pel fang. Rep la visita de Schofield Kid, un nano que vol ser un pistoler i a qui son tiet, vell conegut de Munny, li ha explicat històries del passat.

Schofield explica que uns vaquers han maltractat una dona, i que s’ofereix una recompensa de 1000 dòlars per a qui els mati –de l’any mil vuit-cents-i-escaig, una fortuna–. Munny rebutja al jove fatxenda i segueix amb els porcs, però un parell de rebolcades més fan que s’ho repensi i marxi. Després de recollir a en Morgan Freeman, un antic company seu, comença de bo de bo la cosa, i es comencen a revelar els misteris i encanteris de tot present i passat.

Unforgiven tracta de com un jove totalment inexpert i mig cec, un granger de porcs que gairebé no pot pujar a un cavall i Morgan Freeman, viatgen al passat arcàdic i llegendari de l’oest i, amb l’excusa de fer justícia, aconseguir mil dòlars.

Pel camí es descobreix que Schofield, el jove fatxenda, el pistoler que assegura el futur genètic de la raça, és incapaç de disparar correctament a dos vells desprevinguts que cavalquen de passeig. Per què? Perquè no hi veu més enllà de 30 metres.

Schofield Kid és un jovenet que viu alienat dins les llegendes mítiques dels vells pistolers. A una realitat imaginada i magnificada per relats inflats, on és impossible que els herois rebin una pallissa si no és perquè “el revòlver se li ha encallat”. És un pistoler que es vanta d’haver matat només cinc homes a causa de la seva joventut, però que no hi veu a més de 30 metres. Que quan hi ha acció només pregunta què està passant i si ja han matat a l’adversari. I que quan aconsegueix el seu objectiu de matar, plora com el nen què és davant el vell pistoler que havia rebutjat aquell món. I és la millor conversa de la història:

-It don't seem real. How he ain't gonna never breath again, ever. How he's dead. And the other one too. All on account of pulling a trigger.
-It's a hell of a thing, killing a man. You take away all he's got... and all he's ever gonna have.
-Yeah. I gess they had it coming.
-We all have it coming.

Per altra banda, a una de les subtrames hi trobem al també vell pistoler English Bob, la sublimació personificada del concepte d’imperi: prepotent davant els illetrats i els enzes –amb un punt de raó en segons quina situació–, atrevit amb els desvalguts i cortès quan hi ha interès pel mig. Però quan es troba amb algú de la seva talla, acaba rebregat i ensangonat a terra, i acusa de “salvatges” als qui li han plantat cara.

I els que planten cara a l’imperialisme tampoc es deslliuren de les ànsies d’esdevenir ells allò contra què han lluitat, inflant relats i històries per tal d’augmentar el llustre d’aquelles accions que eren, de forma simple, el que calia fer.

Being a good shot, being quick with a pistol, don't do no harm, but it don't mean much next to being cool-headed. A man who 'll keep his head, not get rattled under fire, like as not he will kill you.

Però quan han aconseguit vèncer l’imperi i poden escollir actuar amb violència excessiva contra els desvalguts, de forma totalitària, imperial… ho fan.

I també es gaudeix molt de l’escriptor, Beauchamp, sempre amatent a noves històries per relatar. Fatxenda quan està al costat del pollastrot més dur del corral, però incapaç de controlar els seus esfínters quan la torna canvia. Però sempre allà, intentant explicar la versió més bonica del que passa, teoritzant l’ordre en què s’ha de matar i, mentrestant, anar fent la videta fins que la realitat i els fets l’expulsen de l’arcàdia feliç.

El resultat final és que després que l’Imperi i els aspirants a succeir-lo s’enfrontin en el cicle inacabable de revolució –en el significat de fer una volta completa per acabar al mateix punt inicial–, es descobreix que la Justícia tan sols és possible a través de la Civilització. Però això no requereix paraules boniques ni teories de com emprar els instruments en un ordre o un altre. Requereix beure molt fort i baixar al pla de la realitat, on la pólvora explota i hi ha esquitxos.

La Civilització comença quan William Munny descobreix que amb l’excusa de la falsa justícia del Nou Ordre Imperial, han assassinat al pobre Morgan Freeman, un vell innocent, incapaç de prémer el gallet ni matar una mosca per molt pistoler que fos en la seva joventut. En aquell moment, el vell incapaç de sostenir-se dalt del cavall i que havia enterrat el seu passat dessota tones de fang i excrements de porc, obre una portella que ens hi porta directes, a aquell passat. El granger jubilat desapareix i entra en escena l’heroi que s’arremanga, que pren les regnes del destí a les mans i cavalca cap a l’enemic –no és un lloc comú, és un western i passa de forma literal–.

La llegenda mítica de l’Arcàdia desapareix i es manifesta la realitat. Fosca, bruta i pudent, que va fer fugir als antics pistolers a una granja, a criar porcs. Els porcs fan pudor també, però quan els mates és per alguna raó. Schofield Kid decideix matar al pare i retreure-li tot allò que li havia reclamat: “Jo no sóc com tu”. I després, la Civilització, és a dir l’home William Munny, arrasa amb el nou ordre totalitari que, vantant-se d’haver derrotat l’Imperi, pretenia suplantar-lo sota un lustre de novetat.

Però ho fa de forma civil: un cop occits els representants del xèrif, s’avisa a tot hom qui no vulgui morir i se’l convida a marxar. I ben conscient del que està fent, acaba amb aquest nou ordre de l’única forma possible. De cara i afermant el tret a mig pam.

Captura de 2016-07-13 22:00:21Per acabar, la Civilització aferma la seva raó de ser. I el director Eastwood, coneixedor a la perfecció de la teoria del llenguatge cinematogràfic, escull una composició concreta per al discurs final on s’exhorta a tothom a comportar-se de forma civilitzada, és a dir, com humans:

-You better bury Ned right! You better do not cut up nor otherwise harm no whores! Or I'll come back and kill every one of you sons of bitches.

El que també constatem, i és un fet que tampoc ha canviat gaire ni canviarà, és que en la majoria dels casos, els vianants –els ciutadans–, s’ho miren amb por, no fos cas que fossin ells qui acabessin rebent.

Freud gaudiria com un camell només veient el film, i no vull ni pensar què passaria si pogués conversar amb Eastwood i el guionista.

Eastwood, mestre, gràcies.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s