Exilis

Sempre he tingut una visió esbiaixada de l’exili i el que comporta. Amb el famós aniversari d’aquest juliol del 2016 he recordat els meus pensaments sobre el tema, relacionat amb els quatre avis. A casa som del rar tant per cent que a la guerra incivil només estigué a un dels bàndols.

Tot i haver lluitat al bàndol perdedor, els quatre –un d’ells oficial de l’exèrcit republicà, per allò de la repressió– decidiren quedar-se. A què ve això? Doncs que en aquest país nostre, petit físicament i conceptual, hom atorga aura i pàtina brillant als que marxaren a l’exili. Poc se’n parla –o sí, i malament–, dels que es van quedar aquí. Els que no varen poder o voler marxar són els que van conservar llengua, tradicions i país en un context hostil de repressió, delació i ajust de comptes. Però per alguna raó, es té en més consideració als qui varen marxar.

Aneu a l’estació de tren de Latour-de-Carol. Hi veureu una munió de fotografies en honor d’un exèrcit derrotat, de civils esprimatxats i plens de polls, anant cap a vés a saber on. Busqueu hemeroteques i trobareu fundacions de casals catalans arreu, de forma especial a Mèxic, Argentina, Xile… Mentre que aquí, ai, aquí. Les paraules més dures: els que varen acceptar la derrota, els que reberen al dictador braç en alt –en molts casos sota l’amenaça de ser delatat–, els qui es resignaren a la pèrdua… mentre alguns, amb la seguretat que dóna la distància, es dedicaven a fer que el record, la llengua i el país “seguissin vius”. Vius a on? A Mèxic, a l’Argentina, a Xile…

Com deia, tinc sentiments contraris. Suposo que queda clar que rebo amb moltes reserves les paraules d’aquells que, després d’escollir el camí de l’exili, ens diuen als que ens hem quedat com s’han de fer les coses. Però per altra banda, i com molt bé comentava algú que precisament està lluny, a voltes ens perdem moltes coses per deixar de banda el que ens diuen des de fora. I més contraris tinc els sentiments quan ja de fa un bon temps, jo mateix voldria fer la maleta i fotre el camp, sabent perfectament que no em podria estar de garlar d’allò què passés aquí.

No és fàcil prendre la decisió de marxar, però a vegades no hi ha cap altra opció que quedar-se. Sigui aquest breu text un intent d’aclarir embolics que sorgeixen quan hom es topa amb certes mitificacions del passat. No només em passa amb això dels exiliats i els que es van quedar. Però ho deixo per un altre dia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s