Fa 30 anys…

Si hi ha una cosa que il·lustri els meus estius d’infantesa és el trajecte des de l’àrea metropolitana a Benicàssim. En tren, amb models que avui encara es veuen a algun servei de Rodalies, o bé en cotxe, amb un Dyane 6.

Seients de polipiel que quan tens 8 anys et semblaven la cosa més confortable del món, perquè anaves a casa dels avis a passar l’estiu. Baixar a les andanes de Sants, els bitllets de cartó grocs i tènue tinta blava; i el revisor, passant pels vagons, picant-los.

Decadència[/caption]Arribada a Vinaròs i començar a preparar-se per baixar. El túnel d’Orpesa –ara una via verda–, indicació de la fi imminent del viatge. Baixar i saludar al cap d’estació mentre manegava les agulles dels canvis de via. Esperar que marxés el tren, què el cap d’estació pugés la barrera i cap a casa.

En cotxe els records són més pocs. Tornades de nit amb pluja i els netejavidres traient fum –literalment, que es va cremar el motor–. Buscar un taller per una reparació d’urgència, i trobar-lo –intenteu fer-ho avui, això– o esperar fins que parés de ploure.

Recórrer la 340 –o l’A7 quan encara s’anomenava així inclús amb peatge– en cotxe no era tan divertit amb 8 anys com ho és avui. Ara els paisatges evoquen records. Càmpings on has estat, l’Arc de Berà, que quan marxaves era indicatiu que allò anava de veres, i que quan tornaves et deia que s’havia acabat l’estiu.

Arribar a l’Hospitalet de l’Infant i la mare pujant finestretes fins a haver deixat Vandellòs I i II a una distància prudencial. El circuit de Calafat, ara una mena de semi ruïna però que temps ençà fou escenari de curses de nivell mundial.

Camps de garrofers que es transformaven en tarongers uns quilòmetres més al sud. Peñíscola i Torreblanca, amb la corba maleïda on cada estiu si fa no fa, hi bolcava un autobús replet de turistes, estudiants o beneficiaris de l’IMSERSO…
Decadència
Avui els vorals de la 340 són una mostra de la decadència. Bars, hotels i restaurants de carretera abandonats, edificis que en el seu estat actual no podries dir que nassos eren. Circuits de kàrting i clubs de carretera. I Marina d’Or, un atemptat contra la raó i un crim contra la humanitat i la civilització mundial. Passeu-hi de nit i contemplareu millor encara la magnitud de la tragèdia: de tots els edificis, només dos tenen llums encesos. I un d’ells és l’edifici original. La resta estan buits.

Els vorals de la 340 ens mostren el que queda d’un temps passat, els anys 80. Un temps de carajillo, faries i fanta de taronja al bar del costat de l’estació. El passat idealitzat dels estius d’infantesa, ara convertits en piles de deixalles; edificis que han passat de la mà de Déu a la mà de grafiters lamentables; variants i autopistes modernes i construccions que fan que et plantegis la vida de forma diferent.

Idealitzar el passat no és gaire bo però avui, que ja puc dir “fa trenta anys això era diferent”, m’ho permetré. Només una estona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s