El Manifest del RUI: clictivisme exitós

A mitjans de juny el concepte RUI aparegué al mainstream comunicatiu català. El tema va anar debatent-se i mutant –com muten, les coses a Catalunya…– durant aproximadament un mes. El debat inclogué definicions, què era i què no era el RUI, quan s’havia de fer i per què… fins que a mitjans de juliol es féu públic un Manifest.

Aquell text, elaborat per una sèrie de persones que tot i saber tothom qui són, diuen no voler protagonisme i per això no hi ha uns “promotors oficials”, i precisament per no voler protagonisme –no és sarcasme, en tota organització de la informació hi ha una estructura de poder–, han debatut, defensat i teoritzat arreu –des de El Nacional a Sentit Crític– la necessitat de reclamar, set mesos després de formar govern, que es canviï tot i posar sobre la taula la celebració d’un Referèndum d’Independència.

No vull entrar, avui, en la idoneïtat del manifest, les raons –almenys les que els hi adscric als no-promotors del tema, perquè tan sols ells les saben–, ni res que s’hi assembli. Només en faré un estudi de què ha passat des que es publicà el text, perquè crec que és un nou cas digne d’estudi de campanya de clictivisme dos-punt-zerista.

En una feliç coincidència de dates (?), pocs dies abans del trencament oficial del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, per causa de tombar els pressupostos del Govern, el RUI començava a agafar volada.

El debat es va desenvolupant durant aproximadament un més. Es publica el Manifest del RUI i tot esclata. Els uns titllant als altres de traïdors per voler refer les regles del joc a mitja partida. Els altres titllant als uns d’antidemòcrates per no voler votar.

El Debat del RUI, que així s’anomenà, crea polèmica. Tots els diaris, revistes i digitals comencen a dir-hi la seva. I mentrestant, en un parell de dies s’arriba als 5000 signataris. Un èxit? En aquesta mena de temes, val més no dir res tan d’hora.

El rau-rau creix en intensitat. Cada dia apareixen articles defensant la celebració del referèndum com a única solució per aturar el Processisme. De forma curiosa, apareixen també a publicacions que el passat hivern defensaven que l’única forma d’aturar el Processisme era que el candidat de JxS fes un pas al costat. El processisme –i l’anti-processisme– també muta.

De la mateixa forma que el rau-rau pro RUI augmentava, també ho feia el contrari. Les desqualificacions pugen de to, i tothom comença a apartar del debat públic a aquell o aquells amb qui, per la raó que sigui, no interessa debatre. He dit “debat públic”? Ho sento. El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros “l’esfera pública”.

Però com sempre, si a Twitter s’aconsegueix fer el suficient soroll, la vibració arriba a la superfície, i així el Debat del RUI saltà d’Internet al pla físic –l’esfera pública–, i els partits polítics en començaren a parlar. Des de la CUP es va voler donar a entendre que era una idea que sempre havien defensat, i des de Junts pel Sí es va voler donar la idea que l’actual Full de Ruta ja el contempla.

Llavors, per tant, ens trobem amb un dilema prou divertit. Tothom hi pensava, tothom el defensava, tothom el tenia present… i tothom l’ha obviat fins ara, just després que una onada nascuda a la xarxa hagi arribat als partits.

No només ha arribat als partits, sinó que el RUI ja és sobre la taula de negociació, amb tot el que implica i tota la polèmica de sempre en tant a filtracions, declaracions, dates i aquestes coses.

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest, en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

Trobo que el panorama és, com a mínim, inquietant. Que el brogit de les xarxes, creat per l’equivalent al 0,7% de votants de les dues candidatures independentistes a les darreres eleccions catalanes, sigui capaç de provocar que algú de molt a dalt pugui pensar a fer canvis en les normes i modificar programes electorals diu bastant.

Que la política és voluble ho sabem. Que aquesta volubilitat arribi a nivells de ballar segons el so que vingui de Twitter és més nou. Potser la Nova Política és això, i caldrà acostumar-se a aquesta mena de populisme constructiu, i mirar de donar-li una volta. Com sigui, això obre moltes portes i finestres, debats i conceptes dels quals caldrà parlar-ne amb calma.

Anuncis

Un pensament sobre “El Manifest del RUI: clictivisme exitós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s