Els catalans i l’estètica

De fa temps que es va dient, mig en conya però amb una gran dosi de veritat, que als Catalans els perd l’estètica. Més que “gran dosi de veritat”, jo dic que és brutalment cert. No només ho veiem en casos com els pactes, contra pactes i mutacions parlamentàries –o en l’episodi no gaire explicat sobre el canvi de percepció de Felip de Borbó a Catalunya, causat per la defensa a ultrança de portar barret a les Corts–, sinó de forma especial quan es tracta de la llengua.

En tenim gran quantitat d’exemples, com quan l’Unamuno, en la seva conferència d’inauguració del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans –episodi que mereix tractar-se en un capítol sencer, i dels llargs–, digué als presents que li semblava molt bé tot allò de la Solidaritat, però que calia que fessin quelcom útil.

Excepte Joan Maragall i quatre més, la intel·lectualitat catalana saltà al coll del professor de Salamanca. Per què? Perquè la veritat, ara i fa cent deu anys, cou. I com la Història ha palesat, don Miguel tenia raó.

Un altre cas és qualsevol debat quotidià sobre qualsevol cosa. Des de la dicotomia Procés/Independència –amb la corrua de conceptes i sigles que apareixen com si fossin moixernons al voltant d’una tifa–, a tertúlies sobre gihadisme on hi ha gent morta.

Si en qualsevol moment, a qualsevol dels contendents, se’ls escapa una coma, un apòstrof, un accent o una vocal neutra, el tema canvia automàticament. S’assenyala la falta i a partir d’aquell moment el tema passa a ser la llengua, el seu ús i, depèn del dia, el futur del català.

I com el millor de qualsevol àpat són les postres, parlaré de l’Institut Nova Història. Aquesta guingueta que cada cop aixopluga més i més integrants i es dedica a una sola cosa: revisar la història de Catalunya per tal de demostrar que fou manllevada. Empresa lloable, sens dubte, fins que hom descobreix el patró.

De totes les teories que desvela l’INH, el 90% es basen en suposades proves filològiques –el 10% restant són grilladures totals, com la que pretenia que la bandera dels Estats Units d’Amèrica tenia ascendència catalana. Discordances en l’ús del llenguatge de les diferents cròniques, obres i texts que, segons els investigadors, demostren (¿?) que la història no és com ens l’havien explicada. I serveix per reclamar la civitas catalana de personatges il·lustres així com d’obres literàries.

La història és una ciència. Social si voleu, però ciència al cap i a la fi. I com qualsevol ciència, es basa en dades fefaents: registres arqueològics, comparació de texts i de diferents testimonis que confirmin certa teoria. Basar la recuperació de “la història robada” en algunes discordances en texts antics escrits en llengües romàniques és, com a mínim, molt agosarat.

Al final de tot, l’INH és pur esteticisme, ja que hom pot llegir que “tal fragment del Quixot sona malament si es llegeix en castellà, però concorda a la perfecció quan ho fem en català”.

L’estètica pura, com el decòrum mal entès, ens duen a la rigidesa més absurda. La rigidesa de perdre’ns en detalls i accessoris: des de la desqualificació de l’adversari per haver-se oblidat un pronom, a obviar que per a poder tenir una Constitució un país necessita ser, abans que res, independent.

En el cas de l’INH, aboca als seus seguidors a defensar teories sense cap mena de base científica ni rigor. Només cal que pregunteu per l’INH a algú que es dediqui professionalment a la història, segurament es posarà de tots colors i engegarà una filípica important sobre la manca completa de qualsevol criteri.

Però de forma misteriosa, no hi ha cap moviment dins l’acadèmia catalana que desmenteixi de forma categòrica i pública aquesta guingueta, tot i que als passadissos sí que es digui.

Això explicaria la credibilitat creixent d’aquest institut, de la qual se n’haurà de parlar tard o d’hora, perquè de crèduls i supersticiosos a Catalunya, malauradament, n’hi ha a carretades.

Serietat en enfront del decòrum i pompa absurds. Dades en enfront de teoria filològica. Tangibilitat en enfront de elucubracions. Si ens perd l’estètica, perdrem el país un altre cop. I anem perdent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s