El resentimiento tragico de la vida

Miguel de Unamuno va defensar del cop militar de juliol de 1936. El llavors rector vitalici de la Universitat, va felicitar explícitament als colpistes durant els primers dies de la revolta. Per què?

La gestió cultural, l’anticlericalisme –amb el qual podria dir-se que estava d’acord en alguns pocs punts–, l’antiestatisme a punta de pistola de l’anarquisme i el sectarisme dins el govern de la segona República, entre altres, van fer que l’Unamuno veiés la sublevació, dirigida pel general Mola, com una llum esperançadora de retornar a l’ordre i per recuperar el senderi.

cobertes_link.phpTres mesos després Unamuno ja havia clissat al bàndol nacional(ista), sabia que guanyarien i havia constatat que allò, més que un alliberament i una recuperació del senderi, era la barbàrie i la brutalitat:

Venceréis porque teneis sobrada fuerza bruta; pero no convencereis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. me parece inútil pediros que penséis en España.

Just després de l’incident del 12 d’octubre, Unamuno va començar a prendre notes per un llibre que, malauradament, mai va acabar. El títol que li va posar era El resentimiento trágico de la vida, capgirant el títol de la seva gran obra filosòfica, El sentimiento trágico de la vida.

Les notes, preses entre el 13 d’octubre i el 31 de desembre de 1936 en els clàssics fulls d’un vuitè amb què treballava –en algun cas, papers reciclats, factures o cartes–, van quedar en custòdia del seu fill gran, que les va passar al seu propi fill que, amb la col·laboració d’un dels néts de Miguel, va començar-ne la transcripció als anys 70.

El professor de la Universitat de Nova York, Carlos Feal, les va estudiar i en va publicar el resultat en aquest llibret de 125 pàgines, sense comptar les notes, què és un petit tresor ocult –ocultat?– que aporta llum, aquella llum clara que mata les ombres, sobre la figura de Miguel de Unamuno, publicat l’any 1991 (¡!) i actualment descatalogat.

El llibre inclou un facsímil dels fulls manuscrits –es poden apreciar les diferències en l’escriptura, esborranys i línies que connecten diversos fragments– i la transcripció, bastant literal, del text. La segona meitat és l’estudi de Feal.

Per entendre per complet les Notes, Feal les va enllaçant amb les diferents obres d’Unamuno, ja siguin les novel·les com Niebla, La tía Tula o Paz en la guerra, assaigs com La agonía del cristianismo o En torno al casticismo, articles periodístics de diferents èpoques i publicats a diferents països, o els seus treballs filosòfics com El sentimiento trágico.

Per algú que no conegui tota aquesta enorme obra, resulta un xic difícil seguir tot el fil, ja que el professor Feal empra enllaços que salten en anys i tan bon punt parlem d’una publicació de 1907, saltem als anys 30.

Tot i això s’aconsegueix copsar la, diguem-ne (no)evolució –i després aclariré el no– de Miguel així com la seva filosofia hiper vitalista, que fou bàsicament el que l’impulsà a aixecar-se aquell 12 d’octubre i cantar les veritats a la cara de Millán-Astray i els seus falangistes.

Precisament aquests personatges, i els crits de «¡Viva la muerte!», ocupen gran espai a les Notes, on Unamuno es pregunta, un cop i un altre, com pot ser que algú defensi aquesta creença macabra. Però no només prengué notes sobre els “fajudos” i els mutilats.

El complex d’inferioritat d’uns i altres, la negació de les creences espirituals, l’odi teològic i el dogmatisme d’un bàndol i l’altre –que Unamuno anomenà guerres d’irreligió–, la “ideocràcia” que requereix sacrificis de sang, l’enveja endèmica hispànica –un tema recurrent, que el preocupava i que tracta en diferents punts de la seva obra–, la diferència entre la guerra civil que va viure de petit a Bilbao i la guerra incivil que succeïa –jugar-se en pau la vida enfront de jugar-se la vida per poder matar.

Però gràcies a la filatura que fa Feal, descobrim que Unamuno fou una persona que es mantingué sempre ferm en les seves conviccions. «Yo no he cambiado, ellos sí» –d’aquí la no-evolució–, en tant a què ell sempre defensà l’anhel de viure, l’expansió de la cultura a i per tothom, explicant també el punt de vista religiós de forma sublim.

Feal enllaça el final de l’estudi amb el primer full de les Notes. Si fos una novel·la no ho faria, però he de posar el darrer paràgraf del llibre.

Pero la frase «venga a nos el tu reino» –volvamos a ella– es susceptible de entenderse también en otro sentido, sobrepuesto –más que contrapuesto– al enunciado antes. Tal sentido apunta a la conferencia «La esencia del liberalismo», dada en Valladolid el 3 de enero de 1909.

Allí afirma Unamuno: «El liberalismo es socialista. Pero al decir socialista no entendáis ese socialismo puramente económico, el del materialismo histórico, no. No se trata de cuestión de estómago, sino del hombre entero; no de reparto de riqueza, sino de cultura. Podrá ser que en la base de los fenómenos sociales esté el económico, el estómago; pero en la cúspide está el religioso, el espíritu.»

El acento religioso no debe impedirnos observar la importancia conferida al mundo de tejas abajo; simplemente, el Estado ha de prestar atención a algo más que la vida material: «El criterio liberal, humanista, es que el Estado tiene un fin sustantivo y religioso, cual es realizar el reino de Dios en la tierra: la cultura».

Ese, pues, el de la cultura, es también el reino de Dios que ha de venir a nosotros, junto al de la fraternidad humana. Nada, entonces, más desolador que comprobar, como Unamuno hizo durante la guerra civil, la destrucción práctica de toda fraternidad y toda cultura, lo que és llamaba –al comienzo de las Notas– perderse la «conciencia de humanidad».

Largamente incubada, esa guerra refleja la crisis de la civilización occidental, sobre la cual la obra entera del escritor español constituye un lúcido, elocuente testimonio.

Queda clar que a l’estudi de Carlos Feal, que permet endinsar-se en la filosofia vital unamuniana, podem llegir entre línies i trobar un significat molt més ampli a aquella «crisi de la civilització occidental», que supera amb escreix la religiositat de la capellanor, que l’Unamuno tant detestava.

El resentimiento trágico de la vida és un llibre per tenir a casa, per llegir –i rellegir– amb calma cada cop que s’ampliï la biblioteca amb alguna de les moltes obres que se citen, per tal de poder comprendre, el millor possible, que Unamuno morí de pena i hauria de ser considerat una víctima més de, com ell l’anomenava, la guerra incivil.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s