Visca Espanya!! 2.0

Ahir comentava una notícia sobre ajuts agraris, i la cosa seguia amb una altra peça d’opinió, titulada La Renaixença i el somni de Puigdemont, és un festival d’errors conceptuals –el de la “olor de multituds” encara em fa riure– que intenta recuperar a Joan Maragall i el seu article Visca Espanya!!–no el deixeu de llegir, el de Maragall. El del Martín Blanco, si voleu riure una estona, també– per defensar que La Renaixença fou un moviment pro-Espanya.

Es demostra allò que diem que hi ha un dèficit cognitiu sever. Al primer paràgraf del gran article de Maragall hi trobem això:

perquè «visca Espanya» ja no es el crit tràgic, ja no es un ressò de la buidor, ja no es el símbol de les polítiques funestes; sinò que'l nostre «visca Espanya» vol dir que l'Espanya visca—entenèu?—que'ls pobles s'alcin i's moguin, que parlin, que fassin per sí meteixos, i's governin i governin; i Espanya ja no es un lloc comú de patrioterisme encubridor de tota mena de debilitats i concupiscencies, sinó que Espanya es això que's mou i s'alça i parla i planta cara als que fins are han viscut de la seva mort aparent.

Potser Maragall defensava una Espanya federada, i potser la Solidaritat Catalana fou un moviment purament estètic que fracassà per aquesta mateixa raó. I potser a mi no em faria res evolucionar un xic la idea federal.

D’aquí a uns anys, un cop el nostre nou país estigui establert i sigui sòlid, es podria mirar d’establir una petita Commonwealth ibèrica amb Portugal, les diferents repúbliques ex-Espanyoles, l’Aran i part del sud francès. Una associació lliure i voluntària, però com diuen per allà, cada uno en su casa y Di-s en la de todos.

Per arribar aquí potser caldria mutar un cop més –no és sarcasme, o sí– això del Full de Ruta. Si tant parlen alguns de “solidaridad fraternal“, potser seria hora que des de la Generalitat es comencés a aplicar aquest concepte. I de forma radical. Ignorar la Moncloa, el Consejo de Ministros, el Congreso i la Casa Real i iniciar un diàleg directe amb els diferents parlaments autonòmics.

Potser sembla una boutade, però oi que a Catalunya ens estem plantejant trencar “l’ordre constitucional establert”? Per què no evitar la “persona jurídica” Espanya i parlar de tu a tu amb l’Espanya de veritat? Per què estavellar-nos contra un mur?

Si diem que la desobediència és entrar en conflicte –alguns en diuen guerra– directe amb l’Estat, per què no donar la volta a allò que aquest Estat fa temps que practica? Però no parlo de cercar divisió, confrontació i fractura per propi benefici.

Parlar de tu a tu, i de forma sincera, amb Andalusia, Extremadura, Astúries i la resta, oferir col·laboració i negociació directa sense passar pel filtre centralista del poder de Madrid. Hi ha res més fraternal que dues parts que intenten ajudar-se per solucionar els seus problemes?

I el més interessant de tot és que és una acció que es pot fer avui mateix, no altera per res el famós Full de Ruta i no exclou cap de les idees que s’han proposat fins ara, ja siguin refrendaries, constituents o plebiscitàries.

Simplement i clara es tracta de canviar l’estat mental d’haver de justificar-nos per respirar. Passar de moure’ns a la defensiva a fer-ho a l’atac. Però atac contra un ens tòxic, perniciós i rebutjable: la persona jurídica Espanya. Canviar el “nosaltres contra tot” a cercar aliats, ara i aquí, entre els que un cop es formalitzi el nostre nou país, seran els nostres veïns.

No es desactivarien d’un cop i per sempre tots els relats d’insolidaritat, d’egoisme i totes les gasòfies inventades? No haurien de callar, d’un cop i per sempre, les boques que al Parlament i al Congreso –si es que algun dia es reuneixen, clar– s’omplen de solidaritat, fraternitat i llibertat?

Contra el fum i l’enganyifa crònica, fraternitat unilateral i directa. Ma oberta, per tot, però a condició de tractar de forma directa i sense intermediaris. Somnieu, imagineu que només una ignora la “Espanya persona jurídica” i accepta. Seria o no un cop d’efecte important?

Efectivament és un somni. La realitat és que a Catalunya, de moment, impera el sentiment independentista contra l’altre. Externalitzem les relacions personals a les persones jurídiques de Catalunya i Espanya, i s’evita qualsevol contacte directe amb la gent del carrer. I quan el tenim, ho fem carregats de prejudicis, previsió i arquetips que ens vénen, en part, de les respectives persones jurídiques.

No veig un sentiment de construir quelcom nou i perquè sí, sense necessitat d’un antagonista per justificar la posició, sinó de reivindicar el greuge i la victimització. Potser és que es viu molt bé quan s’eludeixen les responsabilitats.

Anuncis

Un pensament sobre “Visca Espanya!! 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s