Després de dir què no és, avui reprenc la Fraternitat Unilateral per intentar definir allò que sí que és, en què consisteix i quins són o podrien ser-ne els objectius.
Solidaritat territorial
Gran part del discurs unionista tradicional es basa en la solidaritat entre les regions. I abans que comenceu a pensar, vull que deixeu de banda –per inútil, gastat i tots els sinònims d’això possibles– el debat sobre aquesta solidaritat en el passat. M’interessa el futur.
La solidaritat entre els diferents territoris sempre ha estat una experiència mitjançada per la persona jurídica Espanya. És aquesta persona jurídica qui defineix els termes de tota interacció, d’acord amb uns criteris obscurs i arbitraris que tenen més a veure en xuclar els calés dels espanyols –i guanyar vots– que en cap altra cosa.
El que busca la Fraternitat Unilateral és eliminar aquest intermediari. En què ens ajuda el fet de tenir un interlocutor que fa el que vol i quan vol i que canvia les normes del partit quan més li convé i que manipula als altres?
És obvi que cal oblidar-se, ara per ara, de diners. Si no es té la clau de la caixa, no hi ha res a negociar en aquest àmbit. Però sí que es pot parlar de cooperació, col·laboració i qualsevol mena d’acció que no impliqui transferències de diners.
Desconec si ja es fan aquesta mena d’accions, però la idea és donar-li una volta més. Posar-hi llums, neons, càmeres i el conseller d’exteriors Romeva al capdavant, que per això existeix aquesta conselleria, oi?
El mite de les Espanyes
Per altra banda, aquí es topa de front amb el problema de “Les Espanyes”. A diferència del que hom suposa, no hi ha “dues” Espanyes. En són unes quantes, a banda de la “persona jurídica”.
Com molt bé m’han indicat els primers beta-readers d’aquest text, hi ha un problema bàsic que consisteix a definir dues coses: primer els pobles que componen Espanya; després el nivell de la relació.
Per exemple, “Castella” i “Lleó” s’agrupen en una sola Comunitat Autònoma, però existeixen diferències importants entre Castella a una banda i Lleó a l’altra. I dins de Lleó, El Bierzo té molta més afinitat amb Galícia –lingüística, cultural, gastronòmica i fins i tot històrica– que amb Lleó. Al sud d’Extremadura passa quelcom semblant amb Andalusia.
I després tenim Múrcia, Madrid, Cantabria o La Rioja, que són d’aquelles comunitats de nova creació. Pregunteu als vostres pares o mireu mapes fins a 1978. Veureu que Múrcia y Albacete era una regió per si mateixa, les actuals Rioja i Cantabria eren part de Castilla la Vieja, al seu torn diferenciada de la Región de León, i Madrid s’emmarcava a Castilla la Nueva.
Per on comencem? Reconeixem uns pobles i els altres no? Ens quedem amb les “comunitats històriques” que no han modificat el territori des de meitat del segle XIX? O per les altres? On es situen, conceptualment, les unes i les altres? Es pot equiparar, com em feien veure, Murcia amb Euskalherria? És un tema molt complicat.
Sigui com sigui, el que interessa a més de demostrar que no es reconeix la persona jurídica Espanya, és guanyar suport allà on no el tenim. I ja que hi som, per què no treballar amb els diferents moviments independentistes –molt minsos, sí, però hi són– d’arreu? Com s’ha de desenvolupar aquesta part de l’estratègia és un tema difícil i que cal pensar.
Sobre a on s’estableixen els diàlegs, l’opció racional seria a nivell de parlament autonòmic. Però això no exclou que es puguin cercar aliances per províncies o, per què no, aliances entre ciutats, que és una de les modes del futur immediat.
Desmuntar l’associació burgesa
Des de Catalunya, i també des d’alguna altra banda, es vol associar això de la independència a la burgesia catalana. S’acusa i es fan retrets de classisme i de menyspreu a les classes obreres.
Nosaltres ja sabem que no és cert, i que aquests intents es basen en una lectura ràpida i esbiaixada de diferents períodes històrics. Durant tot aquest temps, explicar la veritat no ha ajudat. Tampoc ho farà en el futur.
Si s’ofereix un diàleg directe i de tu a tu amb les Comunitats Autònomes, tant les riques com especialment les pobres –molt chrestià i catòlic, això d’apropar-se als pobres–, crec que podria arribar a treure pes a aquesta associació.
A Catalunya, i això no és “relat” sinó realitat, ens hauria de preocupar l’estat dels futurs veïns. El seu benestar ajuda al nostre, i no crec que us hagi d’explicar gaire la diferència entre tenir uns veïns de bon humor i uns que estan tot el dia enfadats, i més encara si estan enfadats amb nosaltres.
Clau de país
La Fraternitat Unilateral és pensar, i sobretot actuar, com un país. Un país sobirà estableix relacions amb els seus veïns i busca col·laborar-hi. Principalment en benefici propi, però també mutu.
La Conselleria d’Exteriors –o com es digui després de la impugnació–, amb Romeva al capdavant, hauria de fer una ruta per tot el territori espanyol. I publicitar-ho als quatre vents.
Com a ciutadà espanyol no se li pot negar recórrer el territori. Com a representant electe, menys. Seria molt interessant que a Espanya ningú el rebés. I encara millor que ho fes la policia.
Per això cal fer-ho i que hi hagi càmeres davant. Moltes. Pels que veieu sèries de política americana, cal muntar un comboi de periodistes com el que segueix als presidents Bartlet i Underwood.
Es vol internacionalitzar la independència? Doncs comencem a tractar als països veïns, incloent-hi el territori espanyol, a través de la Conselleria d’Exteriors. Romeva és un gran actiu, cal posar-lo en marxa aquí també.
D’altra banda, res més interessant que una foto de Romeva davant les portes tancades dels diferents parlaments autonòmics o ajuntaments, mentre explica als reporters que ell venia a oferir col·laboració tangible per solucionar problemes concrets.
Una altra possibilitat, i risc que algú segurament temerà, és que es rebi al conseller amb policia i altres cossos armats, i que se’l detingui per fomentar la sedició. Sentint-ho molt, el risc va amb el càrrec.
Per altra banda, no hi ha contactes arreu? Veure titulars semblants a “catalan leader held by police while volunteering for help” ho trobo deliciós. No veig gaire internacionalització millor que presentar un càrrec electe detingut en l’exercici de les seves funcions mentre oferia col·laboració total i desinteressada.
Infraestructures
A Espanya, quan treus per exemple el tema dels peatges la resposta automàtica és que “el Estado se volcó en industrializar y mejorar el País Vasco y Cataluña, y os pusieron autopistas cuando aquí –qualsevol lloc de la resta peninsular– apenas teníamos una carretera nacional“. I per molt que us dolgui, tenen una part de raó.
Encara que es tregui la bandera de l’eix transversal construït per iniciativa pròpia, no els faràs sortir d’allà. El sentiment de greuge és tan gran, que qualsevol cosa que diguis es veu com justificació de la cobdícia catalana.
Anar garlant sobre la inutilitat de fer aeroports aquí i allà, quan a casa en tenim quatre, no resulta gaire profitós. Alimenta la nostra imatge cobdiciosa i el seu sentiment de greuge comparatiu. Per tant, penso que seria una bona idea deixar estar el debat de la manca d’infraestructures com a cavall de batalla, almenys de cara enfora.
Desmuntar el paternalisme
Des de les files En Comú s’ha defensat que cal regenerar Espanya. És una tornada al paternalisme imperialista del catalanisme de fa cent anys que, per cert, tant es critica des d’En Comú. Coses de la memòria selectiva de la història, suposo.
Que Catalunya és una de les parts/regions/com li vulgueu dir privilegiades, espavilades i que s’ha buscat les castanyes el millor que ha pogut no és mentida. Que això ha fet que des de Catalunya es miri a la resta d’Espanya per sobre l’espatlla, o que es facin comentaris, declaracions i observacions sobre la capacitat laboral, física i fins i tot mental de la resta dels seus habitants tampoc ho és.
De fet, jo he viscut una conversa entre dos amics meus, on un català nostrat deia, a un gallec, que “de Aragón para allá són todos unos follacabras“. Pretendre convèncer algú dels teus arguments dient-li “follacabres” és… complicat…
El relat de superioritat ha d’acabar. No només ha d’acabar, sinó que s’ha de revertir. Com? Ni idea. Però potser es pot començar per esbrinar les raons que han conduït les regions a l’atur endèmic, a una dependència del govern centralista de la persona jurídica Espanya, o a una despoblació del món rural.
Per cert, us espanta la des ruralització del Pirineu i el Pallars? Aneu a Astúries. Aneu a Galícia. Aneu aquí al costat, a Jaca. O a Teruel, que fa poc hi han posat una autovia nova i des de Lleida s’hi arriba en un tres i no res, quan fa uns deu anys es trigaven unes 6 o 7 hores –les infraestructures a Catalunya, oh sí.
El greuge comparatiu
Amb el paternalisme, cal desmuntar i revertir el sentiment de greuge comparatiu de Catalunya. Sí, la persona jurídica Espanya ens roba. Però ens roba a tots –bé, a tots, tots, no. Almenys no a tots igual.
I fa servir el botí per enfonsar cada cop més certs territoris en la dependència. “Voteu-me i us garanteixo pagueta, places de funcionari i el que faci falta”. Andalusia i Extremadura “vagos y funcionarios”.
No tinc amics ni coneguts a Extremadura, però sí a Andalusia. Cal repassar-ne la història, la propietat de la terra, la gestió de la indústria –sí, es veu que hi havia foneries, a Andalusia. I altres coses!–, de la mineria –Río Tinto s’explota des del segle XIX– i com de mica en mica s’ha anat des empoderant a la població i convertint-la en ionquis de l’ajuda pública.
Mentre mireu per sobre l’espatlla i feu acudits del PER, penseu que si això de la independència no ho fem bé, la persona piconadora jurídica Espanya entrarà a tot drap i desitjarem ser l’Andalusia del nord per tal d’evitar esdevenir la Irlanda de Cromwell.
Fraternitat Unilateral a fora per convèncer als de dins
Com veieu, hi ha molts plans, focus, fronts i tecles per tocar. La idea principal, repeteixo, és obviar l’Estat Espanyol com a interlocutor per dirigir-se directament a cada autonomia/regió/ciutat/quelcom espanyola, i negociar-hi de forma directa i unilateral.
Amb això, amb la demostració de fets tangibles –un concepte completament diferent de “mostrar bona voluntat” de la catalanor tradicional–, crec que s’aconseguiria desactivar gran part del discurs que, avui en dia, permet que En Comú segueixi amb vida política.
Si es guanyen amics a tota la resta d’Espanya no només es desactiven molts discursos, sinó que gran part del suport que té En Comú, el que ara per ara es defineix com unionista per diferents raons que van des de la por a la ràbia, canviaria i passaria a comptar vots favorables a la independència.
Cal mostrar una Catalunya no ressentida, no victimitzada ni paternalista, no cobdiciosa. Oi que ens perd l’estètica? Doncs guanyem imatge, que n’anem curts. Una Catalunya disposada a col·laborar amb la resta d’Espanya en el futur –no amb la personalitat jurídica, amb l’altra–, òbviament, que us conec, cadascú des de la seva pròpia personalitat i sobirania.
Una Catalunya que no abandona a ningú a la seva sort –remarcar això en especial. I sempre tenint en compte que, per molt que no s’abandoni a ningú, el nostre camí és un altre.
Si s’aconsegueix demostrar això, el discurs de l’emergència social, que tenalla una bossa important que avui és unionista, cau pel seu propi pes. Si ho hagués d’explicar amb un parell de frases –espereu, que després d’aquesta tirallonga he de riure– podria quedar quelcom semblant a això:
Cosins –perquè per molt que els pesi als dels cognoms, aquí som tots cosins propers o llunyans, i si no feu-vos una prova d’ADN. I si no us la feu, aneu pensant en les malalties que provoca l’endogàmia–, nosaltres estem dats pel sac per la persona jurídica Espanya, però sabem que vosaltres també.
Nosaltres volem marxar, però us estimem, som família i no us volem deixar tirats. Podem enfonsar-nos tots mentre el Capitalisme –de Capital de l’Estat– ens xucla la sang, o podem mirar de lluitar per sortir-nos-en. Nosaltres us oferim tot el que tenim. Què decidiu?
I ara... què? 