Quan hom és jove, inexpert i necessitat de calés, s’embarca en mil i un projectes. La majoria d’altri. Alguns acaben abans de començar, d’altres naufraguen, o inclús embarranquen i et deixen tirat a una illa amb poc més del que portes posat.
Quan s’és jove, diuen –diuen, diuen, diuen!–, és molt més fàcil començar coses noves que quan s’és més gran. Però això no ho sabrem mai fins que no ens toqui, que serà quan tinguem l’edat suficient per demostrar la validesa o la falsedat de la teoria.
Ara m’acosto a l’apocalipsi, a la revelació quarantina. I en una de les pre-revelacions vaig esdevenir conscient d’allò de “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
De fa anys que premo tecles i escric coses. Principalment en aquest blog, però en diverses ocasions durant aquest temps he pujat al carro d’altri. Així que, per canviar, tocava començar un projecte propi.
La idea va sorgir mig en conya, però a poc a poc prengué cos. I després d’un parell de converses, de descobrir Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios i d’un parell de bromes amb en José Luis Martin sobre el títol, va esdevenir real allò de “doncs ara farem una Revista Digital”.
I així, demà dimarts 6 de setembre, rebrà la llum la revista digital multitasca, transdisciplinària i antiimperialista. No és un diari. Ni un tinglado cultural. Ni una tribuna des d’on promoure nous autors. Ni un projecte emergent. Ni un digital d’opinió.
Sí que vol ser, com demà ampliaré, exaltació de la diversitat, ja sigui temàtica, personal, d’idees o de visions. Això no és nou, però com deia aquell, «els llibres sempre parlen d’altres llibres».
És ben cert que hi ha infinitat de blogs, revistes, diaris i publicacions digitals. I més que n’hi hauria d’haver! Ja paro, perquè si no no deixaré misteri ni intriga. Arriba el tapirisme. Sense pirotècnia, ni llumets ni música –els tapirs són uns bitxos tímids–, però demà el #Hype es farà realitat: Le Tapiriste surt a pasturar.
No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida. Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.
Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.
Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.
Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.
Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona
Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.
De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,
Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir
O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.
Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también
És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.
Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.
Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.
El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.
Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.
Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.
I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.
No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.
El món de les traduccions de, per exemple, títols de pel·lícules és espectacular. El darrer exemple el vaig trobar el passat cap de setmana. Paint your wagon, la tremenda pel·lícula amb Clint Eastwood, Lee Marvin i Jean Seberg –ai!–, a casa nostra la van traduir com La leyenda de la ciudad sin nombre. Com a mínim, el títol en castellà té a veure amb alguna cosa que apareix al film.
Però les traduccions psicotròpiques comprenen, també, el món musical. I no només parlo de títol. Lletres i tot. Avui us parlaré, breument i wikipèdica, de I only want to be with you.
Original de 1964 i interpretada per Dusty Springfield, la cançó –que recorda molt les produccions de Phil Spektor i el seu wall of sound— és una declaració amorosa.
I don't know what it is that makes me love you so
I only know I never want to let you go
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
It happens to be true
I only want to be with you
It doesn't matter where you go or what you do
I want to spend each moment of the day with you
Oh, look what has happened with just one kiss
I never knew that I could be in love like this
It's crazy but it's true
I only want to be with you
You stopped and smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now listen honey
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you
Oh, oh, you stopped and you smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now hear me tell you
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you
I said no matter, no matter what you do
I only want to be with you.
Dusty Springfield va aconseguir, amb I only want to be with you, el quart lloc a la llista d’èxits del Regne Unit del 1964.
Mentrestant, a Madagascar, quatre germans de la família Rabaraona havien format Les Surfs, un grup que com la majoria de formacions de l’època, es dedicava a la cançó lleugera i a versions. És interessant saber que aquest grup, de Madagascar, participà en unes quantes ocasions a festivals com San Remo o Montreux, arribant a actuar al conegut Olympia de París.
Com deia, Les Surfs cantaven principalment versions. Una d’aquestes fou Ahora te puedes marchar. Encara que pel títol no ho sembli, és la versió espanyola de I only want to be with you. I si el títol ja és discordant, espereu a llegir la lletra.
Si siempre tu me hubieras dicho la verdad
no habría un motivo para regañar
y hubiera guardado dentro de mí
la llama del amor que siempre te pedí
y no me quisiste dar
Ahora te puedes marchar.
Hubieramos podido llegar a fundir
el ritmo de dos corazones al latir
por que no quisiste oir mi voz
ya es tarde para darle una solución
yo te quiero olvidar
Ahora te puedes marchar
Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor
Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar
Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar
Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor
Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar
Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar
Les Surfs també van fer aquesta mateixa versió, diametralment oposada a l’original, en francès, À present tu peux t’en aller.
La versió original és important, ja que permet descobrir, per exemple en pel·lícules o sèries, inflexions i situacions de guió que són absurdes un cop es tradueixen. Al món musical, la diversitat ens aporta un xic de diversió i la curiositat de comprovar que amb una mateixa melodia es poden dir coses completament diferents.
I ara... què? 