Trump, o quan la veritat explota als nassos

Durant tot el procés electoral dels Estats Units d’Amèrica he mantingut una mena de posició neutral –posició intel·lectual-conceptual privada. Malgrat això, algunes de les accions de l’actual POTUS no em semblaven malament, com per exemple les crítiques i assots a la indústria de les notícies. També considerava que tot el buzz era l’equivalent, oposat diametralment, al que vam viure fa vuit anys amb Obama. El pèndol que retorna. Multiplicat per 100 o més. El karma, si voleu.

Ara, però, sí que sento la necessitat de dir la meva. Ho faig després d’un parell de caps de setmana on he conegut gent interessant i on he constatat que els n ord-americans, inclús els anomenats “expats”, estan realment afectats per tot això. I després, també, de llegir punts de vista de gent important per a mi, i després, sobretot, de la primera setmana de Trump com a POTUS.

En aquesta primera setmana, Trump s’ha pixat en tot el que ha pogut i més. No ha “revolucionat” l’administració, sinó que hi ha entrat amb un “monster-truck“, aixafant i destrossant tot allò que ha trobat.

Tanmateix, l’acció més espectacular ha sigut tancar la frontera de forma arbitrària a un model determinat de persona, i tot seguit acusar els crítics de la mesura d’afavorir l’inici de la tercera Guerra Mundial.

Països com Turquia i Iran ja s’han afanyat a mostrar-se com llocs ‘moderats’. No han reaccionat amb duresa i indignació, sinó amb declaracions tangencials, contenció i ‘sarcasme’.

Turquia –un país que no fa ni sis mesos ha realitzat una depuració d’opositors al govern brutal en forma de cop d’estat encobert– i Iran estan quedant com llocs normals i fins i tot raonables. Cal repetir-ho: en una setmana, Trump ha fet bons els règims dictatorials de Turquia i Iran.

Que Trump “segueixi les polítiques d’Obama” és totalment irrellevant. És cert que Obama ha asfaltat el camí amb accions com l’ampliació d’atribucions de la National Security Agency, pròrrogues de la Patriot Act i altres gentileses. Quan molts denunciàvem aquestes pròrrogues no era gratuït. Atorgar poders gairebé il·limitats a un Estat és un perill quan aquest està en mans d’algú normal. En mans d’un psicòpata és risc manifest de desastre.

Cal aclarir que anar contra Trump no significa estar a favor de Clinton –o de qualsevol altre–, com sembla ser la moda avui en dia. Considero que Obama és un dels Presidents més nefastos de la història, però l’alarma és que Trump, un psicòpata narcisista de llibre, ha aconseguit situar-se al Despatx Oval amb un discurs que, ara, estem descobrint com obertament feixista i totalitari. I el més curiós és que l’home sempre ha dit la veritat!

Som molts els que pensàvem que

a) que no aconseguiria la nominació
b) que no seria escollit
c) que quan comencés el mandat rebaixaria el to
d) your flavour choice

El problema és que Trump ha arribat amb l’America First, un discurs nativista –no nacionalista, molts nacionalistes estatunidencs són immigrants–, i d’altres consignes de cara a la galeria. I els electors ho han comprat.

El problema és que molts dels que han comprat aquest discurs ara es veuen afectats per alguna de les ordres executives –decretazos en diem aquí– i estan començant a descobrir el que han fet. Com deia, Trump mai ha mentit, però no l’hem ‘llegit’ de forma literal.

El problema és, també, que arreu hi ha qui surt amb la cantarella “Trump només està complint les promeses electorals”. Personalment ho considero una boutade de proporcions èpiques.

El problema no és ara, sinó allò que pot arribar a venir. Trump és confrontació, és teatre i escarafall, conflicte i incendis forestals provocats per ell o el seu entorn, per tal d’aparèixer després com el salvador.

Un d’aquests incendis que s’està planejant és el trasllat de l’ambaixada a Jerusalem. És un moviment que no aporta cap mena de benefici a ningú, només problemes. Però part de la comunitat jueva internacional, contenta pel fet que The First Son In Law Of The United States (FSILOTUS?) sigui jueu –ja veus tu–, està aplaudint amb les orelles, sense tenir en compte que qui haurà de sortir M16 en mà no són ells ni els seus fills, sinó els soldats al terreny. I que després els tocarà rebre a ells a casa, i la resta de jueus arreu del món, com aquells que aplaudien el resultat electoral i ara tenen familiars retinguts a l’aeroport.

Potser Trump és un revulsiu que necessita no només els Estats Units d’Amèrica sinó el món sencer. Potser és un revulsiu per la indústria de les notícies, que hauria de recuperar la seva funció original. Potser és un revulsiu perquè els estatunidencs recuperin l’esperit que els va portar a ser model i far.

Potser és un revulsiu per al món sencer, per espavilar i aprendre que cal no vendre’s l’ànima al diable. Un revulsiu per comprendre que les paraules porten, de forma inevitable, als fets i que, per tant, cal estar atents als discursos d’odi per saber què vindrà després.

O potser és tot el contrari, un indicatiu que la humanitat no aprèn dels seus errors. Potser és que els humans tenim molt bones intencions fins al moment en què arriba un flautista d’Hammelin i ens porta a tots cap al barranc, tots feliços, tots contents, saltant, ballant i aplaudint fins al moment en què perdem el peu i comencem a precipitar-nos, tot pensant “com hem arribat fins aquí”?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s