Fa cosa d’un temps vaig escriure unes impressions sobre el futur de l’ANC amb el canvi de direcció. M’agradaria dir allò de “no m’agrada tenir raó”, però és mentida. Com tothom, m’encanta tenir raó. I si puc refregar-ho a la cara d’algú, millor encara. I avui toca. Perquè fa cosa de mes i mig vaig fer pública la meva agenda personal:
- -aconseguir un país que pugui sentir propi.
- -lluitar contra qualsevol persona o entitat que me’l vulgui arrabassar, vingui d’on vingui.
Des de mitjans del passat mes de novembre, i en especial des de la convocatòria d’eleccions per decret de Mariano Rajoy, Soraya Saénz o qui sigui –perquè jo no tinc clar encara a qui nassos van posar de MHP-virrei interí–, la classe política catalana està “como pollo sin cabeza“.
Dels tres partits obertament independentistes, només les CUP se salva. I que ho digui jo, té uns pebrots que ni en Weston. Hem tornat a viure la bajanada suprema de “llista única sí-llista única no”, amb totes i cadascuna de les teories hagudes i per haver –i també per inventar– sobre quina estratègia era millor.
Un cop començada la campanya, amb una Llista del President, la llista d’ERC i la llista de les CUP, l’espectacle va ser profundament lamentable. I això que mai segueixo cap campanya electoral, i molt menys paro atenció als programes, i encara menys a les promeses dels candidats.
ERC, que en principi se suposa que és un partit independentista, va decidir optar per guanyar vots, amb l’excusa d'”Implementar la República™”. “La República”, així sola, és una cosa tant etèria com absurda. Una “república” és una forma de govern més o menys democràtica.
A mi ningú m’ha preguntat si la forma del nou país –que no Estat, que a Can Arfues som una mica àcrates– ha de ser una república –bananera o no–, una autarquia, una monarquia o una teocràcia. Malgrat això, accepto la imposició de “república” com a forma del nostre, esperem, futur país.
Però no, a ERC se’ls va fotre al ceballot que s’havia d’Implementar la República™. Ara bé, què nassos significa això? Els qui hem treballat en consultoria, sabem a la perfecció que “implementar” i “merda inútil” són sinònims perfectes. Per tant, quin pla tenia, Esquerra Republicana de Catalunya?
Ni idea, però al discurs canviant dels mateixos candidats, hi podem sumar en Joan Tardà llençant floretes als Comuns, aquells que ja han deixat clar que no els interessa en absolut fer res que impliqui un mínim d’activitat cerebral.
I encara pitjor. En preguntar per aquests temes a tres persones de/properes a ERC –entre elles familiars–, incloent-hi un possible pacte amb els d’En Comú, les respostes van ser “això a mi no em toca. Ja s’ho faran els de dalt“. Bastant galdós.
I tot això, mentre Albano Dante-Fachín, sens dubte l’heroi d’aquest procés electoral, començava la campanya dient que no es presentava, va repartir bufetades a tort i a dret, alertant que l’únic vot útil contra l’España Jurídica –la que es passa des del primer dia pels pebrots el seu Estado de Derecho, les seves lleis, reglaments, Constitución i legislació internacional–, era a qualsevol partit que defensés la independència. Qualsevol partit, al tanto.
I mentrestant, Esquerra Republicana titllant als votants –a mi, a vosaltres, a tu, tots, tothom– d’imbècils si no els donàvem el vot, única forma útil i fefaent d’aturar no-sé-què i, és clar, d’Implementar La República™, sigui el que sigui que vulgui dir això.
I pensaven que guanyarien còmodament i tranquil·la. Però no. Resulta que la llista més votada va ser, oh oh, Ciutadans. Decepció. Ràbia. Impotència. Implementar™. Merda Inútil™.
Com els nostres cosins germans espanyols, perquè en realitat som família, portem a dins –molt a dins– el cainisme i allò d’abans trencada que de Convergència/Esquerra/Cupera/inserti-aquí-la-seva-opció-política-més-odiada.
Per això, lluny de fer autocrítica, a can ERC van decidir acusar els companys de ruta. Sensacional. Jugada mestra™. Una preclaritat mental sublim, més encara si tenim en compte que, des de mitjans octubre, hi havia una desena de persones a la presó.
Mentrestant, a l’altra banda, Junts per Catalunya va basar la seva campanya en “reinstaurar el govern legítim i fer tornar al president”. Lloable i tot el que vulguis. És la llista que jo votí. Però com he dit, ni el programa ni les promeses m’interessaven. De fet, el programa de les tres llistes hauria d’haver sigut un punt únic: aconseguir la independència de Catalunya.
Mentre uns volien “implementar”, els altres volien “fer tornar el president legítim”, que també podria ser sinònim perfecte de “merda inútil™”, ja que sabem perfectament que serà empresonat en pic arribi a 5 quilòmetres de la frontera espanyola. És a dir, merda inútil arreu.
Quin ha sigut el problema? Que després que des d’ERC s’hagi escollit atacar i recriminar a JxC que no complia el programa i obligar a Puigdemont a què tornés, Junts per Catalunya no ha optat per tenir “sentit d’estat”, sinó que ha permès que els seus propis grillats comencin a llençar merda sobre ERC.
I tot això, en paral·lel a la free-rider –as in freestyle— de Marta Pascal. Que sí, que visqui la llibertat de consciència i d’expressió, però no estaria de més que la tanquessin a un soterrani fins d’aquí dos o tres-cents anys –junt amb en Joan Tardà, per caritat– , per tal de poder tenir un discurs mínimament coherent.
Deia que en comptes de demanar serenor i fer servir els canals discrets, que existeixen com es va demostrar durant aquest estiu de 2017 fins a mitjans de novembre, Junts per Catalunya ha optat per engegar, també, el ventilador i repartir merda inútil™ a tort i a dret.
Una de les coses més execrables que he llegit al sector JxC és recriminar a ERC que la defensa d’Oriol Junqueras estigui alineada amb la tàctica del Gobierno de España. Acusar de traïció, ni més ni menys, al vicepresident del govern legítim que tant defensaven. Ni els pebrots del Weston.
Però a què ve tota aquesta brasa? A què ve tanta exaltació? Doncs al fet que aquesta situació, justament i precisa, era el que havia d’impedir, oh oh, l’Assemblea Nacional Catalana. Sí, els del suflé que vaig dir fa un temps.
Fa dies que llegeixo gent que comença a dir, de forma oberta, que ni pla, ni full de ruta ni res. I no els culpo. Però m’atreveixo a dir que més que improvisació, hem assistit a un reguitzell de canvis, mutacions i modificacions de El Pla™, algunes per il·luminacions preclares, i també a un cas típic –de manual, que dirien els Analistes™ de El Procés™– de cagada en el dilema del presoner.
El pla original –sí, crec que hi havia un pla que s’ha seguit fins fa un mes i mig– ha patit modificacions i mutacions pel camí. Que si el Manifest del Referèndum –bona idea, però innecessari pel meu punt de vista–, que si les eleccions, que si pactes, que si mediació internacional.
El que vulgueu. Però la funció de l’ANC, en el pla original, havia de ser mantenir la unitat dels partits polítics independentistes. En una frase: evitar a tota costa l’espectacle de merda –inútil– que estem patint des de mitjans d’octubre.
Però no. Com deia, si estudiem molt per sobre el “dilema del presoner”, veurem que estem immersos en el cas en què cada actor decideix mirar només per si mateix. Esquerra Republicana –i entorn–, plorant perquè no els han deixat guanyar les eleccions. Junts per Catalunya –i entorn–, titllant de traïdors Oriol Junqueras i el seu partit. L’ANC fent mobilitzacions per alliberar a Els Jordis™.
I mentrestant, el més calent a l’aigüera, el Gobierno de España fent i desfent, i nosaltres, els vianants, veient-les venir i matant-nos lentament entre nosaltres. Els espanyolistes –em nego a emprar el mot “unionista”–, desbarrant amb la bajanada –per nosaltres– de Tabarnia, els collons del Wamba i la mare que els va parir a tots.
Tantes jugades mestres, tants “de manuals” que sembla que us heu llegit, i tanta “implementació™” de jo què sé què. Tants analistes que en saben un niu de tot, però potser resultarà que només calia llegir un llibre i prendre’s seriosament algunes coses de Teoria de jocs.
Com per exemple, que hi juguem tots. La teoria de jocs no va de que la vida real sigui un joc d’ordinador en el qual puguis estar gravant la partida cada 5 minuts per, si la cosa no surt com esperes, tornar enrere. Tots prenen decisions, tots actuen, tots juguen, i no s’ho val a plorar quan les coses no surten com havíem planejat que sortirien.
El dilema del presoner deixa entreveure que quan dos socis col·laboren, tenen millors opcions per aconseguir un millor resultat global. Però si cadascú opta per anar per lliure, només un dels socis aconseguirà un bon resultat, mentre l’altre sortirà perdent.
Potser va sent hora que la classe política, i el seu entorn immediat, s’oblidi de partidismes, de rancors, de merda infecta i absurda –i inútil–, i es dediqui a fer allò per al que els ciutadans que els hem votat: treballar per la independència de Catalunya. Només quan s’aconsegueixi i asseguri això, i a veure si d’una punyetera vegada ho enteneu els dels partits polítics, els grups amb agendetes i tronats varis, ens podrem posar a passar comptes i a cobrar factures.
I una altra cosa que potser us hauríem de marcar a foc al front, per tal que ho poguéssiu llegir cada cop que us mireu al mirall: “unitat” no és el mateix que “uniformitat”. Tot plegat comença a fer angúnia, per no dir que també feu venir ganes d’engegar-vos a tots i marxar del país, sigui per sempre o per molt temps.
Comencem a estar-ne fins als collons, per no plagiar a dom Estanislao, de tots vosaltres. Feu el favor de posar-vos a treballar, perquè si no el resultat podria ser molt pitjor del que totes les enquestes –les mateixes enquestes que no n’encerten ni una des de fa deu anys– preveuen.
L’ANC hauria de deixar de fer el ridícul amb mobilitzacions inútils i començar a pressionar de forma salvatge i implacable a ERC, JxC i associats. Que deixin de fer l’imbècil –encara que tots sabem que és molt important fer l’imbècil–, i estiguin per la feina.
Som nosaltres, els ciutadans, els que ens hem jugat la cara i el físic –i alguns, com en Roger Español, fins i tot l’han perdut per sempre– perquè ells ara estiguin tot el dia dient-se el nom del porc arreu.
No m’interessa una classe política d’aquesta mena. Us paguem el sou. I aquest cop amb sang. Deixeu de jugar a veure qui és més guay, i comenceu a treballar de forma immediata, perquè potser d’aquí poc ja serà massa tard.
He dit.
I ara... què? 