Castrum Apiaria. És el nom que els romans van donar al que avui es coneix com Piera. Poble killo –no ho dic jo– i terra d’abelles. I de fang. Però principalment d’abelles. Ho porta al mateix nom del poble.
I si Castrum Apiaria és el “poble de les abelles”, la Domus Apiaria hauria de ser la “casa de les abelles”. I ara visc a una Domus Apiària. Des de divendres al migdia tinc noves veïnes. Un eixam s’ha instal·lat sota les teules del sostre. Les sento des del menjador. Bzzzzz… Bzzzzz….
Les descobrí una estona després de treure el cap per la finestra a tafanejar –esperava una entrega per missatger que, per cert, encara no ha arribat–, quan sentí una mosca grossa que intentava fugir. En anar a obrir-li la finestra, m’adoní que de mosca res. I en guipar finestra enfora, allà estaven. Volant. Voltant. Cercant. Instal·lant-se. Imaginí la reina espetant un “no me pises lo fregao!” a les obreres. I als sànganus. Sobretot a en aquests.
Després torní a sentir l’abella de dins de casa. Prop de la finestra de l’entresolat. Tenia una companya. Després de maniobres complicades, i un esglai important, les vaig aconseguir fer fora. A les dues.
Perquè les abelles són una espècie protegida. Diuen –diuen-diuen– que estan en perill d’extinció i que les hem de salvar. Per això truquí immediatament als bombers i la policia. “Acordoneu la zona, porteu una grua i salvem a les abelles!“.
Però la resposta fou
-Si no estan a la via pública, te n’has d’encarregar tu.
-Les tinc al sostre de casa.
-Doncs hauràs de trucar a un apicultor.
Llavors eixí al carrer, per intentat guaitar un xic més. Des de l’escala, el brunzit encara era més gros. BZZZZZ… BZZZZZZZ… Desenes d’abelles maldaven per sortir per la claraboia de l’escala interior. Desconec com hi havien arribat, però no podien sortir.
Ara reposen. Repartides en replans i esglaons de tres pisos diferents. Mortes per esgotament. Les seves germanes segueixen al teulat. Avui, però, plou. I no en sento el zum-zum. Les abelles no són nècies, i quan fa mal temps s’amaguen. M’ho va dir l’apicultor contactat per l’administrador de la finca. També em digué que potser estan de pas. Que esperés a dilluns, i ja farem. Però això fóu divendres.
Dissabte pugí al terrat dels veïns. Les abelles no feien bola, ni estaven eixamades. Voltaven sota les teules. Diria que s’han instal·lat de forma definitiva. Perquè els himenòpters seran insectes, però ximples no. I jo no sóc apicultor. Tan sols sóc un ciutadà conscienciat. Perquè cal salvar les abelles. Perquè he vist els cartells, els anuncis i penso globalment i actúo localment. Però em preocupen.
Pateixo i sento pena pels cents d’abelles mortes del replà de casa, tot i el meu avís a les autoritats. I ara tinc por que no em jutgin per genocidi himenoptèric, causat per omissió de socors. I per delicte d’odi especista. M’hauré de desfer dels cadàvers. Però abans els hi he fet unes fotos, per l’assegurança. Amb una mica de sort, s’encarregarà de pagar les costes de la retirada del rusc.
Perquè les abelles estan en perill d’extinció. I cal salvar-les. Perquè la biodiversitat està en perill sense la seva acció pol·linitzadora. Però les has de salvar tu mateix. I retirar un rusc d’una casa particular costa doblers. Tant hi fot que l’apicultor se les quedi, els hi posi un rusc professional amb vistes i, després, en tregui profit. El ciutadà conscienciat s’ha de fer càrrec de la retirada. Perquè cal salvar les abelles. Però pagant, eh? Pagant.
Salveu les abelles. Però feu-ho vosaltres. Pringats.
I ara... què? 