Recull d’articles (22)

Avui, el recull d’articles sembla un monogràfic de Medium.

Per tal que no m’acusin de monopoli, començaré amb Are you still there?, una reflexió de Nicholas Carr sobre una novetat que, a casa, hem experimentat.

China’s ‘Sharp Eyes’ Program Aims to Surveil 100% of Public Space. El panòptic total.

8 facts about Point Nemo. El lloc on s’estrellen els satèl•lits.

Apple and Google’s privacy changes are a huge benefit for the creator economy. A prlmera ullada sembla interessant. La llàstima és que qui escriu l’article parla de màrketing d’afiliats.

The New Era of Social Media Isn’t About Feeds. No només els “mitjans socials”, el que sigui el que vulgui dir això. Poques coses encara disposen de feeds fiables.

I per acabar, un article antic de Nicholas Carr sobre la sobreautomatització.

Who Owns The Future (II): l’origen de l’automatització

Darrerament (els darrers anys, vaja), hi ha una sobrepoblació d’aplicacions que incorporen automatitzacions. Des dels sistemes de control domòtic, fins a lectors de feeds i, entre un i altre, absolutament tot.

Una de les raons per les quals rebutjo fer servir aplicacions amb capacitats d’IA absurdes –per què Feedly ha d’automatitzar el filtratge dels meus feeds per descartar el “soroll”?– és la mateixa raó per la qual no faig servir aplicacions amb requisits igual d’absurds: per què una app “llanterna” o de gestió de notes o tasques pendents necessita saber la meva ubicació?

L’automatització automàtica, valgui la redundància, i la febre de l’IA per gestionar-nos les nostres pròpies dades és, com deia Lanier el 2013, una trampa al solitari. Què va primer, big data o les màquines i serveis per tractar les dades?

Errors de vagància

Una de les justificacions, excuses o com se li vulgui dir, a la lentitud i poca penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació(c) és allò de la població envellida, que no està acostumada a emprar segons quines eines.

I jo em pregunto… la gent que fa més de trenta anys que treballa amb un ordinador, i que és incapaç d’escriure i puntuar de forma correcta un correu electrònic o un document de text, quina excusa tenen?

Per què es posen espais abans del punt final en una frase ?

Per què es posa un espai davant , i un després , de les comes? Per què es fa un ús incorrecte de majúscules i minúscules –per no parlar de l’ús de Comic Sans o lletra de colors– i altres errors que, en els cursets aquells de mecanografia dels noranta, no duraven més d’un parell de mesos de classe?

I si no has anat a mecanografia, una mica de cura estètica abans d’enviar el correu, o el document de text, i llestos.

Bàsicament, aquests errors de, diguem-ne mecanografia, per què existeixen, encara?

Who owns the future? (I): servidors sirena

Després d’acabar You are not a gadget, del qual en tinc pendent la ressenya, ja he començat un altre llibre de Lanier: Who owns the future?

Els primers capítols sembla que estiguin escrits com una continuació del llibre anterior, pel que la continuitat argumental l’he trobat molt ben trobada.

Una de les primeres descripcions que fa Lanier és la dels Servidors Sirena: “és un ordinador d’èlit, o un conjunt coordinat d’ordinadors, en una xarxa. Es caracteritza pel narcisisme, aversió al risc hiperamplificada i una extremada assimetria de la informació. És el guanyador d’un concurs de tot o res, i inflingeix altres concursos de tot o res més petits sobre aquells que hi interactuen”.

A part dels servidors obvis de productes financers, ens parla dels bots que escanegen llistats de preus sobre un producte, per tal d’oferir sempre un preu més barat:

Recull d’articles (21)

Avui comença la segona època del Recull d’articles (o la tercera, no sé…).

Consent Theater, de Cory Doctorow, que ens explica la realitat de les diferents legislacions sobre GDPR i privacitat arreu d’Europa. Pista: no es compleix gairebé enlloc, i en podeu fer proves vosaltres mateixos.

Just because it sucks, does’nt mean it’s worth a tweet, de Douglas Rushkoff. A Medium. El model actual, en el que per qualsevol cosa que no ens agrada ho expliquem a tothom. És sostenible emocionalment?

If Facebook is building an Apple Watch killer, the only thing that’ll die is privacy, per The Macalope a MacWorld. Si ens queixem que Facebook recull massa dades amb les nostres activitats a la xarxa, que pot passar quan comenci a fabricar gadgets que monitoritzin les dades de salut?

You are not a gadget (VIII): comunicació postsimbòlica, o com liar la troca

Una de les coses que no aconsegueixo comprendre són les ganes de complicar. Al següent fragment, Lanier parla d’evolucions comunicatives “postsimbòliques”.

No sé fins a quin punt seria més eficient tornar-se transparent i mostrar l’estomac buit que no pas seguir dient “tinc gana”.

Qualsevol comunicació que estigui subjecte a interpretació és poc eficient. Des de la missatgeria instantània fins a mostrar el teu estómac. Es més, prefereixo la missatgeria instantània, ja que el receptor tan sols hi afegeix el to del missatge.

Si ensenyo el meu estomac, depenc de la interpretació que en faci el receptor del missatge: gana, mal de panxa, buidor existencial, sexe estrany o qualsevol cosa que se li acudeixi.

La comunicació ha de ser fàcil. Si ha de millorar-se, prefereixo la telepatia.

You are not a gadget (VII): pops

El llibre ja ha deixat de parlar del passat, i comença a parlar del futur. Lanier ens posa exemples de com les primeres proves de realitat virtual van incloure una demostració de com els humans podem aprendre a “controlar” extremitats addicionals —la simulació era d’un llemàntol—, i explicacions breus de les capacitats de control i connexió cervell-extremitats dels cefal•lòpods, sense parlar de les capacitats de metamorfosi i mimetisme.

Ah, els pops…

La manca de certesa i l’excés de messianisme

Aviat farà dos anys que vaig plegar de Twitter. Intento no llegir-ne gaire cosa ni visitar massa enllaços que m’envien amics i coneguts. Tanmateix, de tant en tant, cau algun article. Com per exemple “Twitter’s certainty problem” .

Em fascina que, ja el 2021, hi hagi qui no vol veure que les aplicacions, al final, les fan servir persones. I les persones tenen comportaments socials humans. El que l’autor de l’article comenta sobre “el problema de la certesa” no és un mal de Twitter. És un mal endèmic de la humanitat que Twitter amplifica de forma superlativa.

Qualsevol persona pot fer la prova: qui us inspira més confiança, algú decidit, que parla clar i aparenta seguretat en el que diu? O algú indecís, que mai té opinió de res o que prefereix callar? A la segona mena de persona, sovint se la manté “aïllada” socialment. Els “rarets”, els tímids, els “peixos bullits”. Els altres, els qui parlen amb confiança, són els qui en qualsevol cercle social aconsegueixen influència. Des del set-ciències a la feina, fins a Gonzalo Bernardos.

Fins aquí cap problema. El problema arriba quan algú recorda la dita: “val més callar i semblar ximple, que parlar i demostrar-ho”. Els presumptes peixos bullits que mai diuen res, podria ser que ho fessin perquè realment no en saben prou, o directament se’ls en fum tres pebrots el tema. I aquell qui parlava amb confiança i certesa, resulta que no és més que un simple opinòleg —faci diners sortint als mitjans o no.

Un dels problemes que hi veig jo, en tot això del problema de “la manca de certesa a Twitter”, és la gent que es pensa que la tecnologia ens salvarà de la humanitat. El tecno messianisme —o el transhumanisme i tot allò que envolta a la Singularitat— intenta traspassar l’estatus de “persona” als ordinadors i altres estris. Hi ha certs trets humans fal·libles —alguns més que altres—, que cal millorar. La mandra de rentar els plats o escombrar el terra l’externalitzem en un rentavaixella o un robot de neteja, que en alguns casos potser fan la feina millor que nosaltres. I per això els fem servir.

Un programa informàtic es pot debuggejar per millorar-ne l’eficiència i el rendiment —o un robot de neteja pot incorporar nous sistemes i més potència—, perquè la finalitat de la tecnologia és facilitar la vida als humans i suplir les nostres mancances i desídies. Twitter, des del punt de vista d’eina “social” —originalment era un sistema de missatgeria interna d’una empresa—, havia d’ajudar-nos a estar més informats. El crowdsourcing de la informació, el periodisme obert, l’augment de les fonts informatives, eren molt bones idees i molt benintencionades. La “ment eixam” que, en teoria, ens hauria d’ajudar a prendre millors decisions. Però la realitat és que els eixams només augmenten l’eficiència de les decisions en dos casos: les abelles i les formigues. Per què? Perquè les decisions es prenen exclusivament per protegir un únic individu de la colònia: la reina.

Les decisions preses per “la ment eixam” no és que puguin ser molt millorables —totalment intranscendents en el millor dels casos—, sinó que han resultat ser realment terribles per als humans. Assemblees obertes i politburós comunistes en són els dos casos respectius. I a Twitter, més que una font d’informació hi trobem una representació de la pitjor cara del comportament “eixam” humà: abusos i pressió i avergonyiment públic.

Quan, com a Twitter, tenim milions de persones que “es preocupen” pels altres, tenim casos com el que ens comenta a l’article, un músic que va fer uns comentaris sobre com ensenyar a la seva filla a fer servir un obrellaunes, i que va acabar rebent una visita de serveis socials, perquè centenars d’usuaris de Twitter el van denunciar, preocupats per si la nena estava desatesa.

El problema, a Twitter i a la resta de la societat occidental actual, no és la manca de certesa —ni el maneig de la incertesa. El problema no és que la gent parli sense saber què diu —això ha passat i passarà sempre. Cal que la gent comenci a deixar de preocupar-se pels altres i comenci a ocupar-se d’ella mateixa. I fent això es podrà fer un altre pas: començar a ser conscients que el tecno messianisme no ens salvarà de res, i molt menys ens salvarà de nosaltres mateixos.

You are not a gadget (VI): infantilisme

Un molt bon punt sobre el desenvolupament de la tecnologia a occident. Fins a quin punt hi ha influit els grans “pilotassos” de l’era Google?

Quin incentiu hi ha en desenvolupar noves fonts energètiques –o formes d’aprofitar millor l’energia– o sistemes de potabilització, si pots fer qualsevol aplicació cool –no cal qie faci res, tan sols que ho sembli–, i vendre-la per una cifra de sis nombres?

Entre això i el tecnomessianisme… la cosa està complicada…