Who Owns The Future (VI): per què li diuen intel·ligència quan en realitat és automatització

Lanier, en aquest llibre de 2008, diu una de les grans veritats que ningú reconeix. The elephant in the room, que diuen els americans: els humans som els qui activem la tecnologia. A juliol del 2021, tot allò que s’anomena Intel·ligència Artificial, en realitat són processos d’automatització de tractament de dades i d’informació. Aquestes dades les proporcionem els humans. No hi ha cap procés autònom, encara menys cap procés autònom creatiu.

Però ens mantenim en la fantasia d’un futur tecno cèntric, on la tecnologia ens salvarà de tot i ens ho farà tot.

Mentre escric això, el robot aspirador corre per casa. Però si no el programem perquè s’encengui, o si no premem l’interruptor, o si no apartem els cables… no funciona del tot.

Who Owns The Future (V): la no tan intel·ligència artificial

Una nova “sorpresa” sobre intel·ligència Artificial: els humans ens adaptem al programari.

Diguem-li SEO o adaptar la nostra rutina a l’automatitzador, en comptes que l’automatitzador automatitzi bé les nostres rutines.

Alternatives a WordPress: Micro.blog

Fa temps que busco alternatives a WordPress. L’eina és massa gran i pesada per a les meves necessitats. I necessita massa manteniment, i si s’externalitza –com ara– a la versió .com, hi ha massa distraccions. I massa mencions a “posa anuncis i guanya diners”.

Ahir vaig topar-me amb Micro.blog, que a primera vista pot semblar una mena de pseudoclon de Twitter, però en realitat és realment una eina de micro-blogging –no com Twitter.

Una altra peculiaritat és que no existeixen els hashtags –per fi algú que pensa!–, sinó que es “categoritza” amb emojis –que potser el remei és pitjor que el problema, també és cert. I last, but not least, també permet cross-posting a altres plataformes, com Medium i versions obertes dels models de Twitter i Instagram, com Mastodon o OwnYourGram –no m’interessen gens ni mica, llegiu per què. Però no només això.

Entre altres coses, també és un editor que funciona com a eina de publicació, no només per al teu [el meu] Micro.Blog, sinó també pot connectar-se a WordPress, en versió .com o al teu propi domini. Aquest article l’escric des d’aquesta eina. Parlant de l’eina, crec que només està disponible per MacOS, iOS i Android. Òbviament es pot escriure des de la interfície web.

El següent pas serà veure si es pot migrar tot l’arxiu. I valorar pros i contres. El principal, que Micro.blog és un servei de pagament per subscripció. Això treu molta palla i posa barreres d’entrada a bots i opinadors sense base, però tira enrere.

Veurem.

Who Owns The Future (IV): la fal•làcia de la intel•ligència artificial

Aquest paràgraf hauria de ser “self explanatory”, que diuen.

El que a mi em fascina és que l’anomenin “intel•ligència artificial” quan en realitat es tracta de sistemes d’automatització.

O tenim una consideració baixíssima de la i tel•ligència, o és un nou cas de tecnoPNL bullshitting.

El robatori de l’aigua

El tema de les factures de serveis, en aquest pais, és…. És com és.

Who Owns The Future? (III): idees, conversa pública i canvis culturals

Els grans canvis culturals, fins fa poc, es produien de forma lenta. Sorgien unes idees que generaven un diàleg públic. Amb debats. Hi havia conversa.

Tot això ha canviat.

És curiós com es reclama cada vegada més que la ciència tingui més presència pública, mentres que els canvis que ens afecten al dia a dia s’accepten, en el pitjor dels casos, de forma tàcita: els problemes dels models de negoci basats en la venda i tràfic de dades privades; de com ens afecten –a nivell social, personal, laboral i global– les aplicacions i nous aparells; de quines repercussions té la “nova economia” (a nivell del model econòmic comentat abans, i també en l’època post-covid: teletreball, empreses tancades i llocs de treball perduts, comerç tradicional contra les cordes, grans proveïdors per internet assolint quotes de mercat cada vegada més grans…–; per què no paren de sorgir aplicacions per automatitzar tasques i millorar la nostra productivitat (de les quals en vull parlar), i un enorme etcètera.

El més preocupant és la cantarella que s’escolta quan es treuen aquests problemes: “potser caldria que deixéssis de llegir llibres conspiranoics”.