Quan Edward Snowden obre la boca, Bitcoin puja un 3%. Òbviament m’ho acabo d’inventar, però era per fer el símil amb allò de les pujades del preu del pa. El que no m’invento és que Snowden sigui un bocamoll de traca i mocador.
Trobo fascinant que hi hagi qui encara el consideri una persona fiable, en tant a abanderat de la lluita pels drets civils i la llibertat dels ciutadans en front als governs tirànics.
Fem-ho fàcil: què pebrots feu creient-vos que un paio, a Moscou, pagat pel govern rus des de fa anys, tingui cap mena d’interès en la llibertat de qualsevol ciutadà? Què us fa pensar que Vladimir Putin, un senyor que després de treballar pel KGB fa vint-i-dos anys que dirigeix el govern rus, sigui un abanderat de qualsevol mena de llibertat per a ningú?
En serio, torneu a donar-vos un cop al cap, a veure si s’us posa bé el cervell.
Una de les coses que tenia pendents era reprendre bé els reculls d’enllaços. En una època en què gairebé tota la informació que ens arriba “curada i filtrada per satisfer els teus gustos”, en el 99% dels casos per algoritmes d’IA dels quals n’hem de parlar un dia de tot el hype i snake oil de la IA, perquè això se’n va de les mans, i què voleu que us digui… els resultats d’aquest filtratge són bastant lamentables, per no dir irrellevants en un 95%.
Per tant, des d’aquest raconet de la xarxa, recupero i mantinc un petit recull d’allò que jo, un humà, he llegit i he decidit que són prou importants com per registre i comentari.
Des que he tornat a Apple, m’he subscrit a un parell de webs de Fanboyisme. Malgrat que començo a trobar molt irritant la inundació d’articles buits amb rumors sobre futures característiques i collonades vàries, depenent del dia hi trobes alguna cosa interessant. Un exemple és que Apple podria estar pensant a abandonar el Regne Unit (almenys ho pensava a mitjans de juliol). Personalment em sembla una idea fantàstica, en especial quan arreu del planeta, molts governs comencen a optar per les famoses “lleis antimonopoli”. També n’haurem de parlar un altre dia, d’això, però amb una lectura ràpida, hom descobreix que aquestes lleis no van de lluitar contra monopolis tecnològics, sinó de rapinyar una part dels beneficis de les grans empreses en forma de més impostos. Tots els governs del planeta, en especial al món occidental, tenen els cofres més que buits. Els rescats a la banca de 2009-12 primer, els estímuls posteriors al comerç (jaajajajaja) i ara la covid, està arruïnant a tothom, governs inclosos. Els governs han de buscar noves formes d’ingressos: les grans tecnològiques, que són un dels pocs sectors que ha sortit enfortit de la pandèmia.
Applesfera és un altre dels Fanboy-Sites al que m’he apuntat. Igual que 9to5mac, el seu feed és un riu constant d’articles traduïts i sense gaire valor –en especial quan has llegit abans la versió original–, però també a vegades tenen coses interessants, com aquesta notícia, alineada amb l’anterior, que ens diu que Facebook estaria desitjant que aquestes
lleis antimonopoli aconsegueixin que Apple hagi de vendre terminals iPhone buits, per tal de poder instal·lar-hi allò que Lord Zuckerberg
desitgi.
Una altra notícia sobre les grans capacitats de programari basat en IA: un quelcom (no sé com anomenar això, perquè no és un programa, ni una aplicació ni encara menys una intel·ligència artificial) mesura el temps que els polítics fan servir els telèfons durant els debats parlamentaris. Si mireu la foto que acompanya la notícia, veureu que només compta els que fan servir un telèfon. I els que fan servir altres dispositius –és a dir, la resta dels que surten a la foto–, no es comptabilitzen? No li diguem IA, sinó calculadora automàtica defectuosa.
Més sobre Facebook i el seu model de negoci basat en el frau. Cory Doctorow ens explica com Facebook ha tancat Crowtangle, una empresa que va comprar el 2016, i que es dedicava a analitzar el rendiment de les publicacions de les empreses de medis socials. El “problema” va sorgir quan des del NY Times van descobrir com millorar la presència i posició d’articles.
I de moment, fins aquí. Que tingueu molt bona setmana.
Que si els treballadors es neguen a tornar a l’oficina, que si els acadèmics diuen que la tendència cap a treballar des de casa és inaturable, etc.
Per sort o per desgràcia, un servidor només va deixar de treballar presencialment durant alguns dies, en què vaig estar de baixa laboral per haver contret infecció per covid-19. Fins i tot estant de baixa, bastants dies vaig treballar en remot.
Un mes exacte després del primer dia de baixa em vaig reincorporar en format presencial. El meu primer dia oficial de teletreball va ser durant el mes de juny de 2021.
És totalment comprensible que ningú vulgui tornar a l’oficina. Gràcies a la política de terror que les autoritats, totes, han emprat des del principi amb el nombre de contagis i el perill invisible, la població no acaba de decidir si té pànic a sortir de casa, o només por, o només en té en horari laboral, o si cuela cuela, i si no, me la pela.
Sí que és necessari revisar el model laboral, en especial al nostre país de traca i mocador, en el qual es premia passar molt temps al lloc de treball, malgrat que no estiguis fent absolutament res relacionat amb la feina.
Però com a part del col·lectiu laboral que portem treballant sense gairebé descans des de març de 2020, i que portem rebent cops i guitzes per totes bandes, em permetreu que digui “au i que us moqui la iaia, deixeu de plorar i poseu-vos a treballar” als qui es queixen perquè han d’anar a treballar a l’oficina tres dies a la setmana.
I ara... què? 