BREAKING: not really

Aquests dies que la dona em deixa treure el cap cinc minuts al dia per Twitter, m’estic reconciliant amb la premsa. Heus ací una dramatització. Si us plau, visualitzeu el clip sencer per a un efecte complet.

Recull de llibres

Avui, intentaré canviar de registre i fugir del monotema de la setmana. Recupero un dels bons costums que mai caldria perdre: compartir lectures. Perquè cal aprendre i saber llegir. I deixar clar que és possible, i desitjable, llegir més d’un i de dos títols alhora.

Aquesta és la llista de llibres que estic llegint en l’actualitat:

• El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. No cal cap presentació.
• Vida de Don Quijote y Sancho. Interpretació simbòlica que Miguel de Unamuno fa del Quijote. I és irrellevant qualsevol cerca de significat ocult per part de l’autor.
• Una historia de amor y humanidad, d’Amos Oz. Un llibre prestat per un cosí fa uns quatre anys, i que vaig reprenent quan m’enyoro de Jerusalem. Llegir les pàgines de la infantesa d’Oz és com tornar als carrers de la ciutat de la pedra blanca. Perquè són els mateixos carrers per on em moc quan la visitava. Els mateixos carrers als quals no sé quan —ni tan sols si— hi podré tornar. Trobar-se dins el text, com diu el mateix autor a l’inici del llibre, és la cosa més bella de llegir.
• En torno al casticismo. Conjunt d’assaigs, també de Miguel de Unamuno, on explica què és i en què consisteix això del “castissisme”, que tan poc s’entén, tant a Espanya com a Catalunya. Hom es refereix a “castís” a qualsevol cosa que soni a madrileny-espanyol. Com el savi ens diu, castís prové de casta, que és llinatge, i és raça. Però qui vulgui veure en això un elogi de ves a saber que, val més que abandoni tota esperança de trobar-ho. Endinsar-se a les obres assagístiques d’Unamuno és un viatge que trenca esquemes. Proveu-ho.
• Del hecho nacional a la conciéncia de España, o el discurso de la república, d’Antonio García-Trevijano. Un dels papus del catalunyisme de l’u d’octubre. Em va repudiar solemnement la seva defensa de la unitat d’Espanya, i el seu discurs de “tota la resta és una ximpleria”. Aquest llibre, dels anys noranta, m’està ajudant, i molt, a comprendre el relat unitari. I més encara, m’està ajudant a descobrir la figura d’aquest gran, i ignorat, pensador.
• La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba. Un regal sorpresa d’un amic. Reconec públicament que desconec a Prat de la Riba, i que aquesta obra, contextualitzada, complementa d’una forma tremenda amb el títol anterior, i m’ajuda a trobar noves lectures als mites fundacionals catalans, provinents del romanticisme decimonònic, i la seva màxima virtut: l’estètica buida de contingut aprofitable.
• Iberia: tierra de fraternidad, de diferents autors. Un llibre que pretén defensar les bondats d’un nou iberisme inclusiu, des d’Espanya. Que al pròleg s’anunciï que fins i tot s’han inclòs autors portuguesos és, com a mínim, fascinant. Quan es constata que els portuguesos passen gairebé mig capítol demanant disculpes, venen ganes d’abraçar-los. Junt amb els dos títols anteriors, forma part de noves idees i nous projectes que vaig teixint a estones.
• Who owns the future?, de Jaron Lanier. El poso aquí per veure si el reprenc. A final d’estiu vaig començar amb la seva bibliografia sobre tecnologia, societat i el futur, començant per les deu raons per clausurar tots els comptes de xarxes socials. Però amb el temps i altres coses, aquest interessant llibre ha quedat relegat a la motxilla de camí a la feina. I en els cinc minuts que dura el trajecte, trigo més a treure’l i trobar el punt que no pas en llegir-ne res.

Llegir diferents títols alhora és bo. Diversifiques temàtiques, i un llibre ajuda a netejar la boira que pugui haver deixat un altre. I si ajuda a escampar la boira pandèmica, tant de covid com de guerra, benvingut sigui tot.

Recull d’enllaços 24: retalls de premsa i comentari d’actualitat

Avui encetaré un nou format per al recull d’enllaços. En primer lloc, els enllaços, avui, seran retalls que he anat recopilant durant aquesta setmana, dels diferents diaris en paper que he llegit. D’altra banda, i per mantenir un registre històric de què penso, també vull fer-me un petit recull i anàlisi de les coses que passen. Perquè l’autor d’aquest bloc, com tots els altres, parla d’ell mateix i del que pensa.

I avui toca parlar del que està passant amb Rússia. Tothom que ha interactuat amb mi durant prou temps sap què penso de Rússia, els russos i els eslaus en general: res bo ha vingut, ni vindrà, mai, de Rússia. Com a molt us puc comprar alguns autors i compositors, però revisant cas per cas i amb molta cura.

Per començar, a casa comprarem una llibreta. I a la llibreta hi apuntarem a qui surti en la defensa russa. I això inclou la manca moral de dir “no a l’OTAN” per justificar que Putin ha esbombat —literalment— el tauler de joc, i ha posat en risc l’estabilitat mundial. Qualsevol que aquests dies ha dit, diu o dirà que la responsabilitat és de l’OTAN, a casa és susceptible d’estar a sou dels interessos russos. Per tant, l’apuntarem en una llibreta per recordar-ho, i en cancel·larem tot tracte que no sigui vitalment necessari.

La mancança moral inclou, també, voler aturar els salvatges cantant molt fort “Imagine” a la plaça major. Perquè la Rússia putinista no són “els bàrbars”. Són els salvatges. I no ho dic jo, ho diu bastant gent que en sap molt més que jo. Al cap i a la fi, els bàrbars volien participar del joc i de l’imperi. Els salvatges, per contra, són els que no només no volen sortir de la selva, sinó que pretenen que tots hi tornem.

A l’altra banda dels immorals tenim tots aquells i aquelles que diuen que no «s’ha après res de dues grans guerres, i quina tristor tot plegat». Ells i elles són els que no han après que no es pot negociar amb dues menes de persones: bojos i borratxos. Les dues guerres mundials es van guanyar amb intel·ligència i força, què és el model d’Atena, què és l’única forma de guanyar als adoradors d’Ares. Als salvatges només se’ls pot guanyar si s’està disposat a anar un pas més endavant d’ells. I això no et converteix en salvatge.

I no és immoralitat ni covardia, sinó manca d’educació bàsica, maldar-se per totes les guerres, i plorar mentre et preguntes com és que la humanitat continua immersa en conflictes. Dic mancança d’educació bàsica, quan també pot ser dissociació de la realitat.

La humanitat implica conflicte o no és humanitat. Conflicte intern, que porta al conflicte extern. Veure’s implicats en conflictes és una merda, sí. Però cal tenir clar que no vivim a l’Edèn, i que l’Adamisme, junt amb tot allò que vingui de Rousseau –i de França, que s’ha demostrat amb la gran feina que va fer Macron parlant amb Putin–, és una ideologia antihumana i cal combatre-la amb tot. L’adamisme que pretén que els humans ens hem de portar bé entre tots per pebrots, és un dels fraus més grans als que ens enfrontem els humans.

Quan un gos sobrepassa els límits, se li pica suaument amb un diari als morros. I si un boig amenaça d’envair Ucraïna, la resposta correcta és situar tot l’exèrcit a la frontera Bielorrussa. No a 100 quilòmetres, directament a la barrera. I forçar que el dictador més antic d’Europa, Lukashenko —a qui en aquest bloc ja coneixem de fa anys—, prengui partit de veritat, i deixi d’amagar-se darrere del bully. I si cal, doncs s’entra a Bielorússia, i de pas es fa caure al feixista Lukashenko, que avui celebra un dels seus referèndums amb els quals modificarà la constitució per poder seguir dos mandats més al poder, i que s’aprovarà amb el 99,99% dels vots.

Dit això, us deixo amb els articles en paper que més em van cridar l’atenció la setmana passada. Que la que comença sigui tranquil·la, i si voleu ajudar, en comptes de cantar molt fort us podeu posar en contacte amb qualsevol de les associacions que estan intentant treure gent de la zona, i oferir-los una casa d’acollida. Que farà molta falta.

Guerra a l’actualitat

Photo by Laurentiu Iordache on Unsplash

Diuen que el gran canvi en les notícies va ser la invasió de Somàlia, narrada en directe per la CNN. El següent salt va ser la mort del papa Joan Pau segon, que va portar les bandes de «Breaking news» a la part inferior de les pantalles, per poder llegir novetats mentre veiem les imatges en directe de les altres novetats.

Si ajuntem tot això amb l’ànsia humana de preocupar-se —és a dir, prendre possessió d’una cosa abans d’aplicar-se en una altra— per tot, tenim un bon poti-poti. Afegim-hi els aplicatius de xarxes socials, i ens trobem tota una sèrie de persones que, independentment dels seus coneixements, es passen els dies enganxats a la pantalla.

Apliquem aquest poti-poti complet a allò de preocupar-se més per allò que passa lluny que el que passa al costat de casa, i s’esdevé l’esperpent. Avui toca la invasió russa d’Ucraïna. Sí, ens afectarà. Però no en tinc ni idea de com ni de quan. Ni em preocupa. Sí, és una tragèdia i morirà gent. I hi haurà refugiats. I moltes coses més. Com en qualsevol altra guerra i conflicte anterior, i com les que hi haurà en el futur. Però no em preocupa.

El que m’ocupa és la dèria que tenen els personatges públics per preocupar-se —o fer-se els preocupats— del que ens és llunyà. Em preocupen les accions buides dels diputats i diputades del Parlament, fent el fleuma i demanant la pau al món —almenys acabeu bé la frase: «i als homes i dones de bona voluntat».

Em preocupa, també, el fervor amb què tothom adopta la posada condemnatòria, malgrat que no pinti res en cap conflicte, i molt menys estigui disposat a actuar de cap manera. Preocupar-se i fer escarafalls eximeix de qualsevol acció pràctica.

Això sí: a qui no condemna, a qui no guarda minuts de silenci, a qui no explota sentiments… «Quin malànima… quina laxitud… quina manca de saber estar…»… Quina collonada! No ens cal estar al tanto de tot. Ni menys encara tenir-ne opinió. Ni molt menys fer-nos sentir arreu, exultant la nostra preocupació per l’estat del món. Deixeu tranquil al món, que ni us ha fet res, ni us deu res!

Sí, la guerra és una tragèdia. I què voleu que hi fem? Sempre hi ha hagut tragèdies, i sempre n’hi haurà. I no és ni bo ni dolent, és la realitat i cal acceptar-la. A vegades amb resignació. I la majoria de les vegades, no cal fer res. Perquè no som imprescindibles. La maduresa de les persones es mesura quan per la capacitat que té de decidir quan cal actuar i quan cal no actuar. I això no eximeix, en absolut, per intentar ajudar de veres.

En aquest món i societat que tenim, malauradament, la majoria de tothom, en acabar la preocupació inicial, se’n busca una de nova i acaba pensant les quatre paraules maleïdes: «cal fer alguna cosa». Cal fer alguna cosa? Per a què? Per sortir a la foto. Sortir a les fotos és molt important. Semblar que fas alguna cosa és molt important. Semblar que s’està fent una cosa quan en realitat no s’està fent res és un art que a Catalunya dominem a la perfecció.

Avui divendres, segurament seguirà l’estripada de vestidures, les lamentacions —però no les bones, de Jeremies, sinó les banals— i les arengues a fer alguna cosa. Avui divendres, jo seguiré amb la meva vida. Intentaré millorar com a persona, i que aquesta millora es reflecteixi al meu entorn més immediat. I quan arribi el vespre desconnectaré del món exterior, i em refugiaré en el temps sagrat del dissabte.

Estar tot el dia pendents de l’actualitat, preocupant-se de tot el que passa al món és fútil i genera encara més preocupació. I això acaba augmentant els nivells de cortisol, i no és bo per la salut. Aquesta futilitat s’entén molt bé llegint atentament Cohèlet, o altres llibres sapiencials. Des que m’ocupo en aquestes coses, visc molt més tranquil amb mi i amb el món.