Tinc un pla…

De les dues G, la del Govern i la del Gobierno, l’única diferència és la “v” o la “b”. Per tota la resta són el mateix. Incompetència pura. Els d’aquí perquè ens han demostrat que no poden portar ni una gestoria. I com que no en saben més, els que ens havien de portar un referèndum independentista vinculant, però no saben ni articular una consulta local, s’emboliquen a fer invents amb la llengua, trencant una cosa que, fins que la van començar a tocar fa anys, funcionava.

Els d’allà igual. Fa un mes que esperem unes mesures urgents, i ara resulta que el pla que el Presidente presentava ahir als mitjans i avui als ministres, necessitarà trenta dies per aprovar-se al Congreso. I un cop aprovat, a Europa l’han de revisar de nou per veure si és viable. I un cop es faci, ja estarem al juny, i ja no caldrà rebaixar el gas, perquè ens estarem fotent de calor.

Un pla digne d’Antonio Sánchez. Que fent veure que feia coses, ha evitat tota decisió, externalitzant la responsabilitat als altres, ha guanyat gairebé tres mesos i, com sempre, el seu pla de despesa l’acabarem pagant els ciutadans.

Política és prendre responsabilitats. Qui no vulgui prendre-les ni acceptar-les, que es dediqui al macramé. Qui no vulgui responsabilitat no hauria de presentar-se a unes eleccions ni postular-se a president de cap govern.

Recull d’articles (27): Antonio Sánchez i l’absurdesa del català

La setmana del 20 al 26 de març ha estat marcada per la mort d’un company i amic especial i l’acompanyament que hem fet uns quants. Acompanyar algú en el seu darrer viatge és una experiència totalment diferent de qualsevol altra. Tens moltes hores a soles amb tu i amb l’altre. Són hores de reflexió i tota una sèrie de decisions sobre un mateix que fan pensar, i molt.

Però en relació amb la vida, que segueix, hem tingut el fenomen Antonio, la nova faceta del president del Govern d’Espanya, que s’ha volgut convertir en faraó europeu intentant canviar l’estructura/gestió del sistema elèctric.

D’altra banda, a Catalunya s’ha tornat a treure la mala salut de ferro del català. És un recurs recurrent, valgui la redundància, quan les coses no van bé, o directament no van. Com en l’actualitat. Amb un govern incapaç d’organitzar un referèndum local per fer veure que els ciutadans afectats –i com sempre, seguim amb problemes per definir el demos d’afectats– tenen veu i vot sobre el tema dels jocs d’hivern. I si el Govern és incapaç d’organitzar una consulta local, ens vol vendre que serà capaç d’aconseguir, i organitzar, un referèndum nacional, vinculant i efectiu, sobre la independència. Com diria aquell: a otro perro con ese hueso.

En comptes d’això, tornem a tenir a la taula el català: que si no es parla, que si està en perill de mort, que si l’escola, que si la llengua vehicular. I les mateixes excuses i justificacions que veiem des de fa 30 o 40 anys, cada cop que la incompetència és manifesta. Quan allò de “les hemos destrozado el sistema sanitario” tothom ens posàvem les mans al cap. Però avui, que els nostres polítics ens han destrossat el sistema educatiu, no només no diem res, sinó que optem per mirar cap a una altra banda i embolicar-nos amb la llengua.

Doncs mentre aquells que ens havien de portar al referèndum pactat no poden ni organitzar una consulta local, i desviem l’atenció a la llengua, que és l’única cosa sobre la qual el govern autonòmic té autoritat legal –que no competència–, repeteixo una de les definicions de Catalunya que he fet, i que més m’agraden: a un català li assenyales l’olla plena de monedes d’or al peu d’un arc iris, i es passarà una setmana adjectivant els colors de l’efecte òptic de l’aigua sobre un raig de llum solitari, que travessa, fugaç, l’èter del país.

Que tingueu una bona setmana.

Referèndum, o referèndum?

Resulta que d’aquí un parell de mesos, a tot Espanya —heus ací, també a Catalunya—, hi ha convocat un referèndum sobre la institució de la monarquia de l’Estat. Abans que marxeu corrents a prendre la buscapina, sapigueu que es tracta d’una consulta popular no vinculant, impulsada per la ciutadania. La idea, diuen, és que sigui el pas previ a un referèndum vinculant i oficial, en algun moment del futur. És a dir, que unes quantes persones sortiran al carrer a fer veure que pinten alguna cosa, i després tot continuarà igual. Com allò de l’1 d’octubre del 2017, però estalviant les garrotades, vaja.

El problema amb aquesta nova consulta popular és que hi ha qui sí que se la pren seriosament. I no em refereixo a que hi dóna suport, sinó que creu que és, o hauria de ser, un tema cabdal per a l’exercici de la democràcia a Espanya. Una fita important per començar a qüestionar el Règim del 78. Com de costum es demostra, com sempre deia a Twitter —i tanta gràcia els feia a alguns, malgrat que sempre acabava tenint raó—, es demostra que no en tenen ni idea.

En què consisteix «el règim del 78»

Aquests dies he descobert la figura de don Antonio Garcia-Trevijano. Bèstia negra del catalunyisme —és a dir del que entre 2011 i 2017 vam conèixer com «independentisme polític a Catalunya»—, defensor d’Espanya i de la seva unitat i, per això mateix, ignorat —i en el millor dels casos desconegut— per tots els catalans. Garcia-Trevijano va ser la persona que va articular, gairebé ell solet, l’oposició política al franquisme, permetent les reunions dels partits i sindicats, encara clandestins, per encarrilar el final de la dictadura, almenys en la seva forma política.

La seva idea de «Llibertat Constituent» que porti a una «República Constitucional» és una cosa interessantíssima de conèixer i d’investigar. Es basa en un procés constituent real, en el qual se separa l’Estat i els seus poders de la Nació. La finalitat és que els ciutadans puguin escollir entre diferents formes d’Estat i de govern, com poden ser una monarquia parlamentària, o una república parlamentària, o una república federal, una oligarquia de partits, o el que sigui. Al final del procés, se celebra un referèndum per escollir les noves regles de joc polític, que han de preveure sistemes de canvi d’aquestes. Els defensors o simpatitzants d’aquestes idees no s’anomenen «republicans», un mot que avui dia ja no vol dir absolutament res, sinó «repúblics».

Lamentablement, a Espanya no es va donar el cas. En comptes d’un trencament total amb l’antic règim, tots els partits sense excepció, incloent-hi els bascs i els catalans, van decidir pactar amb les institucions franquistes. Es va redactar la Constitució del 1978 a porta tancada, sense cap mena de participació dels ciutadans. Aquesta constitució estableix el sistema de partits actuals dins la monarquia borbònica, en el que els mateixos partits es van arrogar el poder de representació. Quan un cop tot lligat i ben lligat, es va presentar a la ciutadania, després de quaranta anys de dictadura, es va aprovar. Faltaria més!

I així, el que hauria pogut ser una ruptura total, va esdevenir la famosa «transició democràtica», que de democràtica no en va tenir gairebé res. Els partits van decidir pel seu compte pactar amb el franquisme; organitzar el sistema polític, l’Estat i la forma de govern; van redactar la norma primordial, i aquí pau i allà glòria. Tots ben contents, i medalles —i cafè— per tothom.

El règim de 2017

I ara viatgem trenta-vuit anys cap al futur, de 1978 a 2016. Els partits polítics que en aquell moment es definien com «independentistes», van encarregar la redacció d’una nova constitució per a una Catalunya independent. El líder del procés va ser Santi Vidal, un jutge català, que va saltar a la fama en patir un parell de plantofades del sistema judicial espanyol.

Vidal i el seu equip, a qui ningú a part dels partits havia escollit, va fer un redactat inicial a porta tancada. Posteriorment, després de tota una sèrie de crítiques per la mala organització i pobre redactat —en el qual el vostre humil servidor va participar—, es va obrir un sistema d’esmenes participatiu, obert a tothom. Bé, es podia presentar una esmena. Que s’acceptés, ja eren figues d’un altre paner.

Al preàmbul original, s’hi deia el següent:

El poble de Catalunya ha decidit promulgar aquesta constitució amb l’objectiu de garantir la igualtat davant la llei, protegir la dignitat humana, assegurar la separació de poders, fomentar la democràcia participativa, i respectar els valors fonamentals que recullen la Declaració Universal de Nacions Unides de 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, el Pacte internacional de Drets econòmics i socials de 1977, els Tractats de la Unió Europea, i la Carta de la Terra aprovada al Fòrum mundial de Rio de Janeiro l’any 1997.

http://www.unanovaconstitucio.cat/articulat/

I a partir d’aquí, només cal seguir amb l’article 2.1, que defineix la futura organització jurídica com una república parlamentària, amb una única càmera i no presidencialista. És a dir, cafarnaüm —que és com el cafè, però horrible, que deia Pla— per a tots i a callar. La resta de l’article 2.1 era, i és, una sola frase totalment buida i sense sentit.

El problema principal aquí és que es va fer exactament el mateix que durant la Transició espanyola: els polítics van manllevar els drets polítics i democràtics als ciutadans de Catalunya, i van demanar a un ciutadà privat, escollit amb criteris populistes i de fama temporal, que redactés el text que hauria d’articular el futur del nou país.

El punt afegit, que no pas secundari, és que molt pocs ciutadans van aixecar la veu, demanant per què no hi havia prevista cap mena de consulta ni de procés constituent que inclogués als ciutadans. No hi va haver mai cap intenció de preguntar als catalans si voldrien una república o una monarquia. Ni va haver cap intenció de reformar el sistema polític català de partits, un sistema podrit i hereu directe de la transició franquista. Ni va haver cap intenció de preguntar als ciutadans si voldríem una constitució.

Els catalans no vam tenir cap mena de poder de decisió real. Se’ns va fer servir d’aparador a les consultes populars. Per fer maco a la consulta del 9 de novembre del 2014, i de carn de canó el dia 1 d’octubre del 2017. En els dos casos, per justificar les demandes de la classe política, posant la cara per a què ens la trenquessin.

Però és que els catalans —i la resta dels espanyols tampoc— mai hem tingut cap altre poder més que no sigui participar en les eleccions. I que ens deixin posar un paperet dins una capsa cada uns quants anys no és cap poder. «Votar és democràcia» és el lema que feien servir els independentistes. És un lema infantilitzador, destinat a fer creure a la ciutadania que la seva única opció a participar és votar cada quan digui el polític de torn. I no.

L’exercici de la democràcia, i la democràcia, és molt més que votar. És participació activa. És prendre partit i fer valer els drets i els deures de participar en les decisions de com es vol estructurar la societat. Contempla el dret a participar en la decisió de si volem una república o no. I si al final resulta que la volem, en com ha de ser aquesta república —federal o unitària?—, i en si cal separar l’elecció del poder executiu —el president— del legislatiu —els diputats—, de forma s’eviti que sigui el mateix govern qui elabori les lleis, com passa avui al Parlament i al Congreso.

I aquest desconeixement o manca d’exercici de la democràcia cal aplicar-lo, també i de forma especial, a les insídies dels «processos de democràcia participativa». Locals, de la Diputació o d’on sigui.

Perquè una república no és només l’absència d’un rei. És molt, moltíssim més. Però en una societat adormida com l’espanyola, i per tant la catalana, i aquesta darrera molt més susceptible a la forma que a qualsevol fons, en aquest adormiment qualsevol cosa que brilli distreu l’atenció i fa que canviem de tema ràpidament. A un català li assenyales l’olla plena de monedes d’or al peu d’un arc iris, i es passarà una setmana adjectivant els colors de l’efecte òptic de l’aigua sobre un raig de llum solitari, que travessa, fugaç, l’èter del país.

Per això aquesta futura consulta popular, totalment intranscendent, és una de les collonades més grans i inútils que passaran en aquests primers vint anys del segle XXI. En primer lloc, perquè no tindrà cap mena de conseqüència real. I, en segon lloc, perquè és un nou engany als ciutadans. Un nou robatori dels seus drets i llibertats polítiques. Un més de tots els que portem a sobre, des de 1939 fins avui, de forma ininterrompuda.

Referèndum o referèndum

Aquest és el [ja no tant] nou lema del catalunyisme. Però abans de tornar a muntar costellades —d’aquelles on trenquen les costelles dels ciutadans, mentre els responsables s’autoeximeixen de qualsevol culpa—, ens cal fer moltes coses. Començant per enviar a tota la patuleia del Govern a l’atur. Després caldrà retre comptes amb els qui han causat aquesta situació. I si cal, fer-ho als jutjats —ho dic molt seriosament.

També ens caldrà reconèixer els nostres errors i demanar perdó. I així poder fer una ruptura total, no només amb el règim podrit hereu del franquisme, sinó amb aquest catalunyisme de fireta i cartó pedra. Cal trencar amb la fugida endavant i sense rumb, i començar a treballar de veritat. Ser conscients que cal començar a deixar enrere l’independentisme —ho dic seriosament—, i començar a madurar.

La renaixença noucentista ens va portar a l’adolescència. Està molt bé, però necessitem arribar a l’adultesa. Només sent adults, i sobretot comportant-nos com a tals, es podrà refer Catalunya, primer, i després fer que Catalunya torni a pintar alguna cosa. I no només a la pràctica —teixit econòmic, industrial, el país de brick and mortar, que diuen—, sinó com a societat. Cal deixar els mites romàntics buits enrere. Cal baixar de la muntanya i descobrir que, per molt que estiguéssim dalt del cim, la nostra alçada continuava sent la mateixa. Diferenciar l’arbre del bosc —que al revés ja s’ha dit massa.

Hem de madurar com a societat per poder tirar endavant. I per això ens caldrà llegir i estudiar molt. Entre altres coses, a Antonio Garcia-Trevijano.

Les dades falsejades de la covid

El següent text és el que vaig enviar fa més d’un mes a Assumpció Lailla, amb còpia al compte de Demòcrates de Catalunya al Parlament, del qual no he rebut resposta. Cal tenir en compte que Lailla és la presidenta de la Comissió de Salut del Parlament. Per tant, el fet que ignori consultes dels ciutadans a qui diu representar, afegeix sal a la ferida.

Com ni el Parlament, ni els grups parlamentaris, ni els diputats ni diputades catalans senten l’obligació de retre comptes als seus representats, que els paguem el sou, he decidit presentar el mateix text al Cat Salut. Com el Govern no rendeix comptes davant ningú, cal interpel·lar a l’Administració, que almenys sí que està obligada per llei a respondre.

El dia 26 de gener diferents diaris van publicar la notícia que es deixaria de demanar el passaport covid, informant també que es deixarien de computar pacients ingressats “amb” covid com a pacients ingressats “per causa de” covid. Alguns exemples són:

La Vanguardia: https://www.lavanguardia.com/vida/20220126/8012364/catalunya-suprimir-uso-certificado-covid-antes-viernres.html

Diari de Girona: https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2022/01/28/catalunya-descarta-recuperar-passi-covid-62039924.html

A La Vanguardia, el text hi diu:

Pero la cifra todavía podría bajar más en las próximas semanas porque el CatSalut va a modificar el criterio de cómputo de los ingresados en la uci relacionados con la covid.
Hasta ahora, se han contado todos los pacientes que están en las unidades de críticos y son positivos, pero a partir de ahora, se discriminará entre los que están en estas unidades “por” covid (con esta enfermedad como causa del ingreso) o “con” covid (el paciente es positivo pero está en la uci por otra patología).

Craywinckel puso como ejemplo una persona que se contagia de covid, con sintomatología leve, y sufre un infarto que le lleva a ingresar en cuidados intensivos por este problema cardíaco. Actualmente, queda contabilizado como ingreso por covid, pero con el cambio de criterio dejaría de considerarse así.

Aquesta afirmació és una acceptació que des de l’inici de la pandèmia fins a mitjan gener del 2022 s’han donat dades “no veritables”. Dubto entre “no veritables” i “dades falses” i decideixo fer servir la primera, però ha quedat explicitat que hi ha una situació que no s’ha explicat del tot. Sigui com sigui, aquestes dades han afectat la gestió de la pandèmia, inclòs el tractament informatiu d’aquesta, que al seu temps ha influït, de nou, en la gestió i en la comunicació.

S’han emprat aquestes dades per pressionar a tota la població que acceptés totes les mesures, adduint que “calia abaixar la corba”, que calia prendre responsabilitat, comportar-se de forma cívica i quedar-se a casa, respectar restriccions de moviments, etc. I s’ha fet utilitzant la tàctica de la por, a través de xifres d’ingrés i de defuncions que, ara s’ha admès, no són reals. Aquesta por s’ha distribuït, també, a través dels mitjans de comunicació.

Sigui com sigui, la major part de la ciutadania ens hem comportat com calia, hem pres aquestes responsabilitats i hem acceptat les mesures. Però a partir d’aquí, és obligat preguntar hi ha prevista alguna mena d’acció, investigació o presa de responsabilitat d’alguna mena per:

-haver estat presentant dades no reals a la ciutadania, de forma deliberada.

-Haver fet servir dades no reals que han contribuït a crear una situació de por generalitzada.

-Haver fet servir aquesta situació de por, alimentada amb dades no reals, per justificar mesures que caldrà veure si poden estar fora de la llei, amb els problemes que comporta per al Govern les possibles sancions en l’àmbit legal i econòmic.

-Haver causat, de forma directa o indirecta, l’enfrontament entre diferents sectors de la societat.

E(u)logi a Miguel Gallardo

Germà, coneixia la teva obra, però et desconeixia a tu. També desconeixia els lligams que ens unien. El Vibora, Makoki, i la resta… En veritat, els coneixia de passada. Els meus interessos eren uns altres.

Però ambdós vam acabar en un lloc que uneix allò que, d’altra banda, no podria unir-se mai. Tu, des de Lleida. El lloc eternament abandonat i menystingut per la centralitat imperialista de Barcelona. Jo des de l’extraradi. I amb un parell de dècades de diferència.

Un altra baula de la cadena de la qual formem part ens va dir, just ara fa un més i un dia, que volies tornar. Que volies més llum. I tots vam estar contents, i t’esperàvem. Si no haguessis marxat a Orient, ens hauríem conegut dijous passat, el tercer dijous de mes. T’ho hauries passat bé, crec.

També havia de vindre algú que, com jo, desconeixia el lligam, però que és un estudiós del teu món. M’hauria encantat fer-vos seure l’un al costat de l’altre al sopar, i veure-us parlar. No podrà ser. Però havia de ser així. Perquè l’Arquitecte és savi, encara que a vegades no comprenguem la seva saviesa.

Descansa, germà Miguel, i que la terra et sigui lleu.

Sobiranisme, sobirania i la voluntat d’un poble

El concepte global «independentisme polític» no és més que una etiqueta afegida sobre el concepte del «nacionalisme polític». Pretén anar un pas més enllà, però en realitat es tracta d’un miratge. Molt pocs projectes polítics nacionalistes tenen la voluntat real d’aconseguir fundar, i mantenir, un Estat propi. El projecte català no n’és l’excepció, per molta gesticulació que faci. No ho és ara, ni ho ha sigut fins ara.

Amb aquest text intentaré explicar el perquè, i per això cal parlar seriosament de què és la sobirania, en què o en qui resideix, i què cal fer per assolir-la. I dic «seriosament», perquè a Catalunya s’ha intentat, amb èxit, vendre gat per llebre. Ens vam creure que ser sobirans era una cosa molt diferent de la realitat, i la realitat ens va explotar a la cara. Cal, per tant, expandir i aclarir el concepte de «sobirania política».

Un cop es descobreix la realitat de què és la sobirania política i, com a resultat, les implicacions que comporta, es presenta una decisió ben clara i fàcil: o s’està disposat a emprendre un camí sense retorn, o et plantes on ets i tornes enrere.

Començaré esbossant una part teòrica, que és aplicable a qualsevol cas, gairebé en qualsevol punt temporal i país, i després intentaré explicar el cas de Catalunya, sota la llum d’aquest prisma.

Apunts de teoria política sobre què és «ser sobirà» i com s’aconsegueix la sobirania política plena

La sobirania plena significa obtenir, i sobre tot controlar i mantenir, el poder executiu, és a dir l’Estat, i la seva atribució legítima i exclusiva per aplicar violència dins les seves fronteres, i defensar-les si arriba el cas. Agradi o no, això és així.

Per «violència» cal entendre el concepte en el seu espectre més ample. Des de la coerció punitiva amb multes, fins a la violència física directa contra persones. Un exemple d’aquesta són les actuacions policials quan els vaguistes o els manifestants intenten accedir per la força a un edifici governamental o a qualsevol altra institució.

L’accés per la força a qualsevol ens o immoble estatal serà comprès com una agressió per part de l’Estat, que actuarà en conseqüència, defensant-se. Evitem, si us plau, els judicis de valor sobre la justícia o no de qualsevol reivindicació, ja que és irrellevant per al tema que ens ocupa. D’altra banda, que l’Estat enviï a la policia a reprimir estudiants, vaguistes o a qui destorbi l’ordre públic, ens pot semblar més o menys just, però és la realitat, i cal tenir-la ben present.

Si un Estat no és capaç de defensar-se de les agressions, utilitzant si cal la violència física, acabarà dominat per aquell actor que exerceixi suficient violència sobre seu —sobre l’Estat indefens. Pot ser un altre Estat —guerra d’expansió—, o altres actors, com càrtels del narcotràfic, màfies, etc.

Quin incentiu té un Estat qualsevol a renunciar a qualsevol mena de poder? O se’l compra, o se l’expulsa. I per comprar a algú que té la capacitat de fer les lleis que apliquen a un territori, i especialment a recaptar impostos de forma infinita, es necessita una quantitat de diners infinita+1. Pensar que es pot aconseguir el control del poder executiu simplement demanant-ho és una il·lusió i un deliri.

Per tant, l’única forma possible d’assolir la sobirania plena i independitzar-te d’un Estat sobirà preexistent, és a través d’aplicar la violència que sigui necessària sobre aquell Estat per tal que aquest consideri que no li surt rendible —físicament o econòmicament, o el que sigui—, continuar controlant el poder. I això només s’obté a través de la lluita armada (terrorisme), d’una revolució oberta que segurament implicarà trets, o d’un cop d’Estat, si els rebels formen part del mateix Estat al qual volen derrocar (El discurso de la República, Antonio García-Trevijano, pp. 105-106).

El nacionalisme pretesament independentista català

I ara passem de la teoria política universal als casos pràctics locals. Recordem quan els controladors aeris van tensar tant la situació, que el ministre Rubalcaba va militaritzar-los i, finalment, desactivar les protestes. I recordem les seves paraules finals: «quien le echa un pulso al Estado, pierde».

Això de parlar de violència causa curtcircuits a moltes ments de Catalunya. No per res va ser una la segona comunitat amb més objectors de consciència als anys noranta https://elpais.com/diario/1992/01/21/espana/695948419_850215.html, jo entre ells. Per això, i per moltes altres causes, com la incultura política causada per l’extrema complaença —més sobre això en el futur—, que ens va portar a creure que el «sobiranisme» era allò del «dret a decidir», i que «votar és democràcia» —i per extensió, que «democràcia» és votar. Doncs no.

Sobiranisme és ser sobirà, i no hi pot haver dos Estats sobirans en igualtat de condicions —és a dir amb el monopoli de la violència— operant sobre un mateix territori al mateix temps: si jo sóc sobirà en/d’un territori determinat, tu no pots ser sobirà del mateix territori.

L’independentisme, en el moment que va entonar el «no volem morts», va rendir-se. Va demostrar que, en realitat, no reclamava exercir cap sobirania sobre res. O que si ho havia fet en algun moment, hi renunciava. Però és segur que deia que ho feia. Ara bé, l’únic objectiu era alimentar el seu relat de rebel·lió adolescent. Una altra cosa és que el relat de «el dia 1 d’octubre podria haver hagut morts de forma intencional» —perquè Espanya adora la sang— no s’aguanta per enlloc.

On sí que hi ha hagut morts per actuació policial, i bastants, és a França. Però el nivell i la intensitat no són, ni de lluny, els que es van veure a Catalunya l’octubre del 2017. Que va ser colpidor? Sí. Tanmateix ho va ser perquè la majoria pensava, perquè així vam escollir creure-ho en el fons, que seria com la revolta dels clavells a Portugal. I la Catalunya de l’octubre de 2017 no era, ni de bon tros, el Portugal de 1974, per molta imaginació que hi posem.

El 2017, l’independentisme polític va dir que volia exercir el dret a decidir, però arribat el moment va decidir que no decidiria. No obstant això, no decidir també és decidir, i també comporta conseqüències que han arribat en forma de mal entesa «repressió». Dic mal entesa, perquè aquesta «repressió» és el que fa un Estat sobirà —qualsevol, incloent-hi el que els independentistes deien que volien construir—, quan se l’ataca. I el nacionalisme només aconsegueix mantenir captius als seus votants dins la seva mateixa fantasia infantil, venent el relat de l’opressió i la repressió. Així és com es legitimen les aspiracions dels partits nacionalistes. Des d’«Espanya ens roba», fins a «Espanya ens pega». Sense repressió ni opressió, no hi ha relat nacionalista. Per això cada acció de l’Estat espanyol es veu, i es ven, com un acte repressiu —en el fons ho és, llegiu de nou la introducció d’aquest text—, per alimentar el relat en una espiral sense fi.

Sobirania: d’on emana, on resideix i per què l’independentisme català no l’ha volgut mai

Com diu la teoria política, i hem vist que expressa de forma particularment clara Antonio García-Trevijano (pp. 97), el nacionalisme busca la sobirania sempre en el poder executiu, sigui quina sigui la forma o règim de poder de l’Estat. Per altra banda, gairebé sempre s’entén que «la sobirania resideix en la nació/el poble/el Parlament/els electors/etc.» En realitat, la sobirania «emana» del poble, però resideix de forma exclusiva en la branca executiva del poder. Per què? Perquè és l’única branca capaç d’imposar les seves decisions, legals o il·legals, i si cal, fer-ho per la força.

Per tant, en el moment que s’aconsegueix la sobirania total, i es pot instaurar un nou Estat, desapareix la causa real del nacionalisme, que no és cap altra que oposar-se a l’Estat per donar autonomia a la seva cultura nacionalista. O això, o el nou Estat acabarà oprimint —que és una forma de violència— a les noves minories que pertanyen a la nacionalitat dominant anterior (García-Trevijano, pp. 104-105).

El govern autonòmic pretesament sobiranista de Catalunya va voler fer xantatge a l’Estat Espanyol, però no ho desitjava prou per a exercir un canvi, ja que d’assolir el canvi, es perdia tota causa i raó —i implicava haver de mantenir el canvi assolit, i això és molta feina. L’establishment català es va passar de frenada i els ciutadans ens vam empassar el bluf. L’Estat Espanyol no. No hi ha més.

Bé, sí que n’hi ha: els que havien de garantir el nou Estat estan gaudint de suport institucional —i econòmic a càrrec de la caixa pública—, mentre que els ciutadans privats estan sent jutjats per terrorisme i rebel·lia. L’establishment polític i el govern de la Generalitat els han tornat a deixar desprotegits per complet.

Però tornem al nostre tema d’avui. Cal tenir molt clar això de «no va desitjar prou». Quan la situació arriba a ser realment dolenta, i només llavors, és quan hom vol fer efectius els canvis. Si al final del camí no es va optar pel canvi en la sobirania, és que la situació, en realitat, potser no és tan dolenta. «Que no estamos tan mal!», com deia en Laporta, frase que potser és molt més certa del que ens pensem.

I si, com passa a Catalunya, la situació no és tan extrema com per fer que et surti més a compte que et matin, la revolta no és la solució. La lluita armada encara menys. Per molta imaginació que s’hi posi, Catalunya no ha viscut en un règim d’esclavatge i sotmetiment —ni com a la França revolucionària, ni com a la Revolució Americana, per molt que la darrera la tinguem, jo el primer, mitificada—, ni res que se li assembli, mai en la seva història.

Tornem, ara, al dilema de l’exercici de la violència. L’experiment de voler fer una «revolució pacífica» no va funcionar. Ni funcionarà mai. Ni a Catalunya ni enlloc. Mai de la vida ningú s’ha plantat, amb èxit, davant de qualsevol poder executiu d’enlloc, i demanant-li educadament «mirin, a partir d’ara vostès marxen a casa pacíficament, i nosaltres ens encarregarem de gestionar tot això». Qui realment ho pensi, té un problema de desconnexió amb la realitat.

Algú podrà treure el tema de la lluita no violenta. Aquest és un altre concepte que s’ha entès malament. La lluita no violenta, de no violenta no en té res en absolut. De fet, és infinitament molt més violenta. En primer lloc, força als ciutadans a exercir d’escut humà i parar amb els seus cossos, de forma única i exclusiva, la violència física de l’Estat, per defensar una idea o una institució. Això és una trampa d’una perversitat espantosa.

A aquesta violència física directa contra les persones, cal afegir la violència interna de les mateixes persones, que hauran de lluitar contra el seu propi instint de supervivència per no moure ni una cella, i acceptar de bon grat la possibilitat de morir. I el mateix passa amb les vagues de fam. La «resistència no violenta» implica que els ciutadans siguin l’objecte únic i exclusiu d’una violència que els pot causar la mort, per defensar aquelles institucions que, en situacions de normalitat i amb persones de ment sana, haurien de ser els recipiendaris d’aquesta violència. I això cal dir-ho ben clar. I qui no ho vegi clar, que demani cita a teràpia psicològica. Ara bé, un cop la persona que vulgui adherir-se a la lluita o resistència no violenta —de nou, tinguem present que parlem de «lluita» i de «resistència», que tenen el seu significat ben clar—, si la persona accepta les conseqüències, inclosa la possibilitat de morir, que actuï en conseqüència.

Per tant, o s’escull «morir per a», o cal estar disposat a «matar per a». No hi ha volta de full, i a mi no m’hi compteu en cap de les dues opcions. Catalunya, en aquest aspecte, no inventarà res, i els seus ciutadans hauran de decidir, millor abans que després. La lluita no violenta no crec que sigui cap opció. Molts ja la van experimentar el dia 1 d’octubre del 2017, i crec que ja no engresca. Qualsevol persona normal, un cop l’han atonyinat de valent o ha vist com ho feien amb qui tenia just al costat, no voldrà repetir l’experiència. Les vagues de fam no crec que siguin opció, tampoc.

D’altra banda, queda l’opció fantasiosa, estèril i que cal rebutjar del tot, de reprendre el camí de la lluita armada —recordem que les víctimes del terrorisme indepe van ser els mateixos terroristes, als quals explotaven les bombes als dits. I dels diferents casos de lluita armada, el més recent és el d’ETA. Ni amb més de trenta anys de trets i bombes van aconseguir cap concessió. «Quien le echa un pulso al Estado, pierde». Entre moltes altres coses, perquè un Estat té tot el temps del món i tots els recursos a l’abast.

Així doncs, com opció final i de fet l’única viable, només queda créixer, fer-se grans i acceptar la possibilitat de viure bé i tranquils, dins un espai de llibertat i prosperitat. Però per això, els ciutadans de Catalunya haurem de lluitar i demostrar que ho volem de veritat. Cal acceptar responsabilitats personals i col·lectives. A partir d’aquí, caldrà treballar per buscar, i trobar, un encaix de Catalunya dins Espanya.

Jo m’he fet gran. La lluita armada no la desitjo. Ni ara, ni el 2017, ni abans ni després. I no vull que ningú mori per mi. A mi deixeu-me viure bé i tranquil.

Música diabòlica

Ara que, de tant en tant, trec el cap per Twitter, he descobert una entrevista al Mestre Joan Magrané en ocasió del seu nou llibre, pel qual el felicitem i li desitgem sort i vendes. Pel que fa a l’entrevista, he de ser sincer: no em crec que ni entrevistador ni entrevistat parlin com diu el text publicat. I si ho fan, quin mal de cap! Potser és per això, que quan els catalans van a presentar coses arreu, els demanen que parlin anglès i no els posen traducció simultània. La Convenció de Ginebra s’ha de respectar.

A banda d’això, hi ha un moment en què l’entrevistador parla de bufanúvols. Crec que parla d’ell mateix. En una de les preguntes, parla de la música com “la cornamusa del diable”, que embriaga i transporta a altres disciplines. I que potser per això està prohibida a alguns països, per algunes religions puritanes, com la musulmana o els Amish. Vull pensar que el Mestre Magrané va corregir aquesta demostració d’incultura, musical i religiosa.

Els Amish no prohibeixen la música, com tampoc prohibeixen l’electricitat ni els telèfons. Prohibeixen alguns instruments, com qualsevol persona pot comprovar en menys de 30 segons i una cerca a Internet. I no els prohibeixen per ser diabòlics, sinó més aviat per la seva visió de la tecnologia i el seu ús. Si la tecnologia en qüestió no és essencial, no la utilitzen. No prohibeixen la tecnologia, sinó que no fan servir res que no els sigui essencial. No els cal portar un telèfon sempre a sobre, perquè no els aporta res. En comptes d’això, tenen un telèfon, més o menys comunal, en un pal a fora de casa. Si necessites trucar, has de sortir de casa. I en tant als musulmans prohibint la música, que preguntin als sufís, o a qualsevol muetzí. Això sí, pregunteu-li quan acabi la crida a l’oració, que serà molt més divertida, la resposta.

La primera música que es va interpretar mai en la història humana segurament va ser religiosa. L’ànsia de transcendència dels antics humans, que els va portar a la construcció de monuments mortuoris on trobem multitud d’instruments musicals. O absolutament tots els antics humans eren músics, o la música tenia un paper especial en aquells moments de canvi de pla existencial.

La música és una forma més d’apropar-se a Déu. Sempre ho ha sigut. Des dels megàlits celtes fins al gòspel. Un altre tema és que segons qui prohibeixi algun estil musical, com el Rock n’Roll, no per diabòlic sinó per lasciu (never forget Elvis’ pelvis, o Little Richard, o tants altres). Però per dir això has de saber del que parles. Ara, què n’hem d’esperar, de publicacions culturals que tan sols sobreviuen per causa del Govern.

La ley de empoderamiento de las personas frente a los algoritmos

Photo by Андрей Сизов on Unsplash

Desde el pasado 1 de marzo, en China se aplica la primera ley del mundo que regula los algoritmos de internet. Y esto es de una importancia primordial. Se ha llegado a un punto en el que los algoritmos y los sistemas de recomendación controlan la mayor parte de, por no decir toda, nuestras vidas digitales. También muchos fragmentos de la vida que nos queda cuando apagamos el teléfono o el ordenador.

Hay mucha gente que sabe mucho más que yo, así que no voy a repetirme y explicar por qué lo de los algoritmos es una mala idea. Lo que haré es comentar brevemente, aprovechando un artículo de Alberto Romero, algunos de los aspectos de esta ley.

Tengan en cuenta que el original, en chino, se tradujo automáticamente al inglés, y yo hago la traducción al español. Todos los artículos comienzan con la frase «Los proveedores de servicios de recomendación algorítmicos».

Artículo 13: «…no generarán noticias falsas sintéticas, ni las diseminarán…»

Hoy en día, cuando ya sabemos que algunos sistemas de escritura automática —lo siento, pero aún me niego a llamarlo inteligencia artificial— ya pasan el Test de Turing, y que hay algoritmos que nos mantienen debatiendo entre nosotros, o con bots, que esto de la fabricación y distribución —y la amplificación— de estas noticias falsas sea punible por ley de forma explícita, es un gran paso. Imaginen que esto hubiera existido en 2016, durante la elección de Trump.

Artículo 14: «…no utilizarán algoritmos para registrar cuentas falsas, cuentas por transacciones ilegales, manipular cuentas de usuarios, o comentar, hacer favoritos o reenviar de forma falsa…»

La proliferación de cuentas falsas, con el fin de generar y amplificar discursos concretos, plantea hoy en día un problema sobre el funcionamiento de la democracia en muchos países, de los que España no es la excepción. La política catalana tampoco se escapa, y hablé de ello la semana pasada.

Pero no únicamente hablamos de la política, sino de la economía. Buscadores de precios, sistemas de recomendación… todo es presa de algoritmos que aprovechan tu historial de compras o visitas para mostrarte ciertos artículos a un precio más barato, a menudo por debajo del precio de coste, y así quebrar otros comercios. Y no hace falta decir nada de los sistemas de «review» de cualquier producto o servicio, plagado de comentarios falsos. Ya para aprovechar comisiones, o bien para hundir a la competencia.

Artículo 17: «… proveerán a los usuarios de opciones no personalizadas a sus características, o proveerán a los usuarios de una forma adecuada de desconectar el servicio de recomendación…»

Por último, el artículo clave: un botón que permita apagar el algoritmo, y poder disfrutar del servicio de la forma que uno prefiera.

Que esta ley tenga que llegar de China, paradigma del control totalitario, tiene narices. Sin embargo, es un modelo que habría que importar rápidamente en nuestro país. Una ley como esta, en vez de andar legislando por decreto para repartir partidas presupuestarias, sería algo muy bueno y bienvenido.

En el mundo hiperdigitalizado de hoy, una ley que regule los algoritmos a favor de las personas es ya no necesaria, sino imprescindible.

Independentisme i foment del reciclatge

Estava ahir xerrant amb un bon amic, Mestre i guia, que per raons polítiques es vol exiliar. Fent broma, va dir que li posarien el malnom d’«Anna Gabriel». Després d’algunes llàgrimes, vaig cercar Gabriel a la Viquipèdia. No només segueix a Suïssa, sinó que ara liderarà un dels sindicats del país alpí.

Fixeu-vos el que estimava a Catalunya Gabriel, i la importància de la seva lluita per l’autodeterminació, que a la mínima va fotre el camp, i ja s’hi ha quedat. I el seu compte de Twitter ja fa anys que està abandonat. Ni Manuel Azaña va arribar a tanta ignomínia. Va tenir la decència de morir-se poc temps després d’exiliar-se.

Però tot això, en el fons són xafarderies. Gabriel té dret a fer el que li roti, amb la seva vida privada. Faltaria més! Però això sí: com a representant electa, ha de respondre, tard o d’hora, a la societat catalana a la qual va prendre el pèl –i caldrà veure si també la cartera.

El tema important aquí és que si l’independentisme polític català prefereix l’exili i oblidar-se del tema, perquè ha aconseguit una vida bona a un altre lloc, potser ens hauríem de preguntar, com a societat, si realment les queixes eren fundades i volíem aconseguir alguna cosa –i quina cosa era exactament–, o és que ja ens és còmode queixar-nos i prou. I d’això en parlaré en propers texts.

Humoristes, pallassos i Laura Borràs

Un dels millors moments que ens ha proporcionat, fins ara, la guerra a Ucraïna és la de Matteo Salvini rebent humiliació pública. En intentar capitalitzar la situació, a Salvini li van recordar, en públic i davant les càmeres, la foto que es va fer amb la samarreta de Putin. Quan es va acabar el discurs oficial, i Salvini fugia escuat, els reporters italians el van escridassar amb sonors “Pallazzo! Buffone! Vai a casa!”. Salvini va tornar enrere, a intentar encarar-se amb un fotògraf, que li va repetir la cantada de quaranta en oros. Salvini no va tenir cap més opció que fugir.

És una de les diferències entre els pallassos i els humoristes, com Zelenski, el president ucraïnès. Els pallassos fan pallassades. Els humoristes, els bons, són capaços d’enfrontar-se als pitjors tirans de la història. Amb el seu humor, o mantenint-se ferms i liderar la resistència armada a una invasió militar.

A Catalunya no tenim ni pallassos ni humoristes. Tenim presidentes del Parlament que, sense cap altre bagatge que treure el cap a una protesta veïnal, es permeten alliçonar a líders nacionals ja consagrats. És el que ha fet la Molt Honorable presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, enviant una carta al president de la Rada ucraïnesa, on li diu no sé què de diàleg i consens.

Crec que això podria ser l’equivalent als clowns. Els que pretenen ser humoristes, però que no arriben ni a pallasso. Allò que a Catalunya en diem “humor intel·ligent”, però que ni és humor, ni és punyent ni sabem què vol dir en realitat, vaja.