Reduir la distància social

A El Mundo –del qual me n’he fet subscriptor per un euro–, llegeixo un article llarg sobre la soledat, la nova malaltia de [la] civilització. És un article sobre el llibre “Una biografía de la soledad”, de Fay Bound, començat a escriure un parell d’anys abans de la pandèmia de covid.

Al text s’hi diuen uns quants punts interessants, com que més de dos-cents estudis mostren que la soledat és una epidèmia que representa una amenaça més gran que l’obesitat al segle XXI. Els confinaments per causa de la covid han fet augmentar l’aïllament. I és aquí quan hom continua preguntant-se per l’ús deliberat del llenguatge durant els darrers dos anys: “cal augmentar/mantenir la distància social».

Després va arribar “la nova realitat”, junt amb altres nous intents de subvertir el llenguatge. O directament de creació de neollengua, amb invenció de nous conceptes abstractes i, en el millor dels casos, totalment buits de contingut real.

L’única distància que protegeix del virus de la covid és la física. Si parlem de distanciament social, podem caure en un abisme profund, com ja s’està veient. Quan just ara farà un any ens preguntàvem que nassos ens estaven dient les autoritats amb això d’augmentar la distància social, no va haver-hi reacció.

El distanciament social és una de les coses que cal evitar, i contra la qual cal lluitar amb totes les nostres forces. Molt més encara en una situació com la que hem viscut. Ara que, amb una mica de sort, i si les autoritats pertinents ho permeten, podrem tornar a una situació semblant a la de finals de 2019, només cal que mireu al voltant. Les disfuncions i els problemes mentals de la societat han augmentat de forma espectacular.

Alguns diuen que aquesta incidència sobre la salut mental és per causa dels confinaments. Però ningú es pregunta sobre l’ús del llenguatge? Ara ens alarmem per l’augment d’agorafòbics; ens sorprenem descobrint-nos a nosaltres mateixos optant per quedar-nos a casa i demanar que ens portin el sopar en comptes de sortir; veiem que preferim fer-ho per videoconferència a desplaçar-nos per una xerrada o ponència; comprar tot el que es pugui per internet… Que cadascú s’autoanalitzi, i segurament trobarà conductes modificades.

Però hi torno: ara més que mai és imperatiu mantenir la distància física, però reduir la distància social. Per això he decidit iniciar una activitat que, malgrat fer-se des de casa, crec que pot ajudar: escriure cartes. A amics, a familiars, a coneguts, als avis de les residències…

Escriure una carta a mà implica una dedicació important. Implica prendre’s el temps per pensar què vols dir, i escriure-ho. Anar a comprar segells, i portar la carta a la bústia… I quan obres la bústia de casa i hi trobes un sobre adreçat a tu, fa molta il·lusió. Sense moure’ns de casa podem aconseguir una proximitat increïble. I sense necessitat d’aparells ni tecnologies estranyes. Ni blockchain ni criptocollonades. Paper i estilogràfica. Ben fàcil.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s