Europa en la vergonya: Ucraïna i la identitat europea

L’Europa moderna sempre s’ha venut com llibertat, unitat, diversitat, progressisme, cooperació, ajuda i cosmopolitisme. Això cau com un castell de cartes quan comences a estudiar la història europea moderna. Només cal llegir sobre què va passar, al començament del segle XX, amb un dels pobles més cosmopolites, dispersos per tota Europa. Curiosament, era un dels pocs pobles que no va tenir cap dret ciutadà fins a meitat del segle XIX. El poble que va somniar amb un territori de lliure circulació i de llibertat i igualtat per als seus ciutadans.

Aquest poble, el jueu, va ser anihilat d’Europa pels mateixos «europeus de soca-rel». Ni tan sols cinquanta anys després d’aconseguir esdevenir ciutadans de ple dret, amb igualtat de drets i deures, i poder sortir dels guetos, a Viena ja hi havien pintades de «Jueus: marxeu a Palestina». Era la mateixa Viena dels cafès, el bressol il·lustrat i civilitzat d’Europa. La ciutat on van viure Freud, Hertzl, Marx, Stalin, Tito, Trotsky i Shitler, alguns d’ells de forma simultània durant un temps. Poc més de quinze anys després, s’esdevenia el genocidi sistemàtic del poble més cosmopolita d’Europa, junt amb el romaní.

L’Europa moderna, l’Europa política, la Unió Europea, és un frau. Si mirem els seus dos motors, hi trobarem els dos països que han causat i participat en totes i cada una de les guerres europees, des de sempre: França i Alemanya. És fascinant com el món ha permès que els responsables directes de les dues guerres mundials siguin motors del projecte que havia de portar la pau i l’enteniment al continent. Justament els dos països amb més angoixa imperial, amb menció especial a Lluís XIV, Napoleó, el Kàiser Guillem i Adolf Shitler.

Avui, en el moment més fosc dels darrers vuitanta anys del continent, mentre tots els països europeus lluiten per veure qui fa la declaració més inútil, dos països en concret són els primers que han mogut fitxa per aturar als salvatges: Polònia i Turquia.

Són els països de la perifèria, els que estan responent. Els països que el nucli dur, l’eix francogermànic (amb picades d’ull del Regne Unit a l’època), ha considerat de segona o tercera. Recordem que van ser els polonesos, els qui van trencar el sistema Enigma alemany —i els qui van trencar el setge de, sorpresa, Viena. Per això la notícia i la sorpresa arriba quan són els països de l’Europa rancia, Suïssa al capdavant, que decideixen fer alguna cosa que no sigui l’estaquirot.

Polònia té vora de tres milions de pecats per expiar. Turquia també té bastants conflictes oberts que cal confrontar. Però que precisament siguin aquests dos països, en especial Turquia —els bàrbars—, els que estiguin fent coses pràctiques per parar els peus al salvatge rus, hauria de fer pensar, i molt, a tota la caterva europeista. En especial, caldria pensar en què és Europa, i acabar de definir-ne la identitat. També hauria de fer pensar sobre què volem fer amb la Unió Europea.

Una bona acció seria desmantellar-la. Tothom no para de parlar de «La UE farà tal o qual cosa», «La UE enviarà armes»… però en realitat, la UE no fa res en absolut. Alguns països de la UE enviaran armes, d’altres apujaran la inversió en defensa, i d’altres no faran res, «perquè ja ho farà la UE». L’ús del llenguatge ens demostra, de nou, que la UE és aquell ens fantasma que serveix per fer veure que es volen fer coses, per al final acabar no fent res.

Igual que l’ONU, una organització actualment dirigida per països com Aràbia Saudí, o la mateixa Rússia, amb certs membres del «consell permanent», que tenen dret a veto. On se’s vist que es pugui exercir el veto dins una organització que hauria de vetllar per la seguretat de TOTS els països? Si mirem la seva predecessora, la Societat de Nacions, podem endevinar com actuarà l’ONU i quina utilitat té. Recordem, tan sols, la petició de Halie Selassie demanant auxili el 1936, davant la invasió per part del dictador feixista Mussolini.

Una bona acció complementària podria de ser enviar a l’ostracisme social total i complet de tota la corrua de covards, morals i de totes les calanyes, que aquests dies es queixen que a Polònia hi ha racisme perquè només deixen entrar refugiats blancs. Una afirmació amb la qual demostren desconèixer la realitat eslava, però no és d’estranyar.

Aquesta desferra de gent són els mateixos que es queixen molt fort de les agressions internacionals que han «provocat» que Putin ataqui població civil. Són els mateixos que es queixen que s’enviï armament a Ucraïna, que demanen als ucraïnesos que no es defensin, i quan tenen l’audàcia de fer-ho, els acusen dels crims dels atacants. Són els de «jo no soc racista, fins i tot tinc amics (poseu aquí qualsevol variant no blanca)». Són els que es queixen que es demani a artistes russos que es posicionin de forma clara, o no se’ls permetrà l’activitat enlloc. Ostracisme total a tota la gent de la vergonya.

Algun lector pot estar preguntant-se per què parlo tant dels jueus en aquest article sobre Europa. Si a aquestes alçades de l’article encara s’ho pregunta, tenim un problema bastant important. M’explicaré.

Com ja he dit dos cops, el poble jueu és l’únic poble que va creure, des del principi, en una Europa Política, que fos un espai d’unió i llibertat. I val a dir que ho va creure després de més de mil anys de persecució i assassinats. Ucraïna és, avui en dia, el tercer país de l’Europa continental amb més població jueva. Forma part de l’antiga zona d’assentament, que va del Mar Bàltic al Mar Negre, separant físicament Europa d’Àsia, on es van deportar en massa els jueus al segle XIX. És el lloc on passen els contes de Shulem Aleihem —amb Tevye el lleter al capdavant, cantant «Tradition!»—, i és on hi ha la tomba d’una de les personalitats més seguides, el rabí Nachman de Breslev, a Uman. Uman és una ciutat que rep tants visitants jueus que està plena de cartells en hebreu.

Tot Ucraïna, incloent-hi Crimea, és clar, i les zones adjacents de Geòrgia, són una zona amb una forta presència jueva des de fa més de mil anys. Una població que ha resistit croades, imperis, genocidis, emperadors tronats, tsars, als nazis i als comunistes. De fet, més d’un milió de jueus ucraïnesos van ser assassinats durant l’ocupació nazi, i més de cinc milions d’ucraïnesos en total, hi van deixar la pell. Al voltant del 10% de la població. I mil anys després, segueixen allà.

Per què és important tot això en el conflicte actual? Un dels primers llocs on van caure míssils russos, poques hores després de l’anunci d’invasió, va ser a Uman. El primer objectiu de l’exèrcit de Putin per iniciar oficialment el setge a Kíev ha sigut la plaça on hi ha el memorial Babi Yar, record de la massacre dels jueus de la ciutat, a finals de setembre del 1941. I l’antisemitisme ja va ser un dels pretexts per l’annexió de Crimea el 2014.

També és important perquè els qui avui es queixen de l’imperialisme occidental,i que els ucraïnesos es defensin, són els hereus de qui fa vuitanta anys, a Viena, pintaven «Jueus, marxeu a Palestina». I són els mateixos que avui pinten «Jueus fora de Palestina». I són els mateixos que no admeten que els jueus tinguin la hutspà, l’atreviment de defensar-se dels seus agressors. I són els mateixos que culpen a l’Estat d’Israel dels bombardeigs de Hamàs sobre població civil.

El lector ximplet que hagi deduït que aquest article pretén dir que la invasió putinista s’ha esdevingut per causa dels jueus, s’equivoca de mig a mig. Les causes les deixo per a la caterva d’experts i opinadors, i els qui sempre parlen dels mapes, que acostumen a equivocar-se cada cop que surten de casa.

L’antic rabí de la Commonwealth, Jonathan Sacks —que el seu record sigui una benedicció— ens recordava sempre que «allò que comença amb els jueus, gairebé sempre acaba afectant la resta de la població». La invasió putinista d’Ucraïna s’està justificant per «desnazificar» el tercer país en població jueva del continent europeu, i que té un president jueu que reclama el seu país com Europeu, i que demana a l’Europa Política que es cregui a ella mateixa. I el primer objectiu oficial del setge de la seva capital ha sigut el lloc de commemoració d’una de les massacres més importants de la Xoà.

Cada dia que passa és un dia menys perquè els que avui pinten «Jueus fora de Palestina» comencin a intentar fer passar aquesta guerra com un producte del sionisme internacional. De fet, és estrany que encara no ho facin —segurament perquè, de moment, els Estats Units estan guardant la roba i el focus està a Europa. Potser per això l’Estat d’Israel, on viu un nombre considerable de russos i d’ucraïnesos, s’ho està pensant tant a l’hora de fer o dir res i va amb peus de plom. Perquè en el moment que ho faci, sortiran tots de sota les pedres, a defensar encara més fervorosament l’atac putinista sobre Europa i tot el que representa.

I com sempre, després dels experiments a veure si la idea funciona o no, quan es demostri que funciona, darrere hi va tothom, sense excepció. Tingueu-ho present quan penseu sobre el vostre posicionament.


EDICIÓ: a l’hora de publicar aquest article, el Diari Ara ja ha començat a penjar vinyetes i preparar el terreny.

Un agraiment especial a José Luis Martin Mas, per l’ajuda i correcció del text.

Versió en anglès, a la revista Illumination, a Medium.

2 thoughts on “Europa en la vergonya: Ucraïna i la identitat europea

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s