E(u)logi a Pau Riba

Mai em va agradar, en Pau Riba. Com a tots els artistes rics, que poden ser artistes perquè ho tenen tot pagat, em creava reticència. I un cert rebuig. Per això no li vaig prestar gaire atenció.

Però com ens passa a la majoria de la població, ens interessem per les coses quan ens cauen a sobre. Aquests dies, aprenem alguna cosa més que a Donetsk hi jugava el Shaktar. O ens interessem per un artista —cantants, escriptors, cineastes…— quan mor, o quan li donen un premi Nobel. Només cal recordar l’augment d’experts en Kapuscinski, o quan tothom havia llegit molt a Ana Politkóvskaya —tant, que no m’explico com fa dues setmanes que només veig “[no] ho vam veure venir” a tot arreu. O fins i tot en Jenthros Bluenipple! Tots coneguts després que aconseguissin els seus premis.

Però cal donar al Cèsar allò que és del Cèsar. I Riba, potser precisament per venir d’on venia, del cabdell cultural-burgès de Catalunya, deia el que deia. Com per exemple allò de destruir la cultura catalana. Enorme! Quanta falta fa, lluitar contra la buidor i destruir el cartró pedra!

Riba en formava part, d’aquella cultura carrinclona. En formava part per família de sang. Com els Maragall, en Riba era part d’una família d’artistes. Uns van dedicar-se a l’espectacle, ell a la música.

Destruir la cultura catalana carrinclona, que pretenia ser alta i emmirallar-se amb els francesos del 68. Quan desconeixes el món, allò que tens a prop sempre t’enlluerna. Saber que existeixen altres coses et dóna molta més perspectiva. Pau Riba, com els bons investigadors, sabia de l’existència d’altres coses.

I com els patidors de la carrincloneria, en va fugir ben aviat i va canviar la parsimònia buida i sense res a dir de la França del 68 pels Estats Units. Com els qui en saben, va preferir la revolució americana a la francesa. La substància a la buidor. La contracultura de veritat a la revolució. L’àcid a fer veure que fumes en pipa. La consistència d’anar a viure a una cova a viure per a l’establishment.

Potser per això, per ser tan iguals, no li vaig fer gaire cas. Però ara que escolto les seves obres, doncs tampoc diré «quina obra mestra, el Dioptria!». Té cosetes, sí. Però d’aquí a considerar-lo el millor disc català del segle XX…

En fi. Fa dues setmanes, en Gallardo. Ara en Riba. La generació de la Transició, transita cap a l’Orient Etern, i els que quedem aquí, veiem el que hi ha, i cada cop tenim menys ganes de res. Que la terra et sigui lleu, i que allà on siguis, segueixis atacant la mentida, disfressada de cultura o de qualsevol cosa. Com a catalans, potser diferiem en la forma. Però crec que estavem d’acord en el fons.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s