Catalunya, Twitter i populisme polític

Photo by visuals on Unsplash

Diumenge 6 de març, al Quadern central d’El País, Ana Pazos publicava un article on comenta el tema del wokeisme, i de la política feta per a certs sectors de Twitter en comptes de destinar-la a un electorat ample. Ja fa anys que parlem de la futbolització de la política –i de la premsa. Però darrerament, bé, en els darrers gairebé deu anys, s’ha twitteritzat. És a dir, que la política es fa des de i per a Twitter.

Un dels problemes que hi veig és el següent: jo m’he assabentat que existeix una cosa anomenada «woke» fa, amb prou feines, tres setmanes. Tres setmanes és el temps que fa que torno a treure el cap per Twitter. Woke aquí, woke allà. Maquíllate, maquíllate. I ara resulta que quan arribo, ja és una cosa passada de moda a la xarxa, i «només ho diu la gent gran». I resulta que això existia des del 2018!

En resum: que mentrestant tota la cultura política es mou dins de Twittter, les persones que no habiten a Twitter no saben què vol dir «woke», ni què pebrots és la «cultura woke» –un cop la descobreixes, més que «cultura woke», potser caldria parlar de «cultura Ewok», que és com en Chewacca, però en petit i sense gaires llumeneres. Això significa que tenim un problema de dissociació amb la realitat. Un problema brutal.

I un punt central d’aquesta dissociació és que la classe política no es comunica amb el seu electorat. Comunicació en el sentit de comunicar uns les seves necessitats, els altres entendre-les i respondre intentant satisfer-les. Aquesta és una qüestió que té una incidència especial.

Des de fa gairebé vint anys que, de tant en tant, escric als que considero els meus representants polítics. Diputats, diputades –al Parlament, al Congreso i al Parlament Europeu–, i regidors i regidores. No compto les cartes i correus-model enviats en diferents campanyes en les quals he participat. Però sí que compto emails personals. En tots aquests anys, només he rebut dues respostes. Una del president Artur Mas pocs dies després de resultar investit. La segona per Ramon Tremosa, membre del Parlament Europeu.

Les darreres cartes que he enviat van ser, per una banda, a totes les diputades d’Esquerra de Catalunya (la R val més no parlar-ne) en ocasió de la tramitació de la «Llei Iceta»; i també una consulta a la diputada de Demòcrates al Parlament de Catalunya, Assumpció Lailla –i al compte genèric de Demòcrates de Catalunya al Parlament–, preguntant si es faria alguna pregunta al Govern per haver mentit durant dos anys en el nombre d’ingressos per causa de covid. De cap n’he rebut resposta. Ni un trist email automatitzat.

Com hem dit, tota la política es mou només pel que es diu a Twitter. Allà sí que hi ha debat –si a allò li podem dir alguna cosa. I això, repetim-ho, és un problema. Per moltes raons. La primera d’elles, perquè Twitter no és representatiu del demos de cap país, menys encara de Catalunya o d’Espanya. Aquí teniu un petit estudi d’estar per casa, aprofitant el cas del famós «Manifest pel Referèndum Unilateral d’Independència» de 2016.

Per als mandrosos que no vulguin llegir els dos articles, us copio un breu extracte del primer:

Segons diferents números i estudis, el nombre d’usuaris de Twitter a Espanya és una xifra situada entre 5 i 7 milions de persones, més o menys del 10 al 15% de la població. A Catalunya aquestes magnituds serien, si no iguals, molt semblants.

En realitat el nombre ha de ser bastant més baix. Els usuaris de Twitter més grans de 55-60 anys són molt pocs, però la població d’aquesta franja és molt alta. Acceptem 12% com a «nombre d’usuaris de Twitter respecte a la població de Catalunya». Això ens deixa menys d’un milió de persones.

https://arfues.wordpress.com/2016/08/17/sobre-el-populisme-constructiu/

Recordem que aquestes dades són de 2016, així que la cosa pot haver canviat. Però tampoc gaire. Cal tenir present que parlo d’usuaris reals. La majoria d’usuaris actius de Twitter són generats automàticament, bots programats per amplificar el discurs que toqui. Com a nota final, i si no han canviat la seva política, Twitter no publica les dades dels seus usuaris, ni dels reals ni dels bots.

És a dir, que si Som set milions, podríem parlar d’uns 700.000 usuaris a Catalunya. D’aquests, cal descomptar comptes inactius, comptes corporatius i institucionals, comptes B i C —un compte B és el que em faig jo d’amagat—, etc. És a dir, que el nombre de persones físiques —de la descripció legal de «persona física», amb DNI— a Twitter és bastant baixa.

Dit això, l’extracte del segon article, on comentava dos números del cas d’èxit del manifest del RUI:

El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros «l’esfera pública».

[…]

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest [del RUI], en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

https://arfues.wordpress.com/2016/08/02/el-manifest-del-rui-clictivisme-exitos/

Per tant, l’agenda política de Catalunya es va modificar a Twitter, però amb menys de la meitat de persones físiques necessàries per a iniciar una ILP al Parlament de Catalunya. Si traslladem això al sistema mètric de «camps de futbol» –per als lectors de ciències–, no s’hauria omplert l’antic Mini Estadi del Barça. Després ens posarem les mans per les interferències electorals, i Facebook i els bots russos als Estats Units, eh? Que no falti!

Hi torno: el terrabastall que va causar el tema del manifest del RUI a Twitter, que es va traduir menys de 15000 persones reals, amb DNI, signant una petició, va causar un gir de dimensions importantíssimes a la política catalana. Això no és activisme a Internet. Això és un problema greu de populisme.

Si hi sumem que les demandes directes dels ciutadans reals als seus representants s’ignoren sistemàticament, el problema s’agreuja. La política ha de servir a les persones. Es fa per persones, i els seus fruits han d’anar destinats a les persones, no als usuaris de qualsevol xarxa social. Ni els partits tampoc s’han de deure al nombre de seguidors d’aquestes mateixes xarxes socials.

Una cosa és el concepte d’«opinió pública», però una altra cosa molt diferent és una aplicació informàtica que, només i exclusivament dins del seu propi àmbit, provoqui molt soroll, però no tingui cap incidència real a la vida de la majoria de ciutadans. En cap cas pot prendre’s aquesta —ni qualsevol!— aplicació informàtica com a representativa de la població. Per moltes raons que no caldria enumerar. Si cal enumerar-les, és que tenim un problema afegit sobre comprensió del funcionament d’una democràcia representativa.

El debat polític no es pot fer [únicament] a Twitter. Perquè ni allà hi ha debat, ni Twitter és representatiu de la societat. La política ha de marxar de Twitter i ha de tornar a mirar cap a les persones reals. Potser així les absurditats que hem vist els darrers deu anys es reconduirien, i es podria intentar fer alguna cosa pràctica. Quelcom útil per a la societat, i no passar-se el dia fent fotos per publicar-les a les xarxes socials. Que després ens queixarem molt fort, «que venen els fatxes!».

One thought on “Catalunya, Twitter i populisme polític

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s