Borrell i la caldera

En Borrell va dir que hauríem d’abaixar el termòstat. I tothom va començar a cridar, a queixar-se i a respondre “no em dóna la gana!”. Com sempre, ho van fer sense pensar ni en què, ni en les raons. Perquè a Espanya i a Catalunya, mentalment encara vivim just després de la postguerra, en una època d’abundància.

I com que tenim abundància i la casa és gran, actuem basant-nos en aquesta premissa. Jo recordo les campanyes per tancar l’aixeta mentre ens rentàvem les dents, o les mans: no cal que l’aigua corri tota l’estona. Només quan la necessitem.

També en recordo alguna amb l’electricitat: si no estem dins l’habitació, no cal que hi deixem enceses totes les bombetes. I el mateix amb la calefacció: no cal tenir l’estufa encesa dins una habitació buida.

Però en aquest país de post-postguerra, encara volem demostrar que la postguerra s’ha acabat. Per això tenim oficines amb termòstats a 28, 29 i 30 graus a l’hivern. O cases on es va en màniga curta al febrer.

I quan algú té la decència de limitar la temperatura dels termòstats a 25° als edificis públics, o a demanar una mica de seny i dir que no cal anar en banyador per casa al febrer, tota la “liberalitat” salta immediatament, defensant el dret a posar la temperatura que li roti a casa seva.

Ser lliberal a Espanya és equivalent a defensar el malbaratament de recursos. Energètics, hídrics o calòrics. Les burrades que he llegit a presumptes lliberals defensant menjar carn –recordem que a la postguerra, la carn era un bé escàs. Recordem allò de “gat per llebre”. Que jo no diré a ningú que no s’atipi de carn. Però és que només per la quantitat d’aigua que surt de qualsevol filet, ja val la pena pensar-s’ho!

Els que s’anomenen lliberals, a Espanya, ho són “en lo económico. Però tan sols defensen la llibertat imbècil, la del “despilfarro” perquè sí. Malbaratin tant com vulguin. Però com vostès mateixos vomiten dia sí, i dia també, el capitalisme va d’estalvi.

Així que ni tan sols allò de “liberal en lo económico”. Lliberal en la despesa, i poca cosa més. Que quan comencem a parlar de la separació publicoprivat, hom no passa d’assimilar “privat” a “exclusivament a porta tancada a casa teva”. Vaja, que de lliberals, a Espanya, cap ni un. I a Catalunya encara menys.

Deia Unamuno que l’espanyol, la primera resposta que dóna quan algú diu de fer alguna cosa, és “¡no me da la real gana!”. I així estem. Que quan ens diuen que potser estem fent l’imbècil, tots responem a una: pugem el termòstat a 31° i cridem “llibertat o mort!”.

Dime de qué hablas…

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s